He passat la nit electoral americana al Círculo de Bellas Artes de Madrid al costat de la Presidenta del Partido Demócrata Americano en España, Alana Moceri, i gràcies al tracte preferent que he tingut, he pogut presenciar aquesta jornada històrica des de molts escenaris que em permeten raonar amb més elements la manera en com es viu l'elecció d'un rei de disseny. Des de l'oficina de premsa, des del hall general, des de la sala VIP, des del despatx del Director del Cercle i des de fora d'aquest estrany i exagerat circ he notat un cert grau d'il•lusió engreixada per la inèrcia. Reconec que m'alegro de la victòria d’Obama, pel món, per la gent que conec i estimo i que han estat treballant en l'assumpte i per que fa molt, quan pocs apostaven per ell i tot just ho coneixien, aquí ja parlàvem de la seva figura. No obstant això em preocupen dues coses: d'una banda l'exagerada expectativa generada en un home que no deixarà de ser essencialment res més que el President dels EUA i en segon lloc l'escassa aposta per definir la situació real en la qual es troba l'economia americana i la de tot el planeta per derivació. La primera de les dues preocupacions serà clau. Si el primer president negre americà és un bluff, una pujada d’estricnina, en cinc o sis mesos tindrem el baixón. La gent hauria ser menys histriònica i atendre al que de debò estàvem assistint i adonar-se’n de l'inexacte de la situació. Veure al futur president en una gàbia de cristall antibales parlant d’obertura, de no oblidar-se de ningú, de diàleg, era com una metàfora sinistra i feia por per ell i pel significat d’allunyament de la realitat que tot governant sofreix tard o d'hora. Per cert, els que tingueu accés al meu twitter o al meu facebook podreu veure totes les fotos que vaig fer i amb qui me les vaig fer.
Avui tothom parla de l'atur. Aquí ja varem fer-ho ahir. Per això avui m’agradaria canviar de tema i passar a desembolicar mínimament això que els analistes polítics han cregut descobrir en la Convenció Demòcrata de Denver. En concret sembla que ningú no entén res o només el que vol. Com he llegit al bloc de l’Alana Moceri, en el sentit de les pròpies interpretacions sembla que són habituals, fins i tot, els errors de traducció. Si aquest fet ja és greu, encara ho és més quedar-se en l'epidermis del missatge o en el titular que no aporta res respecte a la realitat dels missatges que de la política americana ens haurien d’arribar. Després dels retocs de camerino i els focus brillants, hem de buscar quelcom més que purpurina i globus de colors en la convenció demòcrata de Denver en la qual Barack Obama va aconseguir aparèixer com a l'home que Amèrica necessita. Algunes frases ben dissenyades i una estratègia definida al detall van convertir una proclama en quelcom més complex i que s'ha de llegir entre línies. Pel que sembla, la premsa i els analistes esperaven un gir a l’esquerra per part del nou Messies del liberalisme (que és com es coneix a l’esquerra allà), però pot ser que no estigui tan clar aquest viratge en alguns aspectes de compromís nacional.
Jim Cramer és un gurú financer tan polèmic com prestigiós als Estats Units. Cridant com un histèric, arremangat i donant cops en la taula, comenta les decisions de la Reserva Federal. El seu programa Mad Money de la cadena financera CNBC, manté la seva figura de guru dels mercats, assolint que es compleixin algunes de les seves prediccions. Però el passat 11 de març va preparar la seva pròpia tomba. Mai havia comès un error tan evident.Tan sols sis dies abans del col·lapse de Bear Stearns, l'analista econòmic assegurava que no hi havia problemes en el banc nord-americà i que treure els diners d'ell seria d'"estúpids".
Tenim al sector financer nord-americà a punt d’un atac de nervis i a la Reserva Federal intervenint per evitar el col•lapse del sistema bancari, injectant liquiditat desproporcionadament i reduint els tipus fins a arribar a un grau d’intervenció del 2%. Aquesta baixada significarà el retall més acusat a la història moderna dels Estats Units ja que, en sis mesos haurà restat un 3,25% del total. Tanmateix, ni les baixades del preu dels diners ni les injeccions de liquiditat no estan servint per a gaire.
Sabem, per pura aplicació de l’experiència, que l’economia nord-americana circula un parell de metres per davant de la nostra. Llavors sembla imprescindible observar-la ara que som davant d’un mal escenari. Estem front d’un sistema econòmic en parada tècnica. La claredat és una garantia per afrontar la crisi i això sembla que no s’ha dut a terme en aquest cas. Els gestors nord-americans han engreixat un problema per culpa d’aplicar una de les sortides més nocives: el principi de la invisibilitat.
Les campanyes electorals són l’escenari idoni per als manifests de suport, per a les cobertures personals i les abraçades públiques. A Espanya Concha Velasco i el col•lectiu PAU recolzen Zapatero i Norma Duval i la Conferència Episcopal fan el mateix amb Rajoy. En els EUA passa el mateix, uns recolzen Obama o Clinton i altres a McCain. Allà, tanmateix, alguns són rebutjats directament pel candidat com va passar amb Farrakhan, que va ser negat públicament per Barack Obama per aquesta tendència natural a complicar-li la vida, i d’altres són abraçats intensament com és el cas d'Hagee per part de McCain. Concretament és en aquest últim personatge qui em té preocupat ja que el considero el paradigma del populisme fonamentalista nord-americà. Un tipus perillós si algun dia arribés a ser part destacada del grup d’assessors del futur president dels Estats Units. Segons aquest, "Déu va destruir Nova Orleáns per culpa dels gais que poblaven els seus carrers i ho va fer de la mà de l'huracà Katrina". El seu discurs homòfob i medieval està omplert de perles:
Segons les darreres dades de RealtyTrac, El 20% dels habitatges als Estats Units tenen problemes per afrontar el pagament de les seves hipoteques. La crisi subprime ha obligat a l’Administració Bush a crear el pla Lifeline que prorrogarà durant 30 dies qualsevol execució d’embargament per manca de pagament dels propietaris. Aquesta no és la primera mesura que, el poc previsor secretari d’Habitatge i Desenvolupament Urbà, Alphonso Jackson, ha disposat. A finals de l’any passat ja va posar en marxa el pla Hope Now que intentava frenar el creixent nivell de morositat hipotecària.
Aquests dos vídeos poden canviar el curs electoral nord-americà i la política en general. El segon ja és un clàssic hores d'ara, però el primer, la paròdia que aporta a McCain com a element és un complement genial. És evident que el fons es molt escàs, però vivim temps en els que la mercadotècnia i la telegènia tenen segrestada a la semàntica.
El pròxim assalt de les primàries demòcrates serà el 4 de març a Ohio i Texas. Tots els sondeigs donen vencedora amb enorme claredat a Hillary Clinton. Tanmateix Barack Obama pot jugar-se la seva última carta si aconsegueix l'endorsement d'Edwards. El nivell d’incertesa i la similitud de missatges semblen ser culpables d’una aparent igualtat percentual que en aquests dos Estats podria començar a decantar-se definitivament.
Observo els mercats i tots estan en vermell. Semblaria incoherent si tenim en compte la darrera rebaixa de tipus de la Reserva Federal dels Estats Units. Sembla ser que les borses europees ja no donen credibilitat al fet que la política de retalls de Bernanke sigui la cura miraculosa que evitarà la crisi. Al contrari, el que està començant a impregnar els fòrums de debat financer és una impressió pessimista. La dinàmica de reduccions tan agressives i constants estan sembrant el terreny de mines. S’escolten veus que adverteixen d’una imminent patacada generalitzada a les borses de mig món, d’un més que probable dilluns o dimarts negre com el de 1987. No ho sé, els mercats continus i els gestors de fons són imprevisibles. Ara bé, el que tinc clar és que la reducció dels tipus, lluny de ser una bona notícia, sembla ser l'única opció que resta per detenir o moderar un estat hipotètic de futura recessió severa a Amèrica. L’últim cartutx pot estar fallant. No queden més eines. Els que sàpiguen, que resin.
La batalla entre els aspirants a candidat demòcrata en les presidencials dels EUA s'ha convertit en un divertit i apassionant enfrontament d'estratègies de màrqueting polític, branding social i imatge electrònica. Tanmateix, el resultat d'aquesta seqüència, de moment, impossibilita en gran mesura detectar les diferències en els programes d'Obama o de Clinton. En aquest sentit, els seus discursos són criptogrames programàtics quan aborden temes econòmics. Tant un com l'altra han abandonat des d'un primer moment la didàctica que apliquen a altres temes, esperant que l'economia no sigui determinant en l'elecció de delegats. Barack Obama, que en la meva opinió encarna les polítiques socials amb un registre més europeu, no ha realitzat ni una sola proposta creïble i sòlida en temes econòmics. Per això es va enfrontar amb l'esquerra del seu partit a fi de poder ocupar un escenari de centre que li suposés afrontar el seu programa econòmic amb molta més ambigüitat i poder guanyar temps.
En la matinada del 4 de gener, les primàries d'Iowa van ser quelcom més que una nit electoral per a alguns blocaires catalans i espanyols. De la mà de la tecnologia social, un grup de twitters que ens varem ajuntar per seguir el procés, es convertiren aquelles hores en un exercici de debat equilibrat i d’aprenentatge molt edificant. Encara que la majoria de seguidors d'Obama no havia pogut treure pit fins a aquella nit, a poc de començar el recompte de les zones més industrials d’aquell fred estat, la cosa va començar a definir-se’n molt a favor del candidat més 2.0 de tots. És cert que el tema no està decidit i la nit d'avui a New Hampshire, juntament amb la pròxima de Florida i el supermegadimarts esperat, seran les que determinaran els candidats a la presidència del país més poderós del planeta.
Durant tota la nit un grup de blocaires hem estat patint i gaudint d’una nit electoral americana. Hem fet servir totes les eines que les xarxes socials i la web 2.0 ens permeten per seguir interactivament una matinada de primàries als Estats Units. Gent com Cèsar Calderón, Alvaro Degives-Mas, Baimorali, Jose Antonio Donaire, Jordi Eduard, Xavier Tomas, Ruben Novoa, Jesus Gordillo, Xavier Peytibi i Eduardo Arcos hem estat des de poc més de les dues fins a les quatre examinant i parlant dels resultats que arribaven a les diferents webs, portals i blocs que feien seguiment. La meva predilecció, òbviament ha estat americablog de John Aravosis y el Dayli Kos. Al final Obama ha guanyat per la banda demòcrata, però probablement sigui el menys important de la nit. Hem pogut practicar i descobrir el debat curt, d’idees expressades amb agilitat i amb la síntesis que obliga la presó dels 140 fonemes a través del Twitter. Una eina que s’ha mostrat molt útil, versàtil i extremadament potent per mantenir converses alternatives sense perdre fils i sense deixar-se anar.
Dijous viurem la primera nit electoral del 2008 en Iowa. Les primàries demòcrates i republicanes ocuparan la matinada europea. Proposo seguir-les, entre d'altres mitjans, a través de twitter. Jo estaré tota la nit pendent de resultats i participaré de la conversa que sorgeixi en americablog referent a això. Per als quals vulguin seguir-la amb mi poden donar-se d'alta com followers en el meu compte twitter. Serà una bona manera de preparar i entrenar-nos per al decisiu superdimarts del 5 de febrer.
Barack Obama està lluny d'aconseguir-ho. Les primàries demòcrates semblen sentenciades abans del seu inici.Hillary Clinton es perfila com la presidenciable dels del burro, encara que no està clar contra qui es disputarà l'honor de relaxar-se al despatx oval. Tanmateix, Obama continua aportant síntesi i contingut a la campanya a un nivell molt superior al dels seus adversaris. Ho fa parlant en cadascuna de les seves intervencions públiques, ho aconsegueix víricamente gràcies a una bona estratègia a la xarxa i ho assoleix espectacularment escrivint. L'exemple més clar és el seu últim llibre "L'audàcia de l'esperança".
Aquesta matinada he estat seguint el debat entre Hillary Clinton, Barack Obama, John Edwards i la resta de candidats demòcrates a la Casa Blanca. L’emissió per la CNN va ser impecable, el ritme televisiu i el combat digne d'on es duia a terme, a Las Vegas. Falten dos mesos per a l'inici de les primàries i la cosa pinta bé per a l'ex primera dama. Encara que en les últimes dues setmanes ha perdut el to de candidata «invencible», el seu discurs continua ben construït i, ara per ara, sembla que arriba amb més nitidesa a l’electorat demòcrata.