bloc de Marc Vidal

NAZISME I AIR BERLIN

El 5 d’agost de 1940 Janusz Korczak es va aixecar de la llitera que presidia la sala principal de l’orfenat del carrer Krochmalba de Varsòvia. Va sembrar la seva cara de projectes amb una aigua de seda que entapissava el terra i les parets de verd vell. Als pocs segons va ser arrestat. Aquell metge polonès, conegut pels seus contes infantils, i director del centre per a orfes, va ser deportat al costat de 196 nens a Treblinka. Expliquen que cap nen no va plorar. Cap no va tractar de fugir. Empassant-se el seu dolor es van aferrar al seu mestre. Korczak va marxar al capdavant de tots ells. Un testimoni va descriure l’escena dient que fins i tot les pedres del carrer ploraven en silenci en veure la processó.

IGNORANTS AMB MÒBIL

El temporal de les hipoteques d'alt risc marca la fi d'una era caracteritzada pels diners barats. La crisi subprime ha posat de manifest que el sistema havia d'esclatar per algun lloc. Els baixos tipus d'interès i la bonança econòmica van afavorir l'endeutament i la creació de bombolles immobiliàries. Purgar aquests excessos comesos per la sobredosi de liquiditat pot ser molt més complexa del que ens conten.

L'ECONOMIA REAL

Circula la idea que l’economia real és independent de les grans decisions financeres. Alguns venedors de rondalles pretenen que creiem que una situació de crisi econòmica en l’àmbit de les grans xifres no té perquè afectar a les butxaques dels ciutadans d’una manera dramàtica. Les proves solen ser recurrents. La gent va de vacances, es canvia el cotxe i continua sopant en restaurants de luxe mentre els telenotícies escupen xifres que espantarien a Dràcula.És certa doncs aquesta ambivalència entre la macroeconomia i l’economia real? És possible que un país en fase recessiva pugui mantenir una despesa privada a aquest nivell? La resposta és no. Això no pot durar molt. L’economia domèstica començarà a percebre seriosament el problema en breu. La segona meitat d’aquest any serà clara en aquest sentit però l’actuació estel•lar està reservada per al 2009.

EL TGV ARRIBA DE CUL

Ahir, fins i tot Rac1 va haver d'abandonar l’escaleta habitual i canviar-la per informació puntual de la situació caòtica en la qual es trobava sumida la franja sud de l'àrea metropolitana de Barcelona. Semblava un comunicat de guerra. Durant hores, desenes de capítols d'humiliació col•lectiva i de vergonya insuportable es van acumular en un esmorzar indigest per a tot un país. Fa mesos, gairebé anys, que ens empetitim com a usuaris, com a unitats d'una societat resignada a sofrir per culpa d'uns gestors públics inservibles, inútils de la visa or i el cotxe oficial i ineptes rendits al populisme de faristol. Ni l'orgia d'improperis improvisats a l'escala d'algun autocar per part de desenes de futurs abstencionistes sembla que pugui canviar res. Aquest és un país capaç de reunir 12.000 persones al Palau Sant Jordi per reclamar el retorn dels papers de Salamanca, però incapaç d'organitzar-se contra aquesta ignomínia.

Narsarsuaq

Narsarsuaq és un poblet al sud de Grenlàndia amb cases de color vermell, groc i blau espant. Fa un fred metàl•lic a l’hivern i està infectat de mosquits a l'estiu. La bellesa del lloc s'escapa a la vista d'un ésser humà. Les seves glaceres i muntanyes, les seves foques i els seus óssos polars no faciliten l'existència. Allà, el principal inconvenient és el suïcidi. Totes les famílies tenen un cas per explicar. La majoria de la gent que per una o una altra raó va a Narsarsuaq no aconsegueix acostumar-se. El poble té un orfenat, un barracó de fusta on viuen els nens que han estat abandonats. L'escola és la major inversió d'aquesta comunitat aspra i capbaixa. Els nens no criden, no canten, gairebé no juguen. Les seves gorres de llana, els seus pantalons caiguts i els seus ulls transparents s'alineen en una llarga columna cap als afores, a prop dels penya-segats. Allà tots, mirant cap a l'infinit taronja, somien amb deixar Narsarsuaq.

DESPROPÒSITS EDUCATIUS

A risc de ser titllat d'antiquat, he de confessar que em perdo amb això dels canvis en l'ensenyament, amb les reformes i contrareformes, amb les modificacions i els nous catàlegs educatius. Jo vinc de la generació de l'EGB, del BUP i del curs que desorientava, el COU. Segurament els nostres pares van trobar aquell pla excessivament tou comparat amb el sistema educatiu que ells van sofrir i les nostres avaluacions continuades eren una broma contra aquells mítics, per desconeguts, exàmens d'estat.

MENTIDES

Que mentir és l’esport nacional no hi ha cap dubte. Les mentides ens envolten per tot arreu. Per dalt, per baix, de lluny les veus i de prop t'assetgen. Una muntanya de mentides ofega la política nacional, els que es manifesten mentint i els que menteixen en contestar-los, amb banderes de mentida els primers i amb mentides per bandera els segons. Una mentida gegant està suspesa a sobre dels nostres caps i per això l'artefacte preferit pels televidents és un polígraf que també menteix. S'ennueguen amb les seves mentides els periodistes de pagament, s'asfixien de respirar tanta falsedat els crítics d'art, tartamudegen en escopir les seves mentides els publicistes. És fals que la gasolina baixi i és mentida el sou de la meitat dels catalans. Són de mentida els contractes escombraries, són uns mentiders els banquers i el seu puto freshbanking, és mentida això del progrés i és mentida que el progressisme sigui el producte estrella de l'esquerra.

CATALANISME TORERO

Visc en la contradicció quotidiana. M’agraden els toros i em sembla fantàstic que Catalunya tingui seleccions pròpies. Aparentment són dues coses antagòniques i representatives de dues sensibilitats oposades. La primera opció respon a un fet passional, que neix a l’estómac i s’instal•la en el cor. L’altra sorgeix en el cervell però també recorre el territori dels sentiments. Per això hem d’evitar que el deliri desemboqui en conflictes. En l’àmbit del reconeixement esportiu internacional al que aspira Catalunya, els polítics han de procurar no fer el ridícul. Anar a Ginebra com va fer aquesta setmana Carod Rovira a suplicar que puguem competir en unes surrealistes olimpíades de nacions sense estat, suposa un dur cop per als que donem suport a la concepció originària de les seleccions catalanes.

RODALIES MAURITANES

La via de tren que va de Nouabhidou a Choum i Atar, en el nord de Mauritània, és l’únic traç uniforme que permet saber en quin sentit es circula. Fa anys, vivint en aquest país, per obligació feia la ruta entre Chinguetti i Nouakchott una cop per setmana. El camí durava dues jornades per culpa del mal estat de les pistes. Normalment, la nit que havia de passar a mig camí la dissenyava amb cura. Sempre, per precaució, procurava que algun llogaret no quedés a més d’una hora caminant i muntava la tenda a una banda del Jeep i a uns cent metres de les dunes més properes per a no ser engolit a les fosques.

MENYS ESTUDIAR I MÉS "PLAY"

L'any 425 es va fundar la universitat imperial de Constantinoble. Juntament amb una acadèmia clerical dirigida per un patriarcat eren les úniques institucions educatives en la part més important de l'imperi de Bizancio. A la fi del segle VI la decadència de l'estudi i de la cultura era irreversible en tot l'Imperi. Durant tres segles, fins a mitjans de l'IX, no hi ha testimoniatge de l'estudi dels clàssics i difícilment educació d'algun tipus. La resta d'escoles van ser les d'Atenes, Esmirna, Pèrgam, Alexandria i Gaza.

HUMILIACIÓ AEROPORTUÀRIA

La meva vida transcorre des de fa temps als aeroports. Fa anys que pateixo amb resignació l’augment de les mesures de seguretat amb les que pretenen protegir-nos d’un atemptat terrorista. Crec que l’extrem al qual està arribant aquesta paranoia és tal que no comprenc com no ens rebel•lem. De vegades em donen ganes d’incitar el motí, a encapçalar una revolta contra els controls als aeroports.

PARLA BÉ, CONY!

La idea que els homínids usem un percentatge baixíssim de la capacitat del nostre cervell gaudeix d’un enorme consens. Ha de ser cert, com també que la televisió ens fa tou el cervell, que cada vegada es llegeixen menys llibres i que diem les coses com els altres desitgen que les diguem i no com volem dir-les. A tots ens agrada dir que el nostre pis de merda sense parets és un loft preciós, que vivim en una zona tranquil•la en comptes d'on Crist va perdre la boina, que el nostre apartament és ideal per a parelles quan en realitat és un zulo irrespirable, que nosaltres no gastem, invertim i que ni som pobres, ni no som vells, sol som modestos i senils.

VAGIN-SE'N A LA MERDA

El 2007 pinta malament. Bàsicament per tres temes: el procés de pau donarà pas a la formació de nous comandos terroristes, la corrupció a tots els nivells es farà tan evident que ens doldrà fins i tot la sang i la gent en general seguirà tan absent i sorda que res no canviarà d'una manera ostensible.

NI UN PAS ENRERE

Dos pobles de València no faran la tradicional cremada de Mahoma, com ho feien cada any en les seves festes. No ho faran per por. Leo Bassi ha hagut de dur escorta durant molts mesos per les amenaces rebudes després de representar, al teatre Alfil de Madrid, el seu monòleg satíric sobre l’església catòlica. El “Idomeneo” de Mozart, amb una revisió provocadora per part del director Hans Neuenfels, ha estat retirat del cartell de l’opera de Berlín per temor a sofrir atemptats integristes.

EN EL LABERINTO

Publicado originalmente en elplural.com
Francia es un país que se arruga y se empequeñece bajo el tormento de su propia decadencia y que tiene miedo de sus hijos, en concreto de los que viven en los suburbios. Esa Francia humillada vivió, en las anteriores elecciones a la Presidencia, la vejación que supuso que Jean Marie Le Pen pudiera enfrentarse en segunda vuelta contra Chirac. Ahora esa posibilidad está lejos de poderse repetir. Sarkozy no tendrá como rival a quien bautizó a los inmigrantes como responsables del bajo nivel educativo y del elevado. Le Pen recogió el voto “antiárabe”.

IL·LEGALITAT CRÒNICA II

Els europeus despertarem de la nostra confortable desgana i ens avergonyirem d'haver habitat un continent budista, contemplatiu i capaç de romandre impassible mentre milers de persones morien intentant arribar a la terra de promesa. La ignorància no serà la coartada, no podrà ser-ho. La sobretaula de tots els europeus desborda d'imatges que les nostres televisions escupen diàriament amb centenars de joves espantats, desnodrits i deshidratats nouvinguts al port de torn. Mentre Europa frega les torrades amb formatge fresc, mira cap a una altra banda i banalitza el terror.

IL·LEGALITAT CRÒNICA I

En un suburbi de Rio de Janeiro que no té clavegueres i on la sarna és una malaltia corrent, està prohibida l'entrada als polítics. Diuen que la remor està circulant com un virus entre totes les fabelas. Aviat, es diu, els polítics no podran accedir a les zones amb les borses de població més important del Brasil. Les persones que viuen en aquestes barraques no són ciutadans, no existeixen i ara ja no és per decisió governamental, no, ara és perquè ells s'han donat de baixa del gènere humà. Als governants ja els hi està bé. Menys treball, menys crítiques.Als poders econòmic també. Mà d'obra més barata. Quan una persona il•legal es converteix en rendible a qualsevol nivell, polític o econòmic tenim un mal crònic difícil de superar.

PDF EN CASTALLANO

ELS PITS DE L'ALÍCIA

Un airet tebi xopant les cares, escanyant les cintures i joguinejant amb els cartells trencats de la festa major certifica que l’estiu ja solament és un record. A la televisió fa setmanes que la tardor amenaça amb anuncis de col•leccionables inversemblants, de cursos de tot tipus i d’hipotètiques ajudes a reduir les complicacions pressupostàries pràcticament garantides. La pujada de gener no és gaire superior a les rampes de setembre, que sent menys pronunciades, et posen de la mateixa mala llet. Les úniques restes d’aquestes vacances passades són l’absència de la triple fila de cotxes aparcats davant de les escoles, la manca d’embussos matinals en els accessos a les rondes i les cares d’esgotament dels avis convertits en cangurs d’emergència. Doncs ni això.

MONOPOLY

La gent se sorprèn que la generació nascuda durant els anys seixanta i setanta sigui la més especulativa que ha existit mai en el nostre país. Com hauríem d'haver sigut? Ens vàrem criar jugant al Monopoly. Això marca per a tota la vida. Amb deu o dotze anys col•leccionàvem immobles, habitatges i fins i tot carrers sencers. Després d'algun delicte, que el reglament no permetia, podies anar a la presó, però al poc temps, el joc permet que surtis i continuïs augmentant el teu patrimoni, com passa en la realitat.

DURAN Y LLEIDA

En Ullapool, un pueblo de pescadores al norte de Escocia, la política es un sucedáneo que no interesa demasiado. Este pueblecito no es una excepción. Los siglos de historia se agarran a las patas de las sillas de madera en la que se sientan para beber un buen malta y conversar sobre los seis derbys anuales entre el Celtic de Glasgow y el Glasgow Rangers o sobre quien es más o menos británico. Aunque la política, generalizando, sea un reflejo televisivo de escaso interés para el pueblo escocés, la realidad es que los sus diputados en el Parlamento británico ejercen más poder sobre las leyes inglesas que los diputados ingleses sobre las escocesas. Una de las consecuencias que se derivan de esto es que si hace dos décadas, los ingleses se sentían primero británicos y luego ingleses, ahora ocurre lo contrario.

SALVADOR SOSTRES

Article publicat originalment a eldebat.com

Amb 17 anys em vaig anar a Paris. Embarcant i desembarcant en trens de rodalia vaig arribar al meu somni. Pretenia estar dues setmanes i em vaig quedar sis mesos. La meva vida ha girat entorn a aquesta ciutat i al que significa. Qui la veu com refugi, garantia de vida i de mort o com amant, pot ser amic meu. Salvador Sostres no ho és, però estima Paris i es refugia en els seus carrers i en les seves nits.

El dietari titulat “Jo”, escrit per Sostres, és pertorbador. Reconec que he tancat el llibre amb intenció de no seguir llegint-lo en diverses ocasions. Em va succeir en la pagina 17 (Rosa Regás), en la 64 (Baltasar Porcel) i en diverses més. No obstant això, la portada de Caravaggio em renovava l'interès. Admeto que l’avorriment em va vèncer. Desconec que ha estat de la relació que va iniciar amb la Clara i no se si al final s’escalfa o no amb l’Isidor. De fet m’incomoda tanta dada sobre la vida personal d’un senyor que no conec. Però aquesta és l’essència de l’obra de Sostres. La incomoditat. Exposa la seva misèria personal, el seu dia a dia, que és la de nosaltres mateixos, amb la diferència que nosaltres no la dibuixem en cap dietari condemnat a ser “bestseller”.

ZONAS AZULES INSOLIDARIAS

Era pequeña, fea y con pelos como púas en el bigote. Sus gritos debían oírse en la Fonda Europa y eso que estaba frente a can Quico. Se cagaba en todo y en todos. Tenía cierta predilección por hacerlo en el consistorio municipal, en sus distinguidos miembros y en las tres primeras líneas de consanguinidad que tuvieran. Yo, que venía andando por la calle del Lliri, la oí. De hecho, estaba buscando un parquímetro donde pagar la cuota por estacionar mi coche en una zona azul. El más cercano, en la propia calle de la iridácea, no estaba muy católico. Había muerto hacia unas horas y era imposible mantener una relación comercial con el aparato. Por eso fui en busca del de la plaza de la Corona.

CARNET DE POLÍTIC PER PUNTS

El tema del permís de conduir per punts em sembla bé. Desconec si serà efectiu o no. Tampoc tinc clar que sigui una bona idea copiar quelcom van inventar els francesos. Però, no obstant això, concediré el benefici del dubte a una mesura que l’únic que busca és atallar el repartiment setmanal de cadàvers per les carreteres espanyoles.

VIDA INTEL·LIGENT

Article publicat originalment a eldebat.com

Que els éssers humans utilitzem un percentatge molt baix de la capacitat del nostre cervell és una teoria científica que gaudeix d'enorme consens. Escoltant amb atenció els discursos automàtics dels líders polítics en una nit electoral, veus que no és una teoria, sinó una evidència.