bloc de Marc Vidal

TIFFOSI ECONOMICS

Ahir a la nit vaig tenir un debat econòmic amb diversos acadèmics italians. Continuen escandalitzats per la manera que tenim a Espanya de recordar-los que la nostra economia és tan potent, que els ha superat. Si bé el PIB espanyol supera l'italià, també és cert que és a causa de la nostra inflació que infla de manera artificial la facturació global de tota l’economia. Si seguim amb aquest curs diferencial a Europa, i si ningú no ens aparta de l'Euro, algun dia superarem Alemanya en Producte Interior Brut valorat en una mateixa moneda. Òbviament això és un absurd economètric que cau pel seu propi pes. Per això, les valoracions de la riquesa i producció d’una economia nacional es fan ara partint dels paquets de PPA (paritat de poder adquisitiu). El que, curiosament, també ens dóna avantatge sobre els italians. Llavors, per què s’escandalitzen els tiffosi? Resulta que fins fa alguns decennis, les comparacions internacionals es feien només en valor monetari, transformant les monedes nacionals en dòlars segons el curs del mercat; des de fa algun temps les comparacions es fan també en PPA. D’aquesta manera, si el mateix paquet de despesa (aliments, habitatge, transports, cultura) costa a Espanya un 30% menys que a Itàlia, el PIB monetari d'Espanya s’eleva un 30% respecte a l'italià. El que passa és que aquest sistema té un important defecte: les diferències entre els països depenen del tipus i del valor relatiu dels paquets elegits, i les comparacions internacionals resulten més imprecises que si s’usen els valors monetaris. Els nostres paquets es basen en enters relativament distorsionadors de les xifres resultants. El cost de molts béns i serveis a Espanya és inferior a l'italià i per això, la confusió dels mitjans de comunicació es fa tan visible. Que Espanya hi és molt a prop de la capacitat econòmica italiana és un fet, però que encara estem molt lluny, i més que estarem, de la seva potència exportadora i industrial també.

YAHOO I ELS DESPROPÒSITS

No pocs adjectius definirien el conjunt de disbarats que s’han succeït en l’aventura corporativa entre Yahoo i Miscrosoft. Disbarat, niciesa, excés, burrada, absurd, extravagància, insensatesa, desbarrament o contrasentit. I és que la icona de la Web 1.0, Yahoo, ha convertit en una cursa de despropòsits tot aquest berenar sobre la seva venda nominal. Gent com David Weidner, columnista de MarketWatch ha arribat a declarar que "l'increïble és que aquests tipus hagin estat capaços de guanyar diners alguna vegada". Una evidència de tot això i la mala gestió d’aquesta crisi, és que la capitalització borsària de Yahoo s'ha reduït en gairebé 4.088 milions de dòlars per la caiguda de les accions de l’empresa, un 11%. El valor de la companyia d’Internet s'ha reduït en prop de 15.000 milions de dòlars respecte als 47.000 milions oferts per la companyia de Bill Gates en la ronda final de contactes abans de l’anunci de la retirada de l'opa a començaments d'any.

PERQUÈ PUJA EL PETROLI?

Les causes de l’encariment del petroli ni són difoses ni vénen de muntanyes llunyanes. El petroli és un valor refugi, com altres matèries primeres. El dòlar ja no és negoci i això provoca un problema en l’oferta i en la demanda d’altres escenaris especulatius. Amb el petroli especulen els fons de pensions, els països productors, inversors objectius i en definitiva el propi sistema financer que necessita col•locar diners en coses amb un futur rendible. El problema més important rau en altres aspectes derivats del seu consum i de la dependència que el nostre món modern li té. De fet, l’or negre puja perquè hi ha una demanda creixent, una oferta estancada i una depreciació del dòlar important.

DES DE MITROVICA

La voluntat dels Estats Units i d’alguns països europeus a concedir el vistiplau a la independència de Kosovo, ha fet caure el principi de política internacional pel qual un Estat sobirà només pot modificar-se si la majoria de la població, del conjunt estatal, està d'acord. Segurament el desig d'Amèrica per menyscabar el patrimoni rus ha estat fonamental en aquest suport. Diuen, per justificar-ho, que Kosovo no suposarà un efecte dòmino. Però hi ha qui no ho veu de la mateixa manera. Per exemple la pròpia Rússia, que tem pugui ser un incentiu que reobri escenaris conflictius de la perifèria soviètica o Espanya per allò de “las barbas a remojar”. La premsa europea reflecteix l'incòmode que resulta per a diversos països de l'UE el cas kosovar, sobretot pels que conviuen amb nacionalistes de pes en el seu interior.

DES DE BOLIVIA

Tinc un amic bolivià. El vaig conèixer a Càceres durant l'eFindex d'aquest any. En Sebastián Molina és un tipus magnífic, il.lusionat, capaç de fer-te arribar la seva voluntat de canviar el món. Ell desde Santa Cruz vol començar ajudant a canviar el seu propi país. Ho fa informant del que està passant ara mateix. Els blocs demostren la seva utilitat en moments com aquest, sent molt més dinàmics i creïbles que els mitjans tradicionals. Altres blocaires bolivians aporten videos i informació puntual. Així és com jo m'informo sobre el que pasa a can Evo Morales.

XINA CAMINA SOLA

Fa pocs dies que Alemanya va deixar de ser oficialment la tercera potència exportadora del món. Ara ho és Xina. Concretament des de fa un mes el país més poblat del món manega el tercer major cabal d'exportació global del planeta. Xina, a més, continua creixent entorn de l'11%, i aquest any fins i tot unes dècimes més que l'anterior. Durant cinc anys les xifres de creixement xinès han estat sempre superiors al 10%. Aparentment la dependència del país asiàtic a les tendències de mercat planetari suposa un bon element de control. Però les aparences enganyen. La lletra petita diu que la demanda interna a Xina va créixer en un any un 20%, és a dir, ja pot caminar soleta. En els pròxims anys el consum interior serà suficient per a mantenir nivells de creixement impensables per a qualsevol país occidental. El taló de aquiles xinès és la seva incontrolada inflació que ronda el 7%.

VOTA HOPE 2008!

Vota Hope llança la teva veu i el teu vot, és un serial melodramàtic innovador en anglès i espanyol basat en el web, el primer episodi del qual l'he penjat en el lateral d'aquest bloc. Representa a la fictícia família Ortiz i el seu suport cada vegada més fort per al candidat presidencial, Barack Obama. Les mini-novel·les, produïdes per generar cada vegada major suport llatí per Obama, partint de les eleccions primàries del 5 de febrer a Califòrnia, es transmeten a través del lloc web Vote Hope, i amb el canal Vote Hope de YouTube. També s'està transmetent el primer d'una sèrie d'anuncis de servei públic presentant celebritats, incloent l'actor i artista d'hip-hop, Common.

OBAMA L'EUROPEU

El perfil més pròxim al establishment de Washington de la Hillary Clinton, està jugant a favor de Barak Obama. El rival de la senadora per Nova York està cada vegada més a prop de ser el candidat demòcrata en les presidencials nord-americanes. Un dels sorprenents factors que juguen al seu favor és que està considerat el més “europeu” de tots els aspirants.

TENS UNA TRUCADA DE BIRMÀNIA

Una repressió brutal contra qualsevol indici d’oposició sotmet l’antiga Birmània a una situació desesperant. La violació sistemàtica dels drets humans i el reclutament obligatori de civils per a realitzar treballs forçats en plantacions d’opi ha estat denunciada per desenes d’organismes i associacions de tot el món. La Unió de Myanmar està governada per una Junta Militar que, després de negar-se a reconèixer els resultats de les eleccions de 1990, va segrestar la democràcia i ho va fer d’una manera brutal. Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau viu baix arrest domiciliari a la seva casa des de 2003 per oposar-se al règim del General Than Shew.

CANVI CLIMÀTIC S.A.

Embotit de torró, amb uns fàstics que no em tinc de peu i, amb els canelons de la mama decidint si baixar o sortir per on van entrar, em poso davant de l'edició digital d'El País. Resulta que un munt de científics han decidit acollonir-me. No han esperat ni que digereixi el viscós Nadal. Que ningú no pensi que no m'agrada, que si, però encara que et moris de gust amb això de l'esperit nadalenc, no em direu que no té un punt de gelatinós dolç que embafa?

IGOR ALEXIS MIJHAILOVIC

Quan veus l'aspecte d'un rostre de nou desposseït de vida no pots confondre'l amb el d'un que dorm. Als pocs segons de detenir-se el pàlpit cardíac els pòmuls es tornen grisos i a la cara s'hi reflecteix la pal•lidesa que caracteritza la mort i de sobte, com per art de màgia, d'una manera inexplicable, els detalls cadavèrics es poden reconeixer. Sense haver vist mai un mort detectes aquests signes. S'engarroten les mans i s’estiren els dits, la sang es deté, l'alè s'asseca i els somnis es congelen.

ANN COULTER

A Ronald Reagan se le ponía la piel de gallina cuando leía a Ann Coulter en el “Human Events”. Se retorcía de gusto. Ahora les debe pasar lo mismo a los responsables de FAES leyéndola en Libertad Digital. Esta periodista que llegó a pedir en un artículo publicado poco después del 11S que los americanos debían atacar a Francia, la verdadera instigadora, y no a Afganistán, publicó ayer en el diario electrónico de Losantos una columna que a parte de infecta es de mal gusto.

LA PLAYA DE LOS GIGANTES

Las olas son un cincel que el mar emplea para esculpir. Fracturan peñascos, descuajan trozos y escollos como tenazas. Según el tipo de roca que golpean, los materiales poco a poco se convierten en grano, en arena o en piedras pequeñas. Hay un lugar en la isla de Menorca donde se pueden encontrar unas piezas singulares y ovaladas llamadas “macs” que a modo de alfombra cubren toda una cala. Otras, en el mismo lugar, llamadas “còdols”, nos hacen imaginar, por su enorme tamaño, que esa playa parece hecha a medida de gigantes que, según la leyenda, hace mucho tiempo poblaban toda la isla. Es una cala de difícil acceso que limita con las dunas doradas y rojizas de cala Pilar. Se llama el “Macar d’Alfurinet” y es uno de los paisajes mas curiosos del archipiélago balear.

ENTERRANDO NIÑOS

Publicado originalmente en elplural.com

A las diez de la mañana del 13 de julio, los cuatro hijos de Akil Bahige estaban jugando en el patio de la escuela de Nakoura en el barrio Usai al sur de Beirut. Se habían pasado las últimas horas de la noche pidiéndole a sus padres abandonar el refugio y jugar un rato. Tanto Akil como Fia, sus padres, creyeron que si iban a la escuela, donde aun centenares de niños asisten a las clases de verano, no correrían peligro. Una escuela es como una excepción en la guerra, un conjunto vacío, un lugar donde nadie tira bombas. Cuando a media mañana las sirenas vomitaron por las esquinas de la ciudad el sonido de alarma, el matrimonio Bahige se dirigió corriendo hacia la escuela de Nakoura. Al llegar, respiraron tranquilos, las explosiones que habían escuchado de fondo no surgían de las entrañas del barrio de Usai, sino de alguno que lo limitaba más al sur.