bloc de Marc Vidal

CONFIDENTS i CONCESSIONS

Duc dues dècades, combinat amb el món privat, ficat en la cosa pública. Com a dirigent estudiantil, com a càrrec de partit, regidor, conseller, assessor parlamentari i ara com a membre de l'Institut Municipal de la Comunicació. He vist de tot. Gent admirable dedicada a servir sense esperar molt a canvi. També he conegut els seus antípodes, amb la seva misèria i la seva traïció. He après de pocs i he sentit pena de molts. Llàstima de l’actitud infantil i ridícula de qui no coneix les seves limitacions i utilitza el privilegi i l’honor de representar als seus veïns només per a enfangar la gestió municipal. Per exemple, de regidor a bufó el trànsit és curt i simple.

RELAT DE DIUMENGE: INVISIBLES

Naufragant pels carrers de Granollers n’hi ha éssers anònims als quals estem tan acostumats a veure’ls que ja ni els veiem. Encara que caminin al costat de nosaltres, sempre romanen lluny de la nostra atenció. La vida a pas accelerat, ràpid i imprescindible ens allunya en un instant del seu món miserable. Sovint, camí del quiosc del meu amic Sebastián, em creuava amb una d'aquestes ànimes invisibles. No tenia nom o no volia pronunciar-lo, arrossegava un carret de la compra i, sota les seves poblades celles, apareixia temorosa la seva mirada, de vegades seriosa i altres trista.

DELS EUA GRANOLLERS

Desapareixen els bars de tota la vida i amb ells els seus mobles, les cadires de fusta vella i esgarrapada, les seves taules repletes d'històries, els seus cristalls bruts i la vida del carrer reflectit en ells. En qualsevol racó del centre històric, la vida es detingué fa anys i el progrés l’enderroca a poc a poc. Les nits són més fosques i silencioses, cada vegada estan més mortes i són menys nit. Vivim temps de transició deconstructiva. El Majèstic és un record gris, Ca la Sila una remor, el privilegiat garatge Eloy ha deixat de ser un punt de referència geogràfic i el Garatge Baulenas o Ca Trullas són postals en color sípia. Que la ciutat evolucioni urbanísticament no deuria preocupar-nos. No obstant això, haver convertit exclusivament en patrimoni residencial tots aquells elements que proporcionaven activitat econòmica i lúdica a una ciutat com Granollers és un gravíssim error.

GRANOLLERS 2.0, AL VALLÈS

Cada setmana enllaçaré la meva columna a la Revista del Vallès en el meu bloc. Ho faré per dues raons: per poder establir un diàleg ràpid i fàcil amb els lectors en paper i per estendre la manera de veure el granollerisme que tinc. Els temes són fonamentalment molt locals però amb tendència a vincular-los amb la globalitat. En la columna d'avui demano als agents implicats en la modernització i projecció de la capital del Vallès que s'impliquin amb la blocosfera i amb el món de les xarxes socials. Granollers es defineix com una vil.la oberta, jo la vull també 2.0.

PLAERS

Fa temps vaig confeccionar mentalment un catàleg de plaers. Petits condiments que poguessin convertir l’existència en un paradís a força de repetir-los. Com el fet de viure és obligatori i Les Maldives hi són massa lluny per anar-hi un cop per setmana, vaig haver de recórrer a elements molt més quotidians. Per això esculpeixo la realitat amb moments delicats i els embolico en paper cel•lofana. Ho faig veient la vida a través de la mirada del meu fill. Ho assoleixo assaborint amb intensitat els petons de la meva dona. Ho obtinc escrivint aquest post o reunint les peces del trencaclosques en el qual s’ha convertit Granollers. És un plaer desxifrar els milions de tons que adquireix la Porxada quan la nit es vessa líquidament sobre la seva coberta de mentida, o refer el puzle del Granollers inventat, aquest que ja no existirà més que en els somnis. És encantador passar pel retorçat carrer de Sans amb les pedres acumulades a les portes del futur, amb el Majèstic a punt d’enfonsar-se i, amb ell, enderrocaran centenars d’emocions en blanc i negre.

ESTÚPIDS i BANDITS

L’economista italià Carlo Cipolla va dividir el gènere humà en quatre tipus de persones: els desgraciats, els intel•ligents, els bandits i els estúpids. Un desgraciat és qui es perjudica a si mateix beneficiant als altres. Un individu intel•ligent obté un benefici particular de la mateixa manera que l’hi proporciona a la resta. Un bandit genera beneficis per a si mateix i ho fa perjudicant als altres. Finalment, l’estúpid és aquell que causa danys a uns altres perjudicant-se alhora a si mateix. D’estúpids n’hi ha per tot arreu i és un error subestimar el nombre d’estúpids en circulació. Òbviament, no diré que percentatge d’estúpids pot haver per cada cent persones perquè seria una estupidesa. Les persones estúpides sofreixen una irrefrenable tendència cap al comportament estúpid en qualsevol activitat de la seva vida. Se’ls coneix per perjudicar al seu voltant sense obtenir cap bondat per això.

BINOMIS

En aquesta vida hi ha certes coses que van irremediablement unides: el mal d’estómac i l’Almax, Paris Hilton i la progressiva pèrdua de fe en l’ésser humà, la presidència comarcal del Pp i la incapacitat política, el títol d’ensenyament secundari i la incultura supina, la televisió local i l’avorriment, l’home del temps i els mapes, l'esportiu descapotable i el simi que el condueix, la quarantena i l'implant de silicona, la Porxada i els nens donant pel cul amb la pilota, les eleccions i les obres, el final de les eleccions i el final de les obres, la ineptitud i l’oficina d’atenció al ciutadà, Renfe i la vexació i la Fonda Europa i la història.

NO LI TOQUIS ELS BLOCS

Com en tots els consistoris del nostre país, ahir la sala de plens de l'Ajuntament de Granollers es va omplir de bones intencions i de regidors. Alguns saben que és això d'inaugurar legislatura. Em pregunto com no s’hi posen vermells a l'asseure's en les seves butaques de sempre, fins i tot portant dues dècades escalfant-les.

HE VOTAT AL GROUCHO MARX

La nostra ordenació jurídica té reservada una estupidesa de dimensions púniques. La jornada de reflexió que varem viure ahir parteix de la idea que els ciutadans som idiotes i que necessitem una jornada sencera i en silenci electoral, per aclarir les nostres intencions a l'hora d'emetre el vot. És quelcom de desfasat. Ahir milions d'espanyols ens varem passar la jornada de reflexió per l'arc del triomf i varem estar discutint, debatent, llegint noves propostes, campanya d'última hora i youtubes neonazis a través de la xarxa i de la blocosfera.

CANDIDATS 2.0

Hi ha gent per a tot. Des del que és capaç de posar-se a dieta terminal per a anar a un casament i després menjar com un cocodril fora de control durant tota la festa, fins al mediocre sense projecció que es presenta a regidor esperant poder donar-li púrpura a la seva vida amb un pin metàl•lic en la solapa. Hi ha individus que demostren que la infància és molt important i l’haver estat sempre el que es quedava sense porció de pastís en les festes d’aniversari marca molt. La gran majoria, en la vida privada no passarien de l’anonimat, però d’altres, per ignorància, no utilitzen tot el seu potencial.

QUESTIONARI ELECTORAL

Com el 27 haig d’anar a votar i cap dels meus candidats té bloc on adreçar-me i posat que me la bufa el que diuen els seus programes electorals, he decidit preguntar des d’aquí coses que si m’interessen. Comencem sense més retard: benvolgut senyor candidat, té servei domèstic a casa?, quan creu que serà un moment ideal per requalificar Palou?, dorm amb pijama?, com pensa solucionar el trànsit a mitja tard?, i en la resta del dia?, considera que tots els barris estan igual tractats a la nostra ciutat?, què pensa del doctor House?, i del doctor Vilches?,

AUTOPROMESES ELECTORALS

La massacre del 11-M va ser l'impost de mort que va pagar el nostre país pel berenar de les Açores. Els deliris d'Aznar en aquella guerra ens va posar en el punt de mira. Ara que ha començat el judici per aquell macabre succés em vénen al cap les amenaces i els insults que alguns dirigents del Pp em van dedicar quan vaig decidir posicionar-me en contra d’aquella guerra il•legal. Molts hauran oblidat aquells dies. Els familiars dels centenars de milers de víctimes a l'Iraq no ho han fet. Jo no vull oblidar-los perquè m’agrada saber la cara que té la mentida i la injustícia.

PARLA BÉ, CONY!

La idea que els homínids usem un percentatge baixíssim de la capacitat del nostre cervell gaudeix d’un enorme consens. Ha de ser cert, com també que la televisió ens fa tou el cervell, que cada vegada es llegeixen menys llibres i que diem les coses com els altres desitgen que les diguem i no com volem dir-les. A tots ens agrada dir que el nostre pis de merda sense parets és un loft preciós, que vivim en una zona tranquil•la en comptes d'on Crist va perdre la boina, que el nostre apartament és ideal per a parelles quan en realitat és un zulo irrespirable, que nosaltres no gastem, invertim i que ni som pobres, ni no som vells, sol som modestos i senils.

LA SORT DE SER IDIOTA

Ser idiota és una sort. Una benedicció que, si saps administrar-la bé, t'obre moltes portes en aquesta vida. Pots passar-te tot un matí memoritzant els titulars de la premsa esportiva i no entrar en coma, pots asseure't en un banc del parc Torres Villar i gaudir amb la col•lecció de colors, textures i formes que tenen les merdes de cans, pots semblar més ximple però això és impossible, pots sentir-te bé quan Fernando Alonso guanya una carrera encara que sigui un envanit i un desagraït.

MAL DIA

De vegades m'entren ganes de donar-me de baixa del gènere humà. Són aquells dies que perds l’avió, que s'apaga l'escalfador, que un miserable et roba l'últim paquet de pa Bimbo al supermercat, que et plou quan rentes el cotxe, dies de la trepitjada d'un gordo al metro, que el cretí del tercer decideix fer obres els dies festius, que et recorden que encara no has fet l'ingrés, que no t'accepten la visa al restaurant japonès, i a més et toca convidar dies que no em mires com abans, que s'ha acabat el malta 12 anys i s’ha d’escriure alguna cosa, que el Nadal comença el novembre segons els botiguers, que en preguntar per algú et diuen que va morir fa una setmana, ...

EL QUE CALLA ATORGA

Amagades darrera de les cantonades de la meva memòria estan les veus d'aquells, que durant els últims dies com a regidor em cridaven: que burro que ets, sols tènies que callar, aguantar, si al final tot s'oblida!, a tu que més et dóna?. Tenien raó. La guerra de l'Iraq, convertida en una muntanya de cadàvers servits puntualment a l'hora de sopar, és una anècdota que omple sobretaules avorrides. Més de mig milió de morts no han estat suficients perquè algú demani perdó.

ESGOTAMENT ELECTORAL

Publicat originalment a la Revista del Vallès

Tinc poques ganes d’anar a votar. Em passa el que a la meitat dels catalans. Ara, que jo tinc un mètode que em nodreix d’ímpetu democràtic. Escalfo un litre de cafè, ho aboco amb periodicitat matemàtica en un got metàl•lic i m’ho bec sense parpellejar. Connecto la pantalla planíssima del meu saló i em poso un paquet de sis deuvedés sobre la guerra civil i sobre el franquisme que em va regalar la meva admirada sogra. A la setena o vuitena hora de documental foto un salt del sofà com si m’haguessin implantat un moll en el cul i em vaig directe al primer col•legi electoral on acceptin el meu vot. Després, més tranquil, divago sobre el poder dir el que penses encara que no et faci cas ni déu.

GIR AL CENTRE

Una vegada em van dir que si no m’agradaven les punyalades "traperas" que no em fiqués en política. No vaig fer cas i em van clavar una al fetge de la que encara m’acordo quan plou. Vaig saber llavors que surt molt més barat callar que dir el que penses. Però hi ha qui pot fer-ho i qui no. Ja sabem que Granollers tornarà a tenir una diputada popular en el Parlament amb tota seguretat. Per sort serà l’Àngels Olano i no qualsevol dels que parasiten al seu al voltant. És una llàstima que entre ella i els seus companys existeixin hectàrees ideològiques on acampar.

PINTA MALAMENT

Això pinta malament. Els membres de Convergència i Unió a Granollers hauran d’anar reservant passatges amb destinació a Lourdes. I ja veurem si allí se soluciona el tema, perquè ja se sap que en aquests dies tots els responsables directes de prodigis i miracles del paradís estan molt ocupats resolent assumptes del papa alemany.

ELS PITS DE L'ALÍCIA

Un airet tebi xopant les cares, escanyant les cintures i joguinejant amb els cartells trencats de la festa major certifica que l’estiu ja solament és un record. A la televisió fa setmanes que la tardor amenaça amb anuncis de col•leccionables inversemblants, de cursos de tot tipus i d’hipotètiques ajudes a reduir les complicacions pressupostàries pràcticament garantides. La pujada de gener no és gaire superior a les rampes de setembre, que sent menys pronunciades, et posen de la mateixa mala llet. Les úniques restes d’aquestes vacances passades són l’absència de la triple fila de cotxes aparcats davant de les escoles, la manca d’embussos matinals en els accessos a les rondes i les cares d’esgotament dels avis convertits en cangurs d’emergència. Doncs ni això.

DESITJA REINICIALITZAR?

Al final vaig anar de vacances. I com era de suposar em vaig trobar de cara amb el mamón de tots els anys. Allà estava ell. En el mateix passeig, amb el mateix gos, amb la mateixa dona i amb la mateixa cara d’idiota amb la que es va quedar quan li van proposar una jubilació anticipada que jo pago. Estic convençut que hi ha gent a la que li és impossible parlar i caminar alhora i per això t’agafen del braç i t’escalfen el cap amb una descripció fastigosa de la paella que la seva dona és capaç de fer. Cada vegada que fas posat de començar a caminar et tenallen fort i et criden allò de: però, on vas?, tens pressa? Si estem de vacances, relaxa’t.

SINDICALADA

Que mal huele la gente en verano. Ahora es cuando los guarros apestan más. El final de julio es criminal para los que ya no fumamos y disfrutamos, en plenitud, nuestra capacidad olfativa. El consumo responsable del agua es un gesto cívico que todos deberíamos practicar, pero no da permiso para abandonar el aseo personal. Los aires tibios que emanan algunos es un problema, pero solo uno de los que se nos acumulan poco antes de las vacaciones.

EN CARN VIVA

Article publicar originalment a Revista del Valles

A noranta quilòmetres a l'est d’Atar, a Mauritània, hi ha una localitat anomenada Chingetti. És una ciutat santa, la setena ciutat de l'Islam. Va estar a punt de destronar en la capitalitat del país a Nouakchott. Actualment és patrimoni de la humanitat i a part de posseir tretze biblioteques privades i haver estat cita obligada en les travessies de les grans caravanes que realitzaven el trajecte de Tombouctou fins a Marrakech, el detall més destacat que té és que està enterrada en sorra. La seva població, de poc més de cinc mil habitants, viu en la segona versió de la ciutat. La primera va ser engolida per les dunes. Actualment una part d'aquesta segona ciutat es troba mig enterrada i s’està construint ja la tercera.

ZONAS AZULES INSOLIDARIAS

Era pequeña, fea y con pelos como púas en el bigote. Sus gritos debían oírse en la Fonda Europa y eso que estaba frente a can Quico. Se cagaba en todo y en todos. Tenía cierta predilección por hacerlo en el consistorio municipal, en sus distinguidos miembros y en las tres primeras líneas de consanguinidad que tuvieran. Yo, que venía andando por la calle del Lliri, la oí. De hecho, estaba buscando un parquímetro donde pagar la cuota por estacionar mi coche en una zona azul. El más cercano, en la propia calle de la iridácea, no estaba muy católico. Había muerto hacia unas horas y era imposible mantener una relación comercial con el aparato. Por eso fui en busca del de la plaza de la Corona.

DON ABSTENCION

Dos meses después de cumplir 30 años, el 11 de febrero de 1963, Sylvia Plath acomodó en la cuna a sus dos hijos de tres y un año. Cuando verificó que dormían, metió su cabeza en el horno y cocinó su último poema. A partir de 1969 los tratamientos con litio daban resultados muy positivos en las personas que sufrían de trastorno bipolar. Recopilando las predicciones de los dirigentes populares más resecos, los catalanes metimos la cabeza en el horno el pasado fin de semana. No teniendo bastante, el PP ha decidido apropiarse de la totalidad de la abstención. Defienden que solo un tercio de los catalanes refrendó positivamente. Recordemos que en Galicia, un 20% hizo vicepresidente a Rajoy y, con un 41% de participación, se consideró aceptable el resultado del Referéndum por la Constitución Europea.

¿DONDE SE FIRMA CONTRA CATALUNYA?

Article publicat originalment a Revista del Vallès

La passió per conèixer el futur és el motiu pel qual la humanitat creu en els oracles i en les profecies. El dimarts passat segons una interpretació interessada de l’última frase del capítol 14 del llibre de L’apocalipsi va ser “el dia de la bèstia”. Va ser un dia com qualsevol altre. Existeixen desenes de tècniques que, com espècie, hem desenvolupat en un desesperat intent per tractar de profetitzar els fets abans que ocorrin. Desafortunadament l'única guia per al futur és llegir el passat, tot no sent sempre fiable.

PROFITÓS, EL NEN DE KINSHASA

Article publicat a Revista del Vallès

Guy Goma és un home nascut a Kinshasa que està en atur i que actualment viu a Londres. Fa pocs dies el pobre es trobava en la recepció de la BBC esperant que el cridessin per a una entrevista de treball. De cop i volta, sense intervenir paraula, l’agafen, el maquillen i el duen a un plató. Sense moure un dit es va trobar davant d’una espècie de Mercedes Milà que parlava anglès. El bo de Goma va respondre com va poder a les preguntes sobre pirateria musical amb les que la periodista l’afusellava. Mentrestant, blanc com la llet de burra, el veritable analista ho veia tot des d’una sala annexa.

PIUS "L'AMATEUR"

Article publicat a la Revista del Valles

[CAT] Passejant pels carrerons de la meva memòria, vaig recordar una seqüència de la sèrie de televisió Los Angeles de Charly. Apareixia un patètic seductor de taverna que, dirigint-se a l'atractiva detectiu rossa interpretada per Farrah Fawcet, li preguntava: Que fa una noia com tu, en un lloc com aquest?.

Això em va passar, curiosament, a mi mateix, fa més de tres anys. En aquella ocasió el meu company de consistori Ramon Daví em qüestionava a la porta de l’ajuntament de Granollers. Estàvem concentrats contra la guerra de l'Iraq. Que fa un noi com tu en un lloc com aquest?. La resposta la donà la direcció del PP pocs dies després.

QUIN GUSTET...

Publicat a Revista del Valles

[CAT] Un conformista va dir que alleugerir un patiment funciona perfectament com succedani del principi d’un plaer. Alguns polítics ho creuen. El dolor finalitza quan creuen justificat el pagament de quotes per part dels càrrecs de lliure designació i el gustet comença quan el pobre ciutadà ho accepta i s’oblida. Que els càrrecs electes paguin sembla normal, que ho facin els de confiança no. El primer fet, a part de ser de dubtosa ètica, té poca estètica. El segon és possiblement il•legal.

A l’administració pública s’hauria d’arribar per mèrits i per vàlua i no pel color del teu carnet o dels teus calçotets. Els regidors de tots els municipis que pertanyen a un partit polític reconeixen que el seu és un deute moral i paguen. Els partits busquen independents perquè queden molt bé en la contraportada del programa electoral. Aquests també paguen. Tot controlat. El conflicte apareix quan a algú que va ser designat a dit pel regidor de torn es convidat a pagar. És habitual que ho faci de bon gust. Un càrrec de lliure designació té molt clar el seu paper, sap d'on ve, perquè està i cap on va. Per aquest motiu no transcendeix en la majoria dels casos. A mi el que em regira l’estomac és pensar que si fos generalitzada la tipologia de finançament dels republicans voldria dir que entre els famosos “a dit” hi ha persones que no estan en aquest càrrec per la seva enorme capacitat sinó per la seva enorme generositat.