Després de més de quatre hores de debats sobre els estatuts del Moviment Demòcrate i de les profundes discussions sobre les esmenes, el Congrés Fundacional del MoDem ha votat el seu reglament intern. François Bayrou ha pres llavors la paraula per explicar els grans eixos de la seva candidatura a la presidència d’aquest partit de centre amb vocació europea. Com sabeu, la meva implicació formal amb el MoDem francès ha estat destacada durant els últims deu mesos. No he pogut assistir al congrés tot i estar convidat, però estic seguint puntualment el que passa a traves dels mecanismes que les xarxes socials em proporcionen. Bayrou aposta clarament per un nou contracte social, on la societat ha de neixer de legitimitats múltiples, on l’Estat ha de ser un soci, un fedatari i si cal com a inspirador. A França ha estat el centre ideològic qui ha aconseguit, històricament marcar les noves dinàmiques. Ara des de l’antic UDF, Bayrou pretén concentrar i renovar però, i utilitzant la paraula de moda, refundant la democràcia.
Un dia a París, en plena batalla sindical, pot ser una experiència desesperant. Si en aquesta guerra un dels contrincants són els totpoderosos sindicats del transport gals, llavors, la cosa pren tints apocalíptics. Fins que, al desembre s'imposin per llei, aquí no hi ha serveis mínims. París avui és un caos, una ciutat presa per la improvisació i el sacrifici de milions de ciutadans que es busquen la vida per moure's d'un costat a un altre. Parlant amb els parisencs, descobreixo que la resignació és semblant a la dels catalans aquests dies: les coses són com són i vénen com vénen. Tanmateix, el comportament dels agents socials és molt diferent. A França els sindicats han paralitzat un país amb el dubtós propòsit d'impedir un retall de privilegis desproporcionats. A Catalunya no han mogut un dit en contra de l'esperpèntica situació dels transports públics. El motiu és, segons ells, que resultaria perillós desgastar al govern socialista quan l'alternativa és el Partit Popular. Com no hi ha alternativa, no protesten. Uniforme i pensament únic. Quina por.
A França hi ha un canal de televisió que emet per Internet exclusivament i ho fa d'una manera absolutament diferent a la resta. Els conec de quan treballava a la TF1 perque alguns dels artífex provenen de la
gran televisió gal.la. A telelibre.fr
hi ha pocs polítics disposats a enfrontar-s'hi. I menys encara participar del
programa de debat estrella, "sous
le pavés" (sota terra), un programa fet en un pàrquing privat subterrani. Un
dels polítics de primer nivell disposat a enfrontar-se als criteris lliures,
arriscats i àcids dels membres de telelibre, va ser el François Bayrou.
Concretament abans d'ahir, just en acabar la primera part de les jornades
"surveillance orange"
en la que vaig participar amb bloggers de tota Europa. La potència de la AgoraVox i de blogsmodem van ser el punt de partida
d'un escenari en
política 2.0 pensada per tota Europa amb el respecte a la diferència i amb
voluntat de donar resposta social liberal als problemes comuns del vell
continent. Tot està encara massa supeditat a la UDF però ja s'anirà veient per on van el trets.
“El centre no és només un punt intermedi entre la dreta i l'esquerra, nosaltres som fonamentalment demòcrates. Uns diran que estem més prop dels socialistes o dels conservadors, però nosaltres simplement som demòcrates, i creiem que s'han de confiscar privilegis, eliminar els murs que tanquen la capacitat de participar a la gent, a les persones. El centre és la política de les persones, allunyada de la burocràcia de l'esquerra i de la tecnocràcia de la dreta, nosaltres som demòcrates perquè creiem que la irrupció de la societat de la informació és imprescindible per a conformar la democràcia participativa. És l'única manera que conec per a aportar confiança al ciutadà i perquè aquest sigui el motor de progrés individual i social que França i Europa precisa”.
He rebut la invitació formal per participar en un encontre molt interessant que organitzarà el Movement Democratique de François Bayrou la propera tardor a París. Es tracta d’unes jornades per a discutir i analitzar la relació entre la web 2.0 i la política. Lo millor al meu entendre és l'apassionant fet de veure néixer una nova formació política a nivell europeu. El MoDem, sorgeix de l'UDF i és l’embrió d’aquest partit de centre continental que Bayrou pretén estructurar amb ajuda de diversos líders europeus. A primera vista, la seva aposta clara i decidida per la blocosfera i les xarxes socials obertes, garanteix honestedat i deliberació. Faig una aposta per atendre a aquest partit sense deixar d’observar el procés de refundació del Partit Socialista Francès a mans de Ségolène Royal o de Dominique Strauss-Kahn i, des de la columna Vlog, aniré incorporant material audiovisual de referència sobre aquests temes del país gal. De moment he penjat el discurs en el Zenith on Bayrou va exposar el seu ideari de centre i la seva voluntat de futur. Els límits físics del centre polític existeixen i a França estan conformant-lo amb entusiasme per ser una opció reformista però moderada i il•lusionant però realista. El segon vídeo és del debat sorpresa i inèdit entre una candidata de segona volta i un derrotat en la primera a les presidencials. Això demostra el paper destacat que jugarà Bayrou i el MoDem en els pròxims anys en la política francesa i, per derivació, l’europea.
El problema del Partit Socialista Francès és Ségolène Royal. Va ser la
candidata a les presidencials de la mà del desprestigi de Lionel
Jospin. Va ser presentada com un buf de modernitat, independent de
l’aparell i allunyada de les estratègies miterrandistes. La garantia de
que captaria un vot centrista francès es va esfumar amb la irrupció de
Françoise Bayrou. Ara, vistos els resultats del centrista en la primera
volta de les legislatives, queda desmuntada aquesta teoria, ja que el
MoDem ha transvasat els vots que va obtenir en les presidencials a la
borsa abstencionista o directament a Sarkozy.
Sarkozy ha guanyat les eleccions i, fins i tot estant en contra de les
seves tesis, cal reconèixer que la seva exposició és clara i contundent
sobre el nou model de societat que ha defensat. Ha fugit de
l’ambigüitat, del doble missatge i els francesos s’ho han reconegut. Es
pot participar o no dels seus pensaments però, sense embuts, ha marcat
una línia en la qual defineix clarament un posicionament: s’ha acabat
la France en la que els citoyennes no tenen més obligació que tenir un
comportament cívic i una expressió correcta en la langue française i la
resta d’obligacions són de la República. Sarkozy ha vingut a dir que
això s’ha acabat.
L'esperat debat de la passada nit entre Ségolène Royal i Nicolás
Sarkozy ha estat un brillant exercici d'esgrima política i de
dialèctica estètica, però en el seu conjunt han suposat dues hores
llargues decebedores. Un murmuri programàtic empaquetat en paper
cel•lofana. En vermell per ella i en blau per ell. Guanyi qui guanyi no
atacarà els problemes estructurals de la France. El model francès està
esgotat i tots ho saben però el risc de fractura és tan elevat que
ningú no s'atreveix a emprendre les reformes que necessita. Tampoc no
sembla, d'acord amb lo vist, que ho hagin a fer cap dels dos aspirants.
Haver viscut en unes golfes mal ventilades davant el Centre Georges Pompidou de París no em concedeix cap avantatge a l’hora d’analitzar els comicis d’ahir. Al contrari, França representa una contradicció emocional que m’impedeix abordar aquesta anàlisi amb objectivitat per això sobrevolaré el fet merament electoral i em centraré en els aspectes més polítics.
A França tothom parla de les eleccions i jo faré el mateix. Però abans de començar una sèrie d’articles al respecte vull parlar dels Bondy Blogs francesos. Periodistes suïssos del setmanari L'hebdo, que cobrien els disturbis a la perifèria de París fa un any i mig, van crear el Bondy Blog, un projecte periodístic que afecta la fonamentació del concepte de l'enviat especial. Van obrir un blog i una petita oficina a Bondy, un suburbi de la capital francesa molt conflictiu, a fi de seguir aquells esdeveniments, però van poder comprovar com les complexes estructures socials que conformen aquesta perifèria de les grans ciutats franceses són inaccessibles des del punt de vista periodístic sinó s'hi conviu de manera permanent.
Acabo de veure un reportatge sinistre a Tv3. Concretament tractava de
la bombolla immobiliària al nostre país. Perquè ho entenguéssim, ens
han ensenyat lo car que estan els pisos i lo petits que són. Després
s'han pagat una setmana a Miami el càmera, el productor i un guionista
i han pretès relacionar el crash americà amb el que ens passarà a
nosaltres. La manipulació ha estat tan gran que ha desvirtuat el
verdader missatge, el problema real. Aquí no tenim un sistema bancari
com l'americà, no vivim sota la pressió del consum dels EUA, aquí les
coses són diferents. El nostre problema econòmic no serà exclusiu ni
independent. Sofrirem però no sol pels diners. El nostre desajust
social té un reflex, per exemple, en el nostre veí francès. L'actitud
dels nostres polítics s'allunya de la necessària per resoldre aquest
conflicte imminent, tal com està passant allà.
Llegeixo a "Le Monde" que el líder gaullista francès i candidat a la
presidència Nicolás Sarkozy, va assegurar ahir que si guanya les
eleccions a la direcció del país veí el maig, emprendria una "revolució
econòmica real" a través d’incentivar els treballadors amb majors sous
si es treballa més. Per a ell la "prioritat de prioritats" serà
restaurar el valor del treball i impulsar el lent ritme de creixement
econòmic a França". Segons l'actual Ministre d’Interior gal "la crisi
moral" del seu país "és la crisi del treball".
Bella ciao!, bella ciao!, bella ciao, ciao ciao!. Així comença la cançó que va ser emblema d'un poble revoltat contra la tirania i que és símbol de la resistència popular. Aquesta cançó tradicional italiana va néixer en la lluita contundent del poble que veia com el terrible "duce" els precipitava cap a l'abisme d'una cega dictadura, lligada a una altra de més horrible encara, retorçadament imperialista, xenòfoba i violenta: el nazisme de Hitler.
Avui es reuneixen Chirac i Zapatero a Girona. Suposo que els temes a tractar són molt importants. Terrorisme, relacions internacionals, centrals elèctriques i conexions varies. Però, que parlaran de la nostra euroregió? L'Euroregió Pirineus Mediterrània és una iniciativa conjunta dels Governs d'Aragón, Catalunya, Illes Balears i dels Consells Regionals de Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées. Malgrat ser territoris contigus mai s’han establert politiques amb perspectives integrades. Creure en Europa comporta creure en les euroregions. La nostra és aquesta, en les coses bones i en les dolentes i, de fet, és imprescindible que els governs centrals francès i espanyol estimin com a prioritat que tots dos han de enderrocar les barreres culturals i socials que impedeixen el seu desenvolupament.
En política, els teus adversaris hi són a la resta de grups polítics, però els enemics els tens en el teu. Ségolène Royal està superant tots els paranys que els seus oponentes li posen. Enfrontar-se a Fabius i a Strauss-Kahn, en un debat públic televisat amb la temàtica girant al voltant de l'economia, era un repte que l'exministra tenia que superar. Ho va fer millor del que s'esperava.
Publicado originalmente en elplural.com Francia es un país que se arruga y se empequeñece bajo el tormento de su propia decadencia y que tiene miedo de sus hijos, en concreto de los que viven en los suburbios. Esa Francia humillada vivió, en las anteriores elecciones a la Presidencia, la vejación que supuso que Jean Marie Le Pen pudiera enfrentarse en segunda vuelta contra Chirac. Ahora esa posibilidad está lejos de poderse repetir. Sarkozy no tendrá como rival a quien bautizó a los inmigrantes como responsables del bajo nivel educativo y del elevado. Le Pen recogió el voto “antiárabe”.
Falta poc perquè el Partit Socialista Francès trii al seu candidat a les presidencials de 2007. Una dona, Ségolène Royal, sembla la precandidata favorita pels seus companys. La femme, que segons l'enquesta de l'edició francesa de la revista FHM, és la sisena més atractiva del món, segurament derrotarà Lionel Jospin en la carrera interna i s'enfrontrà al candidat de la dreta que sorgeixi de la guerra civil entre Sarkozy i Villepin.