bloc de Marc Vidal

RAJOY I EL CENTRE

El dia que Rajoy descobreixi que això del Centre no és una entelèquia i que existeix de veritat es portarà un ensurt de nassos. Sembla una obsessió patològica d’alguns líders que viuen sota l’estigma de la radicalitat mal entesa, en això d’abastar les valls i senders que condueixen l’anhelat centre polític. Però ser de centre no és una actitud equidistant amb res, no es pot ser de centre dreta, ni de centre esquerra. L’híbrid aquest no existeix, no val i no pot re inventar-se cada vegada que a algú li faci falta. En tot cas pot partir dels dos i complementar-se en un espai intermedi. El més curiós és que Espanya va viure el verdader centre al seu dia, el que regia el compromís de tripular el trencaglaç constitucional amb Adolfo Suárez en el seu pont de comandament.

CORONEL TAPIOCA PREMAMÀ

Ahir a la tarda, passejant per la Fira de l'Ascensió de Granollers, vaig estar xerrant amb un regidor socialista amic de la família. A banda de criticar la situació excepcionalment dolenta de la fira de mostres en qüestió i de coincidir que un pont com el del primer de maig no ajuda massa a que pugui ser un èxit, varem parlar d'altres coses mentre preníem unes cerveses. El tema recurrent va ser la ministra Chacón. Els que la coneixen, inclòs el meu contertulià d'ahir, afirmen que es van sorprendre pel seu nomenament de Ministra de Defensa, però tots coincideixen que ho farà bé. Tanmateix, el dubte es discerneix en, Per què ha estat nomenada? Hi ha alguna estratègia darrere d'aquest nomenament? És un càrrec intermedi cap a altres responsabilitats? A que pot aspirar Carmen Chacón després d'això? Serà la substituta de Montilla o de Zapatero?

MINISTERI DE L'OPOSICIÓ

La bona notícia econòmica de la setmana passada ha estat el certificat de defunció política de Manuel Pizarro a través de la filtració que certifica a Cristóbal Montoro com a portaveu econòmic del Grup Popular al Congrés dels Diputats. No s'ha de ser gaire suspicaç per entendre la importància d’aquest nomenament ja que seran l’economia i la seva deriva els temes que monopolitzaran el debat polític dels pròxims anys.

AL VOMITÒDROM

A la política s'apropen tot tipus d'insectes. A l'escenari públic s'assisteix a l’abraçada, a l'estrangulació genital, a les traïcions per l'esquena, als acords de carreró i al combat barruer inherent a l'assumpte. Quan la misèria moral i la indigència ètica s'ajunten amb els interessos personals queda poc espai per a la bondat política. Succeeix sovint que alguns pocavergonyes que, per normativa estem obligats a tractar d'excel•lentíssims, s'aprofiten d'una situació privilegiada i en lloc de regir-se pels principis del servei públic es beneficien públicament del seu servei.

ELS REPTES DEL PP

Els reptes de Zapatero, que inspeccionaré en un altre post, passen per assumir el moment econòmic d’aquest país. Tanmateix, ara vull ocupar-me dels populars. Tan important com un partit de govern és el partit que lidera l’oposició i, en un escenari dramàticament bicolor, es presenta fonamental. És per això que el PP també té desafiaments per abordar. Indiscutiblement Rajoy ha millorat els resultats de fa quatre anys, però no serà suficient per posar en pràctica un programa que, d’altra banda, també tenia enormes llacunes en matèria econòmica.

DISSENYAR L’ATERRATGE

L'Estat Espanyol és bicolor. El missatge és nítid. Els electors volen que els dos grans partits reciclin les seves estratègies i assumeixin un nou paper. Demanen un escenari de consens fonamental per assegurar l’estabilitat econòmica i per garantir una reforma del nostre model de creixement. Tant els que van guanyar com els perdedors tenen en front l’obligació moral i la responsabilitat política d’interpretar amb encert aquesta petició de la societat en el seu conjunt.

INCOHERÈNCIES

Governar permet veure les coses diferents a quan hi ets a l’oposició. De fet, una vegada abandones el dur escenari del "no" obtús i constant i passes a ser el que proposa lleis pots veure com les coses no són tan senzilles com les veies des dels bancs blaus del Congreso, ara bé, el que no s’entén és que qui ja ha estat en el govern, quan trepitja el fang de l’oposició, cometi el mateix delicte. Per a mostra, aquest petit llistat que acompanyo i que he pogut recopilar gràcies a la base de dades de Bloomberg.

COMBAT NUL (I)

Pel que sembla, i segons les enquestes de totes les televisions, Zapatero ha guanyat amb claredat. La veritat és que començo a pensar que qualsevol sondeig sobre els debats reflecteixen més la verdadera intenció de vot final, que no tant una opinió objectiva del que ha significat el debat en qüestió. No s'ha de ser gaire perspicaç per adonar-se, en un exercici d'objectivitat, que Zapatero no ha aconseguit derrotar a Rajoy. Tampoc, probablement, el líder popular ha aixafat el president del govern. Però el fet és que el primer hi tenia prou amb un empat o fins i tot amb una derrota als punts, mentre que el segon només li valia noquejar del contrari.

ELS PROPIS EXCESSOS

L’esperança de milers de treballadors de la construcció, que veuen com les seves expectatives de treball per als pròxims mesos o anys es redueixen a zero, és que les pròximes eleccions canviïn la tendència i que aquesta situació que ells interpreten d'"incertesa" es tradueixi en una nova i espectacular reactivació del sector. Cadascú s’enganya de la manera que consideri més oportuna. Fa mig any que no para de créixer el nombre d’ànimes en pena que recorren les obres a la recerca d’un nou contracte. La facilitat del passat per trobar feina, per canviar d’empresa, companys i ocupació s’ha esfumat. Els més afortunats, aquells que estan considerats com els millors en les seves especialitats, són una minoria que els empresaris aguanten en nòmina esperant aquest canvi de tendència sectorial.

RENDIBILITAT I POPULISME

En la meva columna del Plural d'avui reflexiono sobre que el continu i sorprenent llaç a lo senzill, a la vehemència i a la llista de mentides manipulades, per desgràcia, semblen fer efecte. El Partit Popular ha retallat distàncies respecte al PSOE en estimació de vot, segons els sondejos per als comicis generals del 9 de març publicats ahir diumenge. L'ús de la immigració està reportant al PP la recuperació de l'electorat més extremista i que no votava a ningú per tebis o ho feia a grups d'extrema dreta. Les campanyes electorals són un mal escenari per al debat d'idees, però les quals el PP posa sobre la taula, sobretodo en les maneres, repugnen en gran mesura.

CLASSE POLITICA DE PUTA PENA

Hi ha una dita que diu "si no pots millorar el silenci, no obris la boca". El cas d'Arias Cañete seria paradigmàtic en aquest sentit. L’home, ex ministre popular, troba a faltar aquells cambrers ibèrics que servien amb enorme destresa i memòria tot el que se’ls demanava. Es queixa que ara en aquest lloc laboral sol trobar-se un immigrant inservible i incapaç. Anhela aquells cambrers professionals i s’oblida de l’exigència i necessitat que per a molts immigrants, en ple desarrelament, els hi suposa l’obligació d’aprendre un ofici en 24h. Omet el complexa que és escometre el servei personal sense conèixer perfectament d’idioma i, sobretot, en una despesa de cinta demagògica, ni tan sols no esmenta que fa uns anys els espanyols van sofrir el mateix estigma en altres països europeus. A Catalunya a més lluitem amb respecte per tal de que els nouvinguts facin servir el català normalment.

PAGAR FAVORS, COBRAR CÀNONS

La classe política té l'immens honor de representar-nos i l’espatllen amb sofisticats artefactes de guerra. Els polítics ja no són polítics, són individus que es guarden les cartes per a quan interessi treure-les. Són experts a generar problemes o a augmentar les dimensions dels mateixos. Les noves tarifes en el cànon digital són un exemple d'intervenció arbitrària, la justificació de la qual fa olor a peix podrit.

L'EFECTE CORIOLIS

Existeix una llegenda urbana que defensa que la visualització més coneguda de l'efecte de Coriolis es produeix estirant la cadena del water. El 1835 el francès Gaspard-Gustave de Coriolis va parlar d'una força aparent que explicava el moviment anòmal que descriu un objecte dins de, per exemple, l'aigua en rotació. Mentre que en l'hemisferi nord la inèrcia s'absorbeix en una circumferència seguint el sentit de les agulles del rellotge, en l'hemisferi sud succeeix en sentit contrari.

KOSOVO I CATALUNYA

El secretari de Relacions Internacionals del Partit Popular, Jorge Moragas, el mateix que va assegurar que els milions d’espanyols que es van manifestar contra la guerra de l'Iraq ho van fer per interessos espuris, advierteix que la independència de Kosovo serà el mirall en el qual voldran mirar-se els socis nacionalistes del Govern de Zapatero. En un intent de barrejar-ho tot i de remoure la merda, el PP relaciona una situació molt complexa en termes d’herència política iugoslava, amb la realitat plurinacional que es viu a Espanya.

LA REALITAT TRIADA

L'escriptor André Breton no va combatre en la primera guerra mundial. Va treballar com intern en l'hospital psiquiàtric de Saint-Dizier, tractant a les víctimes de la neurosi de guerra. En els anys que va estar tractant aquells malalts, cap cas li va marcar tant com el d'un pacient jove, cult, a qui la guerra de trinxeres li havia provocat una delirant il•lusió de invulnerabilitat que li va dur a inventar-se un món paral•lel per a si sol. Durant un atac brutal de l'enemic, l'home es va quedar quiet, dempeus en la barricada d'una trinxera, assenyalant amb el dit índex les explosions, amb l'absoluta tranquil•litat de qui se sap immune, creient que els cadàvers eren maniquís; les ferides, maquillatge dramàtic i teatral; els projectils, cartutxos de salva; i tota la batalla, la guerra en definitiva, una farsa representada per actors. Ni una sola bala li va fregar, i no va haver cap argument que fora capaç de convèncer-lo, ningú va poder demostrar-li que la guerra era real. Bretón va pensar que aquell boig representava la relació entre l'home i la seva realitat triada.

CAROD, FATAL, MOLT MALAMENT...

Reconec que veure a Carod Rovira debatent amb ciutadans vinguts de tots els racons d'Espanya sobre el seu cognom, el seu nom, el seu pare i d’infusions èpiques, va ser molt desagradable i humiliant. No se que pintava ahir el Vicepresident de la Generalitat en un circ com aquest. El programa “Tengo una pregunta” de TVE és un espai de vergonya aliena revestit de participació ciutadana. La majoria dels assistents que acaben parlant ho fan amb una pregunta preparada en la junta provincial del partit que els ha gestionat l'assistència i solen ser gairebé tan previsibles com les respostes que les segueixen. De tot el programa amb Zapatero només va transcendir que els cafès no els paga ell. De Rajoy que no recordava el seu sou, però almenys van tenir un parell d’hores, Carod mitja horeta perquè no anava en condició de membre del govern de la Generalitat sinó com a membre de ERC.

ESPANYA ES TRENCA CADA 4 ANYS

Espanya es trenca quan s'apropen eleccions. La tensió política ha assolit nivells desconeguts i difícils de temperar sense que res ho pugui justificar. La societat espanyola no viu cap debat entre república i monarquia d'una manera generalitzada. A l’Estat espanyol la gent es defineix juancarlista, monàrquic o republicà, però el fet es que no vivim l'estat d'excepció que reflecteixen alguns mitjans de comunicació i no s'apropa l'enfonsament territorial com ens vol fer entendre el PP amb la condescendència alarmista dels socialistes.

NOVES DEGENERACIONS

Les Noves Generacions del PP d’avui res tenen a veure amb les d’abans. En època del gallardonista Pedro Calvo, o del Sirera 1.0, quan les NNGG eren l’avantguarda ideològica del partit popular els enfrontaments van ser històrics entre dirigents de les joventuts i els comitès provincials en matèria de respecte a la llengua catalana, de criteris en quant a matrimonis del mateix sexe i apostes per ésser de centre sense excuses han donat pas a campanyes protofeixistes que defensen principis insostenibles en una societat moderna i plurinacional com representa que és la nostra. Diuen: “ni un poble sense bandera, ni un espanyol sense orgull de ser-ho”. Sona ranci, obsessiu i obligatori. La bandera i el sentiment nacional no s’imposen. Sol ser contraproduent.

EL REI EN DEFENSA PRÒPIA

Si ser monàrquic ja és difícil de per si mateix, imagino lo difícil que ha de ser mantenir-se’n quan és el propi Rei qui defensa la monarquia amb un discurs llegit. Tot i això, lo pitjor són els arguments. Amb obvietats i una regla de tres simple i que se’m planta d’una escassesa preocupant. “Su alteza” ens va informar ahir que “la llibertat i la convivència han proporcionat el període més llarg d’estabilitat conegut a Espanya”, i que, com en aquest període “el règim ha estat la monarquia”, la conclusió forçosa i indiscutible és que “la monarquia parlamentària fomenta la llibertat i la convivència”. Pregunto jo, sense rei és possible fomentar la llibertat i la convivència? En molts estats així és, llavors, i fent servir conclusions parvulàries, “el rei no és imprescindible per a fomentar la llibertat i la convivència”. Crec que el debat és un altre, i, sobretot a un altre nivell.

PIRÒMANS I LOCUTORS

Vivim en un món en el qual els fills de puta triomfen. El doctor House i els membres de la ultradreta mediàtica espanyola són clars exemples. Els valedors de l'honor borbònic són els mateixos que cada dia anomenen despectivament el tripartit com a govern nacionalsocialista català. Els mateixos que ara clamen a l'Audiència Nacional per la crema de fotografies, són els que cada matí i cada tarda, des de la cadena episcopal, asseguren que a Catalunya es persegueix els castellanoparlants com si fossin jueus a l'Alemanya nazi.

EL MEMBRE REAL

La mostra despòtica de segrestar una publicació en ple segle XXI és un gest inútil que confina a la monarquia a l'interior d'un aparador de vidre armat com si es tractés de qualsevol altra antigalla del passat. Que el fornici dels prínceps sigui un tema tabú és una enorme incoherència ja que, precisament la monarquia, no deixa de ser una superposició genètica de prebendes i privilegis que es perpetua en el sexe sense profilaxi.

La subhasta

Rajoy trontolla a pas canviat des del debat sobre l'estat de la nació. L'imminent aterratge de Rodrigo Rato li produeix urticària i sap que el cop de cosmètica electoral que Zapatero va practicar en el seu Consell de Ministres la setmana passada suposa una precampanya excessivament llarga per als temps que manegaven a Gènova.

EN ALERTA ELECTORAL

Sumant els nous i flamants ministres que avui prendran possessió en solemne jurament davant el rei, entre els tres no en gestionaran més del 3% del pressupost general de l'Estat. L’eufòria amb què es van abordar aquests nomenaments és absolutament irracional. Més quan, a part de l'escàs pes que suposen, en 3 mesos que resten d’activitat parlamentària és impossible que responguin a criteris polítics. Zapatero buscava un nou gest que deixés clar la seva intenció d’esgotar la legislatura. El corcó impertinent i inservible del Partit Popular ha ensordit la gestió pública aquests últims mesos, però sembla que ha cessat momentàniament perquè els ha agafat amb el pas canviat.

VA SER DEPRIMENT

A part de per a preocupar-se sobre el nivell dels nostres representants polítics, l'últim Debat sobre l'estat de la Nació ha servit per descobrir que entre Zapatero i Rajoy deu haver quelcom de personal, que la cosa no rutlla. Les mirades, els gests i les paraules denoten una falta de correcció parlamentària alarmant. Zapatero es va burlar de Rajoy advertint-li que aquest seria el seu últim debat i Rajoy va escopir insults per ordre alfabètic durant mitja hora.

ESQUIZOFRÈNIA CONSTITUCIONAL

La deriva judicial que està prenent el nostre sistema polític és alarmant. L’acció legislativa està captiva als passadissos del Tribunal Constitucional. El Partit Popular n’és un usuari abonat. El que no han estat capaços d’obtenir mitjançant el joc polític esperen aconseguir-ho a través d’un veredicte d’inconstitucionalitat.

VOT ÚTIL O VOT DE RISC

Portaven les mateixes corbates, lluïa un sol de plàstic i les declaracions posteriors semblaven enllaunades. Res de nou, cap retret, ja tot ha acabat. Com a les pel•lícules dolentes o en les telesèries d’universitaris hormonant, el final feliç sembla més un desenllaç forçat que el producte d’un debat a fons i em temo que respon en gran manera al pes de l'obligatori. El líder del Partit Popular va prometre col•laboració evitant, segons les seves paraules, els retrets al govern. De fira i coets ja que en la mateixa frase s’amaga el regany d’una manera subliminal. El desajust entre el que ha estat fent l’oposició i el que ara determina com a actuació responsable és tan gran que dóna maldecap.

565.000

El deliri que va suposar catalogar com a vot a ETA els no emesos a favor del PP, no es va prendre, d'acord amb els resultats, seriosament. I és que, a part d'una bestiesa, és d'una mala fe imponent, pretendre que els 14 milions d'espanyols que no van votar les llistes populars tenen un cuquet pro etarra circulant pel seu aparell digestiu. Les carpetes que arxiven les patinades i sortides de to de l'expresident Aznar estan repletes. La indigència moral que suposa condicionar d'aquesta manera als ciutadans pot tenir la mateixa demagògica resposta per part dels seus contraris polítics.

VOTANT A DE JUANA

El novel•lista suec Henning Mankell defensa que "en la vida personal i privada, és important no prendre’t a tu mateix massa seriosament, sense arribar a ser cínic."  Ha de ser això el que pensa Aznar amb l’únic inconvenient de que ell ho fa en l’àmbit públic, amb el megàfon que suposa haver estat President del Govern i, fins i tot, arribant a ser un carallot integral.

EL FANGUER POPULAR

L’estratègia de desestabilització política que el Partit Popular ha espargit des que Zapatero dorm a Moncloa està derivant la funció pública a un autèntic deliri. A nivell planetari, el que passa en aquest país, és únic. Algun dia, els llibres d’ètica analitzaran aquest fanguer com exemple de indigència moral. És biològicament inadmissible que els dos principals partits de la nostra incòmoda democràcia siguin incapaços de pactar una política mínima de consens en qüestions bàsiques com la política antiterrorista.

GANDUL ELECTORAL

No suporto qui se sent satisfet i especial dient que és apolític. Solen definir-se així els que desconeixen la gestió pública. Com deia Bertol Brecht, "l'analfabet polític és un ésser perillós" perquè en la seva desídia s'amaga l'abstenció, i darrere d'ella els polítics es permeten controlar amb més exactitud les tendències i usos electorals. El illetrat polític no sent, no participa ni li interessen els esdeveniments polítics. Desconeix que el preu dels seus gayumbus, de les seves sabates, del vi, dels tractaments mèdics, la cobertura del seu telèfon, la velocitat màxima permesa, la urbanització de la seva plaça, la il•luminació del seu carrer, el cost de la seva vida i fins i tot l'aire que respira depenen de decisions polítiques.

PLOU DE DRETES

Abril no ha arribat escotat i transparent com fa gairebé sempre. Aquesta vegada ha irromput amb pluges torrencials i inundacions a la ribera de l'Ebre especialment. Segons el Pp és una pena que tot aquest tonatge líquid es perdi sense poder ser enviat a les comunitats mediterrànies que tant desitgen el transvasament del riu més cabalós d'Espanya. La majoria de càrrecs populars han començat una demagògica cursa per culpar Zapatero de les deu plagues i per derivació també d'aquesta. La falta d'aigua en època de sequera és culpa del no transvassament, l'excés d'aigua quan plou també. El nostre clima mediterrani es passa per l'arc del triomf tot això.

EL PARANY

Hi ha dirigents al PP amb factors genètics que els impedeix dir la veritat. La mentida s'ha instal•lat en la vocifèria dels populars fins a assolir nivells tòxics a boca d'alguns dels seus responsables. La fal•làcia i la manipulació són ingredients quotidians en els esmorzars de Gènova. L'últim lliurament d'aquesta recepta gira entorn a les declaracions del màxim accionista del grup Prisa. La comparació tèbia a què sotmeten el boicot socialista a Telemadrid amb el dels populars al grup empresarial de Polanco no fa més que alterar els fets.

NAVARRA REVERSIBLE

El calvari al què ens sotmeten els nostres representants polítics cada dues setmanes és cada vegada més indigest. Un d’ells sembla tenir un cromosoma de més i dificultats serioses per conceptualitzar la realitat. Un professional de l’extermini intel•lectual com Eduardo Zaplana hauria d’estar callat per higiene sociològica. La mentida i la persecució grollera són pràctica quotidiana entre els nostres representants, però el valencià bat rècords. Acusar al Partit Socialista de no creure en la llei com element determinant per acabar amb el terrorisme és un insult gravíssim, però assaonar-lo amb l’acusació de què "per això, o munten el GAL o es posen a negociar amb els terroristes" és miserable i mesquí.

HIPERTENSIÓ POLÍTICA

El Pp ha engegat un akelarre per a defensar Espanya dels seus enemics. Ha quedat clar que en les seves entranyes descansava còmodament un percentatge important del feixisme hispànic, aquell del mastegot en contra de tot allò que els hi sembli revulsiu. La catalanofòbia, l'homofòbia i el pànic a tractar el tema basc han acabat amb la paciència de la dreta extrema i al final han despertat a la bèstia.

SENSE FRENS

En termes generals sóc poc aficionat, gairebé abstemi, al futbol. M’agrada el que es practica a Escòcia, en concret sóc seguidor del Cèltic pels càntics i, ho complemento sent soci de l’Espanyol, bàsicament per costum, ja que el meu millor amic de la infància tenia un pare que deixava de menjar si els de Sarrià perdien. A força de veure’l infeliç em vaig anar solidaritzant amb ell. No obstant això, aquest cap de setmana he de reconèixer una funció social a aquest esport, que li desconeixia i que va servir per a entumir una mica l’hematoma col•lectiu que suposà la manifestació del PP dissabte passat.

ELS SUPERDEMÒCRATES

Durant la primera part d’aquesta legislatura el govern va marcar l’agenda política amb encert. Eta no matava i va afrontar amb valentia alguns temes socials incòmodes. El Pp es va manifestar en set ocasions en contra del Govern, però d’eficient, sòlida i constant acció de l’executiu de Zapatero va aconseguir minimitzar aquella pressió. Ara això ha variat substancialment.

LA DERIVA DEL PP

Pertanyer al PP i ser demòcrata en els temps que corren ha de ser un drama. Militar en el partit conservador que abasta tot l'arc ideològic de la dreta espanyola i que sofreix la convivència entre els coquetejos centristes de l'alcalde de Madrid i les fel•lacions obscenes amb el lepenisme espanyol, ha de ser de paranoia quotidiana.

TANT DE BO HAGUÉS ESTAT ETA

Possiblement la societat espanyola preferiria que els atemptats del 11-M haguessin estat comesos per etarres. Dins de la desgràcia, seria més proper i comprensible. Una gran part de l'opinió publica s'inclinaria per veure davant el tribunal a una dotzena de terroristes bascos amb actitud desafiadora, amenaçant al tribunal de mort, mantenint-los la mirada als familiars i reivindicant un objectiu clar i comprensible per tots com seria l'autodeterminació de Euskalerria.

ELS ANDALUSOS NO VOTEN

En termes democràtics la baixíssima participació en el referèndum andalús és un mal símptoma. No cal dramatitzar perquè qui no va a votar també exerceix un dret en llibertat. El que hem d’esbrinar és si l’abstenció representa una expressió activa de descoratjament o no.

IBARRA, QUINA BARRA!

Juan Carlos Rodriguez Ibarra utilitza els gestos i les paraules de la generació que llaurava la terra amb mules. És un home que sentencia veritats com melons quan diu coses com que “la transició cap a la democràcia es va produir amb certa facilitat gràcies a que la dreta es va oblidar del franquisme i l’esquerra de posicions maximalistes”. Aquesta mateixa facilitat per a dir les veritats d’una manera diàfana la té per a embardissar-se en el laberint del populisme. En honor a la veritat, és cert que els dos bàndols, dreta i esquerra, van guardar en un bagul les seves aspiracions polítiques després de la mort de Franco, però no obstant això, aquest cofre va quedar entreobert i cada vegada que les sacsejades territorials reapareixen, la doble cara d'Espanya també ho fa. És en aquestes ocasions quan costa diferenciar les “populatxeres” d’Ibarra a les del PP.

SÓC UN MAL ESPANYOL

En principi, la política hi és per solucionar pacíficament i d'una manera civilitzada, per la regla de les majories, els conflictes de caràcter social. Per això no és admissible que la gestió política s'utilitzi per generar, buscar i inventar problemes socials amb l'esperança que es disseminin entre la ciutadania.

PACTAR AMB EL DIABLE

Els caps d’estratègia del PP han deixat de prendre la medicació. El Partit Demòcrata Espanyol (PADE) ha firmat un acord amb ells per integrar membres de la seva formació dins de la llista que encapçalarà Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid. El PADE és una organització d’extrema dreta autodenominada "nacional, social i cristiana" que reivindica la dreta sense cap complex i que fa el que la resta d’organitzacions d’aquest tipus: prostituir la paraula democràcia incorporant-la en les seves sigles.

MANIFESTACIÓ DE PAGAMENT

Que diferent és viatjar per plaer que fer-ho per feina. De tornada de la flamant nova capital de l'Alemanya reunificada descobreixo que no he viscut, pels pèls, la màgia de l'univers del cinema entre les catedrals de vidre de la Postdamer Platz de Berlín, ni dels seus Óssos d'Or i Plata. Tampoc no he gaudit de la major peregrinació techno que hi ha al món, quan un milió d’addictes al chimpum racional es donen cita al parc Tiergarten. La Berlinale serà aquest cap de setmana pròxim i la Love Parade es durà a terme a l'agost. Però, a part d’això i d’imaginar com era aquesta ciutat abans de la caiguda del mur, he descobert quelcom sorprenent i útil per a aquells que es dediquen a organitzar manifestacions: un portal a la xarxa alemanya on la gent s’ofereix com a manifestant de pagament. Concretament un total de 321 persones s’ofereixen en erento.com com a figurants actius en qualsevol tipus de manifestació. Hi ha nois i noies, macos, lletjos, alts, baixos, amb i sense ideals, disposats a cridar i a subjectar qualsevol tipus de pancarta pel mòdic preu de 145 Euros la mani. Els alemanys si que en saben!

LLEIALTAT PERDUDA

El 28 de novembre de 1999, José María Aznar en una declaració institucional en nom del Govern i després del comunicat amb què ETA va posar fi al procés de negociació polític deia: "el govern ha fet, fa i farà tot el que estigui a la seva mà per buscar els camins d'una pau definitiva. Però alhora, ho ha fet, ho fa i ho farà des del més estricte respecte a les normes de l'Estat de Dret i garantint en tot cas els drets i les llibertats de tots. " 

NO A L'AMNÈSIA

Els intents per fomentar l'amnèsia col•lectiva estan condemnats al fracàs. Oblidar no és un exercici democràtic, sinó tot el contrari. El perdó cristià és una burla a la intel•ligència. No val la pena perdonar, no es guanya res. En la falsa sensació de ser condescendent s'amaga la covardia d'acceptar la trepitjada dels cínics.

DESINFECCIÓ ÈTICA

Zaplana està acostumat beure dels bassals. La miopia no impedeix veure que amb la ruptura unilateral del diàleg per part d'Eta, es dedueix que el govern es va mantenir ferm i recte durant aquells 9 mesos. La magnitud del tema en qüestió requeria un marge de maniobra major al què ha disposat Zapatero. Sabíem que existien més possibilitats que el procés es detingués a que avancés alegrement.

CiU GOVERNANT ESPANYA

La voluntat de Ciu de participar en la política espanyola ha estat constant i constructiva. El sentit d'Estat ha portat els nacionalistes catalans a assumir pes polític i a córrer riscs electorals. Tanmateix Ciu mai va voler entrar en el govern de l'Estat per ser incompatible amb un procés autonòmic català inacabat. Pendents els avenços competencials i el reconeixement nacional de Catalunya, es feia impossible la participació de Ciu en un govern d'Espanya.

SINESTÈSIA i CENTRE

Acebes, el secretari general del Pp, encara que ho sembli, no pateix d'al•lucinacions. La meva teoria és que les seves percepcions sorgeixen d'una estranya barreja dels sentits coneguda com a sinestèsia, una condició que pot prendre múltiples formes. Alguns sinestèsics veuen sons, d'altres senten colors o assaboreixen formes. Se sap poc sobre les causes, però les sensacions que experimenta un sinestèsic són reals.

ZAPATERO i EL CENTRISME

Aquest cap de setmana José Luís Rodríguez Zapatero ha rebut dues bones notícies. La primera és l'anunci per part del coordinador general d'IU, Gaspar Llamazares, en el que donava per trencada la «relació preferent» amb el Govern després de dos anys i mig de legislatura, i anunciant una oposició «exigent» i «influent». La segona és l'aposta decidida per part de Mariano Rajoy pel populisme polític.

AVUI NO CELEBRO RES

Avui fa un munt d'anys la nostra magna constitució, intocable element regulador que ens permet viure en pau i harmonia. Celebrar-lo és un error. Fa ja anys que se'ns va quedar antiquada, vella, obsoleta i aviat, si ningú posa remei, ens complicarà l'existència. Fa gairebé tres dècades un grapat de polítics, hereus del règim alguns, es van reunir de manera gairebé clandestina per a elaborar el que ara s’anomena Carta Magna. Van dissenyar un edifici elegant i curós que intentava acomodar a tothom. En aquells dies l'espasa de Dàmocles penjava sobre aquells homes, i sobre Espanya en general, estàvem en una democràcia auditada pels sectors més reactius a aquest pas.