bloc de Marc Vidal

DÈFICIT ESTRUCTURAL PERMANENT

Diuen que el pitjor de la crisi ja ha passat. Aixó haurà passat a la ment retorçada d'algun dirigent polític espanyol que creu que, mentint amb un llenguatge distorsionat i allunyat de la realitat, l'assumpte calarà per repetitiu. Ho van intentar parlant de desacceleració, van insistir amb els brots verds i ara esperen mantenir la calma social amb una mena de tonada ridículament optimista. El pitjor ha passat a Alemanya, a França i poc més. Aquí ara ve la muntanya russa. Vénen les corbes per culpa de molts factors i per diversos ajustaments, però també per la delictiva manera amb què es transmeten les dades i les xifres econòmiques.

Només això

Fa alguns mesos vaig dir això. Vaig dir el que passaria, entre d'altres coses, per això. L'assumpte pintava malament com vaig advertir fa més d'un any amb això i el que ens espera és quelcom semblant a això o això. Ara ja sabem que tots pagarem la negació de la realitat primer, la improvisació després i la incompetència ara. Per cert, me n'oblidava, gràcies

EL CONSOLADOR I LA MARGARIDA

De tota la història econòmica coneguda, el primer trimestre de 2009 va ser el pitjor. El segon probablement indiqui una frenada al deteriorament però de manera purament fugaç i motivat per l’estacionalitat. Durant els primers mesos de l’any gairebé un milió de persones hauran perdut el seu treball i la producció industrial s’haurà desplomat a nivells inèdits A mitjans d’aquest any el consum se situarà en xifres alarmants, la despesa en temes energètics es reduirà espectacularment, el dèficit públic es dispararà, la caiguda de la recaptació fiscal s’estrenyarà a taxes inasumibles, l'impost de societats no arribarà al 70% de l’exercici anterior i l’aturada productiva s’evidenciarà definitivament.

THE BIG WAVE

Dedicat als que aquest estiu facin malabarismes amb la targeta a crèdit, als que volen ennuegar-se de calamars a qualsevol platja o als que arribin a cargolar-se de gust en alguna capital europea. Dedicat a la tornada de tots ells, quan hagin de fer cua a l'atur. Milers de catalans no saben encara que són cadàvers, no tenen ni idea que la seva aparent seguretat laboral està sotsobrant. Els tentacles viscosos de la crisi n’acaricien tot i tots. Els restaurants parlen d’esgarrapades a les seves caixes, els comerços ho fan sobre unes rebaixes que semblen de joguina. A tot arreu couen al vapor i ja no és una qüestió d’alts costos en l’àmbit immobiliari, o de rendes cares per gestionar un negoci, no, el problema és que no s’hi ven ni una flauta de canya. I és que l’expansió de la crisi està sent brutal.

PRESA DE PÈL

Els preus dels carburants a les estacions de servei han començat a baixar. Les petrolieres apliquen als pals de les estacions de servei el descens de costos de producció aparent. Curiosament el preu del barril ha caigut al voltant d’un 14%, encara que el que li ha arribat al consumidor és molt menor. Es pot assenyalar que el mercat internacional de cru funciona en gestió semestral pel que el que ara es compra no rau en preu fins dins d’aquí a mig any aproximadament. Serveix per falsejar imports i costos. Un altre motiu parteix de la reducció de consum encara que de moment no és significatiu, però ja ho serà.

EL PITJOR ESTÀ PER ARRIBAR

S’ha acabat el temps de les bromes de mal gust. El fracàs de model és evident i el berenar s’ha hagut de cancel•lar per falta de xocolata amb xurros. En els primers sis mesos, els procediments concursals davant d'un imminent risc d'insolvència superen els de tot l'exercici anterior. La construcció ja contagia a la resta dels sectors. Ni grip mal curada ni gaites sense vent. L’ajust ja no solament ha tocat de gravetat les principals variables macroeconòmiques, com la desocupació o la inflació, sinó que ha inoculat el seu verí en el teixit empresarial, aquest que posiciona els actius econòmics reals d’un país.

FREDDIE MAC I FANNIE MAE

Vivim una crisi financera d’àmbit global. Això no és res de nou, sembla fins i tot una obvietat pueril. Intervencions en bancs danesos, britànics i problemes seriosos dels bancs suïssos són símptomes que les coses s’estan deteriorant fins a límits destacables. Els títols de les dues principals firmes hipotecàries dels Estats Units, Freddie Mac i Fannie Mae, es van enfonsar un 41,88% i 36,45% en l’obertura de la Borsa de Nova York, després que The New York Times publiqués fa un parell de setmanes que l’executiu d'EUA podria fer-se càrrec d’ambdues entitats pels seus problemes de solvència.

RELLEGINT

L'octubre passat, molts negaven l’evidència i d’altres escrivíem sobre el que s’acostava. Avui, a partir d'un comentari en el post anterior a la versió en castellà d'un lector anomenat Carlos, m'ha donat per repassar el que he dit, i sense ànim de fer de Màgic Andreu, m’agradaria compartir amb vostès aquesta mínima referència. En concret a començaments de la tardor passada vaig publicar "...tenim encara fins a finals de 2007 o pot ser fins a les eleccions "anhelades", disposem de mig any com a màxim per restablir la normalitat creditícia perquè sinó les promotores viuran el pitjor dels escenaris previstos. La cadena de situacions de crisi al sector empresarial impactarà en les entitats bancàries. Aquestes congelaran les operacions hipotecàries generant una interrupció en el refinançament dels deutes i frenaran un consum que acabarà per contagiar-se de la inestabilitat global. El resultat es traduirà en un creixement molt menor que vaticina el govern. Mentre que el ministre Caldera, en un exercici d’indigència intel•lectual punible, es riu de les dades que aporten tots els mitjans econòmics del món i resa a sant Pancraci perquè els percentatges més catastròfics no siguin visibles fins i tot passada la primavera, continua promocionant el Dorado laboral que suposa ser Espanya. Doncs no. Espanya creixerà per sota del 2% l’any que ve i el dinamisme del mercat de treball es perdrà definitivament". Hi va haver qui contestava allò de "i si això que expliques és cert... perquè no surt a la tele?". No cal riure, que no té gràcia.

NO HI HA INTOCABLES

Els intocables també estan en entredit. L’agència de qualificació de risc bancari Standard & Poors ha retallat el valor de tres grans bancs espanyols: Santander, BBVA i Banc Popular. El motiu diuen que és perquè s’espera un deteriorament dels seus actius d’una manera molt ràpida. Fa por pensar que aquestes entitats poden estar sofrint una pèrdua de credibilitat financera a causa de l'exposició en algunes empreses que comencen a tenir problemes per cobrir les seves obligacions creditícies. Si a aquests els afecta així, que estarà passant pels suburbis de la classe financera espanyola, és a dir, caixes i caixetes.

ELS NOUS RICS ARA NOUS POBRES

Sento no poder parlar de la reunió entre Zapatero i Rajoy. M'és absolutament impossible parlar de coses així. Escriure sobre l'obvietat i l'insult a la intel•ligència és perjudicial per al meu estómac castigat. La d'avui era una trobada reservada a un tipus d’estupidesa de dimensions púniques. Han de pensar que els ciutadans som idiotes i que necessitem escenificacions ridícules per identificar els bons i els dolents. Pensen que el maniqueisme tardà servirà per justificar la desfeta per a moltes famílies espanyoles. No se n’adonen que milions d’espanyols ens passem la cimera entre el cap de l'oposició i el cap de l'executiu per l'arc del triomf. Encara que sóc un defensor cansí de l’obligació de participar en la democràcia en general, d’escoltar i analitzar els nostres polítics, admeto que hi ha moments que són de vergonya aliena.

DESACCELERACIÓ ACCELERADA

Quan Solbes parla sembla que ho fa el meu avi. És un ésser entranyable que et descriu un suïcidi com si fos quelcom sense importància o poc destacable, i parla de crisi desaccelerada i de recessió no recessiva i et veus incapaç de portar-li la contrària no sigui que pateixi una aturada. Però les aparences enganyen i ho demostra la seva retorçada manera de generar expectatives completament equívoques i que resolen molt malament el futur. Com a mostra, vincular el nostre repunt de preus amb el diferencial espanyol respecte a Europa i conformar-se eternament no serveix per tranquil•litzar els que veiem com cada dia la nostra capacitat de consum es redueix.

DESTRUIR PER CREAR

Els responsables del daltabaix econòmic espanyol els coneixem fa mesos: l'aturada del sector immobiliari, els desequilibris propis del final d'un cicle que ha durat una dècada i la crisi financera internacional. Tanmateix, sembla ser que la rapidesa del deteriorament ha sorprès molts "experts". Sembla una gegantina presa de pèl posar cara de guineà i assegurar que la virulència de la patacada ha estat inesperada per a tots. Per a tots no. A molts fòrums, inclòs aquest, s'hi ha hagut anunciant la tempesta i la seva tremenda contundència des de fa anys. Aquesta nit s'emet la tertúlia econòmica "La Plaza" a Punto Radio, on assistiré per discutir sobre el tipus de crisi que ens voreja.

CAPTAIRES PATRIMONIALISTES

Contràriament del que pugui semblar, l’optimisme de la Fundació de Caixes d'Estalvis és digne d’anàlisi. I ho dic perquè si hi ha algú en aquest país amb dades suficients per saber l’abast d’aquest akelarre econòmic en el qual ens trobem són les entitats de crèdit espanyoles. Si bé és cert que Funcas ha estat, des de principis d'any, la veu més atrevida a l’hora de parlar de la greu situació de la nostra economia, crec que ara pequen d’oficialisme. En ocasions anteriors han lliscat pel territori del pessimisme realista certificant estimacions d’un increment del Producte Interior Brut en l'1,6% al tancament de 2008 i del 0,4% el 2009, però ara aquestes previsions són excessivament properes al discurs que parla de desacceleració i no tant al que parla de crisi. D'on neix aquest creixement de l'1,6%? Sabem que el creixement en el primer trimestre no va superar el 0,3% i s’intueix que en aquest segon viurem el creixement nul o negatiu. El tercer i quart no solen millorar les expectatives dels anteriors, pel que és gairebé un insult no reflectir públicament el resultat de l’equació. Quan Funcas diu que aquest país "podria estar conduint-se a una recessió que pot ser intensa i duradora" el que fa és posar en condicional una realitat sintètica que ja reflecteixen la majoria de mitjans internacionals.

PERQUÈ PUJA EL PETROLI?

Les causes de l’encariment del petroli ni són difoses ni vénen de muntanyes llunyanes. El petroli és un valor refugi, com altres matèries primeres. El dòlar ja no és negoci i això provoca un problema en l’oferta i en la demanda d’altres escenaris especulatius. Amb el petroli especulen els fons de pensions, els països productors, inversors objectius i en definitiva el propi sistema financer que necessita col•locar diners en coses amb un futur rendible. El problema més important rau en altres aspectes derivats del seu consum i de la dependència que el nostre món modern li té. De fet, l’or negre puja perquè hi ha una demanda creixent, una oferta estancada i una depreciació del dòlar important.

LES SET PLAGUES

Hi ha dues bones notícies que acompanyen a la crisi actual: que no és culpa de cap govern en exclusiva i que està augmentant la cultura financera i econòmica del ciutadà mig. Pel que fa a aquesta segona, podem veure que a l'agost ens va envair el terme subprime, però ara ens assaltarà altre: estanflació. Està clar que els espanyols i els catalans estem a punt de descobrir com es viu sent més pobres del que intuíem. Ho farem en el precís instant que els preus pugin i augmentin les xifres d'atur. Tot alhora.

TERTÚLIA ECONÒMICA

Aquesta nit m'estreno en la tertúlia econòmica "La Plaza" en Punto Radio, a Onda Rambla. Al costat de dos monstres de la conversa, el Doctor en econòmiques Gonzalo Bernardos i el director general de BPMO Pau Herrera, intentaré participar de l'anàlisi de la situació actual i debatre sobre les noves opcions que la web social i els seus usos en l'àmbit del negoci poden donar-se. Participaré un dia en què molts indicadors oferts aquesta setmana mostren que l'economia espanyola entrarà en recessió -creixement negatiu en dos trimestres consecutius- en el tercer trimestre d'aquest any i que el consum i la indústria ja estan en recessió. Un dia després de la presentació per part de l'UBS de l'"Informe de perspectives de l'economia espanyola 2008-2009", en el que es destaca que la inflació assolirà el 3,8 per cent el 2008 i el 2,6 per cent el 2009. No obstant això, em sembla una oportunitat inèdita que en una tertúlia econòmica interpreti la importància d'analitzar l'economia 2.0, emprendre en xarxes socials, projectes deliberatius o horitzontalitar les estructures i processos. De crisi es parlarà perquè hi ha aspectes i motius per a l'anàlisi de conjuntura que condueixen irremeiablement a alguna cosa que fa un parell d'anys que es pot llegir en aquest bloc, i que certifica una caiguda de l'economia espanyola totalment suïcida. Però també s'analitzarà l'impacte de les noves xarxes, de les tecnologies socials i l'Open Business en l'escena econòmica actual.

FIRST TUESDAY BARCELONA

El proper dimarts 10 de Juny, en el Carpe Diem Lounge Club de Barcelona, participaré com a ponent del panell que la gent de First Tuesday proposen per a aquesta ocasió. Al costat de Jesús Monleón, intentaré donar una visió sobre com la crisi està afectant als projectes i inversions en Internet. Exposaré tres plantejaments bàsics. D'una banda considero que, si bé un moment de crisi és un escenari complex per a emprendre, també es converteix en un territori d'oportunitat on el talent solapa a altres factors. En segon terme intentaré destapar algunes idees que no s'aporten en l'habitual anàlisi de la crisi. Per a això procuraré sintetitzar el recorregut que ens ha portat a aquesta situació i quin escenari es dirigeix l'economia. Finalment espero poder bolcar un nombre de receptes simples de com es pot afrontar aquesta conjuntura des del punt de vista de l'emprenedor. Tinc clar que quan l'economia sofreix, amb ella ho fan les empreses en general, però els projectes en fase de kickoff posseïxen una variable, negativa en fases expansives, però favorable en les recessives: registren el major nivell d'il.lusió, el que, a la vegada permet saltar obstacles que les companyies que es troben en xarxes d'inversió ineludibles no poden més que sondejar. No obstant això, 2009 serà l'any dels somnis trencats.

I + QUÈ?

Productivitat pot definir-se com la relació entre la quantitat de béns i serveis produïts i la quantitat de recursos utilitzats. En la fabricació, la productivitat serveix per avaluar el rendiment dels tallers, les màquines, els equips de treball i els empleats. Productivitat en termes d’empleats és sinònim de rendiment. Diem que alguna cosa o algú és productiu quan, amb una quantitat de recursos en un període de temps donat, s’obté el màxim de productes. En el cas espanyol continuem sense remuntar en aquest indicador fonamental. L’augment de productivitat del 0,7% el 2006 s’allunya de l'1,5% de la Unió Europea. Això és un signe clar de debilitat de cara al futur.

CREIXEMENT NEGATIU

Aquests dies estic força ocupat amb alguns projectes en l’àmbit de la nova economia, l’anàlisi i impuls de projectes subjectats a la intel•ligència global i la producció en xarxa. Sembla molt més atractiu i interessant que revisar l’escenari desbordant de fang en el qual es mou l’economia de sempre. Però les notícies parlen del que parlen i la cera continua amuntegant-se a les orelles de les institucions, grans empreses i còmplices diversos. Des del mateix Banc d'Espanya i la seva obsessió per no anomenar  les coses pel seu nom, fins a les xifres de caiguda en les vendes d’habitatges, passant per l’augment de despesa pública en berenars socials, l’orgia de despropòsits en els quals s’ha convertit tot això em produeix pànic.

400 EUROS INÚTILS

Sembla una presa de pèl concedir el sentit de mesura social que ajudarà a potenciar i incentivar el consum l'increment indiscriminat de 200 euros en la nòmina de juny i en capítols gairebé imperceptibles la resta de l’any. La deducció de 400 euros en l'IRPF per a assalariats i pensionistes amb què es pretén ajudar les famílies espanyoles és una mesura que recordarem durant molt de temps.

CONFUSIÓ ESTRATÈGICA

Que Espanya està trinxada és evident. Els que neguen les xifres que emparen aquesta obvietat s'agafen a les impressions que transmeten a primera vista els restaurants, botigues, creuers i concessionaris. No obstant això, si mirem amb deteniment, veiem que darrera els vidres, els comensals, consumidors, viatgers i automobilistes són de cartró pedra. Per als "negacionistes", l'objectiu és oposar-se obertament a qualsevol evidència de crisi i per a això utilitzen les xifres interanuals, les dades comparatives a quatre trimestres vista i paròdies similars. Experts a retallar la situació objectiva al seu gust. Però en una economia globalitzada i d'avantguarda tecnològica, les crisis es desenvolupen amb enorme rapidesa i virulència. Això sembla clar vist com s'estan precipitant aritmèticament les dades.

PER ENDERROCAR

És curiós el fet que passes desapercebut fa una setmana aquest article de l'International Herald Tribune en el qual es parlava dels milers d'habitatges que a Espanya estan amenaçats de demolició. Segons aquest mitjà, 100.000 cases estan en situació il·legal. La informació destaca la campanya jurídica dels compradors d'aquests habitatges per tal d'evitar que siguin enderrocades. Està clar que la difusió d'aquestes informacions pot descoratjar els compradors exteriors, que han impulsat, en gran mesura, part de l'apogeu immobiliari espanyol. El Herald posa èmfasi en un detall clau: els 8111 ajuntaments espanyols tenen competències per prendre decisions en planificació i emeten llicències de construcció sense prou supervisió nacional o regional. Desxifren en aquest article com, a mesura que els preus augmentaven, els funcionaris locals van decidir treure part de la construcció de nous habitatges.

NO M’EQUIVOCAVA

La facturació conjunta de Realia, Metrovacesa, Vallehermoso, Acciona Inmobiliaria, Martinsa-Fadesa, Reyal Urbis i Parquesol va descendir un 32,9% entre gener i març. Són dades dolentes però que semblaran una meravella en un futur pròxim. En aquest descens no tenen cap impacte les prevendes del trimestre, ja que la xifra de negoci de les companyies només comptabilitzen els lliuraments i escriptures de pisos tancades en el període i, per tant, venuts anteriorment. És a dir, aquest descens és el resultat de l'impacte de la desacceleració de 2007, però res a veure amb el cop que s'està donant l’economia en aquest 2008. El 2009 o abans, en la presentació dels resultats del tercer o quart trimestre, els números faran por ja que per aquells dies, aquestes entitats tindran poca cosa per desprendre’s. Pensem que alguns comptes d'explotació s'estan salvant per la venda d’actius o amb la gestió d’un sol que després no podran utilitzar.

REBAIXES IMMOBILIÀRIES

Recorden quan ningú creia possible que els preus de l'habitatge caurien tard o d'hora? Ara no es posa en dubte que això estigui passant. Recordo quan alguns experts asseguraven que no baixarien perquè se subjectaven en una manera d'entendre la riquesa i l'estalvi per part dels espanyols. Es deia que en aquest país la propietat estava enquistada socialment i seria difícil que l'oferta caigués. En aquells temps, tot just fa tres anys, uns quants auguràvem un descens net en el valor de l'habitatge, mentre que la majoria sostenia el contrari i que el més semblant a una situació d'aquest tipus seria l'estancament del cost, que, a causa de la inflació, en definitiva vindria a ser una baixada virtual de preus.

SACYR, FERROVIAL I EL DEUTSCHE

Els resultats negatius de les companyies diversificades també comencen a acumular-se en una orgia insalvable de números vermells. Ahir van ser Ferrovial i Sacyr les que van haver d'enrojolar-se en presentar els seus resultats trimestrals. La primera va veure com el seu benefici net queia un 82,5% respecte al mateix període de 2007 i la segona va haver de comunicar que el seu benefici es va estancar per una caiguda en la venda d'habitatges del 72%. Es pot dir que aquests dos grups tenen una estratificació de sectors que les fa menys vulnerables a una crisi del sector immobiliari. La primera és un complex sistema d'interessos multisectorials en mig món i la segona està internacionalitzant correctament la seva producció. Això demostra que la caiguda a Espanya és tan contundent que no pot compensar-se amb el negoci exterior.

SOLUCIONS NOCIVES

Continuen passant els dies i la nostra economia avança imparable cap al vàter. Molts saben ara que la tempesta immobiliària mudarà en catàstrofe, és qüestió de temps. La sangria de dades negatives és incessant i amenaça cada vegada més col•lectius socials. Des d’alguns fòrums es demanen canvis estructurals que facin front a la crisi, però que sobretot evitin recuperar l’economia amb el mateix element nociu del qual ara volem curar-nos. Els pegats no serveixen per recuperar un sistema fracturat. Ha arribat l’hora dels estadistes. Toca canviar les canonades del nostre model econòmic i no és una bona idea modificar alguns trams a fi que la merda flueixi momentàniament.

L’ATUR COM A MIRALL

Celestino Corbacho va pronosticar que la destrucció d’ocupació continuaria fins a juliol de 2009. I si ho diu el ministre serà veritat. No obstant això, res no sembla indicar que aquesta previsió tingui algun fonament consistent. Podem posar dates al repunt econòmic però no sembla que no serà el pròxim any. Més aviat, per aquestes dates, l’any que ve, estarem en el pitjor moment, en la fase més profunda de la crisi. Tanmateix si l’executiu tingués raó, i la llum al final del túnel comencés a veure’s dins d’un any llarg, hi seríem ara en crisi? Destruir prop d’un milió d’ocupacions és una broma de mal gust o és una característica evident d’un escenari crític? L’executiu continua eludint la seva obligació de ser clar i transparent, fórmula imprescindible per a començar a adoptar mesures impopulars però improrrogables.

"DESINFORMACION" ECONÒMICA

A primera hora del matí, un amic que treballa en Intereconomia em truca i em llegeix, sorprès, el titular d'un teletip d'Europa Press en el qual es destaca que el creixement econòmic espanyol cau al 2,8% en el primer trimestre de l'any. M'assegura que, fins i tot sent una mala notícia, no podem queixar-nos. Li contesto que això és fals o erroni. Imaginem quin seria el nivell de desocupació quan el creixement anés de l'anunciat 1,8 pel FMI, si al 2,8 en 3 mesos hem augmentat un quart de milió el número d'aturats. Però el més greu no va ser la nota d'agència, per desgràcia, estava segur que durant tot el dia, aquest seria el titular de la majoria de la premsa nacional, econòmica inclosa.I així ha estat. Incapaços d'interpretar una dada, de corregir un error o de ressaltar una absència intel·ligentment interposada per l'agència en qüestió, els periodistes teletipòfags han estat humiliats davant dels focus una vegada més. A partir de mig dia parlo amb amics i antics companys d'El Plural.com, de Libertat Digital, d'Expansión i de Cinco Dias. Només el segon posa en dubte l'aritmètica que utilitza el Banc d'Espanya, detecta el problema i el posa en portada: el creixement del 2,8% és la taxa interanual, no el reflex del primer trimestre. Expansión i Cinco Dias modifiquen durant el dia els seus continguts per incloure aquesta xifra, però en cap cas no li concedeixen el rang de titular i mantenen com a tal una dada que no deixa de ser tramposa. Si utilitzem el valor aportat pel Banc d'Espanya i que es troba sota els fems mediàtics inservibles que hem hagut de digerir sense bicarbonat durant el dia d'avui, aquest limita el creixement del PIB entre gener i març de 2008 a un 0,4%.

Article sencer i comentaris en la versió espanyola

ANÀLISI MIOP

Està clar que en aquest país, a mesura que arriben els teletips amb notícies econòmiques a les redaccions, són digerits sense mastegar-los. L’últim exemple ens ha esquitxat a la cara aquest mateix matí. Resulta que l’índex de Preus de Consum Harmonitzat (IPCH) a Espanya va situar la seva taxa anual en el 4,2% per al mes d’abril, amb la qual cosa va registrar un descens de quatre dècimes, ja que el mes de març es va col•locar en el 4,6%, segons d’indicador avançat elaborat per l'Institut Nacional d’estadística. I és aquí on comença la festa dels despropòsits i les concessions a qui sap bé que aquestes dades són un munt de fems amuntegats a la vorera.

REALITAT TOSSUDA

Fa unes hores Zapatero ha tornat a fer gala del seu optimisme genètic. Segurament aquesta deriva cap a la realitat desitjada i no tant la que tothom percep, pot estar fent molt mal a mig termini. Segurament aquesta manera de veure la situació econòmica sigui el que ha portat a l'Executiu a pensar que les solucions a "l'aterratge suau" siguin els famosos 10.000 milions d'Euros. Demà analitzaré la hipotètica efectivitat d'aquesta injecció de fons per afrontar "la desacceleració". I és que després de llegir detingudament la poca informació que hi ha sobre això, es denota que el Govern no pensa prendre mesures estructurals per atallar la crisi i es nega a nomenar-la com a tal. No s’ho van prendre en serio al seu dia, quan mig planeta va tenir la certesa que s'acostava una tempesta amb un incessant aparell elèctric, i no sembla que s’ho estiguin prenent ara.

OFICIALITZAR LA CRISI

No comprenc la passivitat social, la tranquil•litat amb què la gent es pren algunes coses. El passat febrer, Solbes argumentava la seva política econòmica partint d’un creixement del 3,1%, després de rebaixar les seves previsions durant tot l’any anterior una i altra vegada. Tots els indicadors, experts internacionals i analistes independents advertien que aquesta xifra era una quimera. Fa pocs dies, des del ministeri d’economia, s’anunciava que el PIB creixeria entorn del 2,4% aquest any. Estic convençut que creuen que ens llepem el dit per parelles i a l’uníson.

EL PIB IMMOBILIARI

Aquest post és extremadament tècnic, però cal ser específic quan cal. Davant dels dubtes, dades i didàctica. La premsa d’aquest país, teletipófaga per excel•lència, obvia que el PIB es pot calcular de diverses maneres i no només sobre les xifres a preu de mercat. Per exemple, si se sostreuen els impostos indirectes i se sumen els subsidis i les transferències de l'Estat s’obté el PIB al cost dels factors, la qual cosa permet una visió més precisa de la remuneració de cada factor de producció. Aquest mètode està acceptat internacionalment i ho assumeix l'Institut Nacional d'Estadística com a vàlid. El problema és que afavoreix poc a una visió objectiva de diversificació econòmica ja que evidencia el percentatge net. La meva voluntat en aquest post és aclarir que el pes real del món immobiliari és molt superior al reflectit en els mitjans i en les estadístiques maquillades. The Economist i Financial Times ja han analitzat aquest fet, i sense arribar al detall, van interpretar que alguna cosa no es feia bé en els comptes del PIB, sobretot quan, sense reflectir la inflació com a valor afegit, es va dir que el nostre PIB superava a l'italià.

PRIMERES EXPLOSIONS

Una de les veritats absolutes assumides com a certa pels teletipófags que malviuen a les redaccions de la majoria de mitjans d'aquest país, és que el sector de la construcció representa el 18% del PIB nacional. Aquí no hi ha periodistes econòmics capaços d’interpretar un balanç o examinar un pla comptable. Seria de boigs demanar-los que analitzin la salut financera d’un estat per exemple. I és que no val donar com a exacta, sense matisar, allò de la influència de la construcció en el conjunt de l'economia espanyola perquè no aclareix la incògnita ni aporta una informació completa.

IGNORANTS AMB MÒBIL

El temporal de les hipoteques d'alt risc marca la fi d'una era caracteritzada pels diners barats. La crisi subprime ha posat de manifest que el sistema havia d'esclatar per algun lloc. Els baixos tipus d'interès i la bonança econòmica van afavorir l'endeutament i la creació de bombolles immobiliàries. Purgar aquests excessos comesos per la sobredosi de liquiditat pot ser molt més complexa del que ens conten.

L'ECONOMIA REAL

Circula la idea que l’economia real és independent de les grans decisions financeres. Alguns venedors de rondalles pretenen que creiem que una situació de crisi econòmica en l’àmbit de les grans xifres no té perquè afectar a les butxaques dels ciutadans d’una manera dramàtica. Les proves solen ser recurrents. La gent va de vacances, es canvia el cotxe i continua sopant en restaurants de luxe mentre els telenotícies escupen xifres que espantarien a Dràcula.És certa doncs aquesta ambivalència entre la macroeconomia i l’economia real? És possible que un país en fase recessiva pugui mantenir una despesa privada a aquest nivell? La resposta és no. Això no pot durar molt. L’economia domèstica començarà a percebre seriosament el problema en breu. La segona meitat d’aquest any serà clara en aquest sentit però l’actuació estel•lar està reservada per al 2009.

SOLUCIONS A LA CRISI ESPANYOLA

Habitualment s'acusa aquest bloc de no aportar solucions a la crisi i que únicament pren posicions en la crítica i la denúncia. És una obvietat que durant dos anys he elaborat un discurs voraç i exhaustiu respecte als elements de diagnosi que mostraven un escenari econòmic esborronador. Doncs bé, per als que argumenten manca de solucions en aquest espai adverteixo que no és la meva tasca ni la meva obligació aportar-les. Està clar que no és a mi a qui paguen per això. Tanmateix, enumeraré aquestes possibles mesures sense entrar en el detall avorrit de la tècnica i l'econometria, però, no obstant això, faré un informe conceptual mitjanament exhaustiu. Excepcionalment aquest post està fet exclusivament en castellà, pel que haureu de traslladar-vos a la versió espanyola del mateix si el voleu llegir. Aquest fet ha estat premeditat. L'anàl.lisi que faig de la conjuntura econòmica espanyola, tot i ser comparable a la catalana, és molt concreta. La nostra té especificitats que requeririen un estudi des d'un altre escenari ja que les pimes i el teixit industrial exportador català permet una aproximació menys terrible vers la situació espanyola. Tot i que espanyols i catalans les passarem magres, em reservo el dret a fer un informe diferenciat més endavant.

CREIXEMENT COL•LAPSAT

Ha estat necessari que passés la cita electoral del 9 de març perquè la crisi al sector immobiliari es mostrés amb tota la seva cruesa. Qui recorda l'"aterratge suau" que va anunciar la ministra Chacón o les declaracions del secretari d'Estat d'Economia considerant l’episodi de Colonial com a puntual i anecdòtic? Els fets no paren de mostrar-nos l’obscur horitzó al qual ens apropem cada vegada més ràpid. Som davant de la punta de d’iceberg i, veient els primers informes sobre el ritme de construcció per als pròxims anys, el pitjor encara està per arribar. En els pròxims mesos un abrupte descens dels preus arrossegarà a centenars d’empreses relacionades amb les immobiliàries i amb la construcció juntament amb els seus proveïdors respectius. La premsa reflecteix l’opció de comprar pisos a meitat de preu gràcies a fórmules puntuals que dissimulen caigudes del preu nominal dels mateixos. De moment les reduccions de cost es disfressen amb descomptes per dies del client, premis a la fidelitat i rebaixes desesperades.

FACEBOOK & FINANCIAL TIMES

Les dues eines principals que utilitzo en un sentit social complementari al bloc i que parteixen de la web 2.0 són twitter i facebook. La primera amb més de 470 followers s'ha convertit en una espècie d’agenda en diferit que em permet, gràcies a la seva memòria, analitzar la gestió del meu temps, establir xarxa immediata i fer microblogging. La segona, amb una xarxa de més de mig miler de contactes, em permet enllaçar el meu treball amb el plantejament originari d’una xarxa social. Avui vull analitzar el segon mecanisme. Paul Allen va dir de facebook que arribaria a ser la major xarxa social del món, que algun dia seria la primera en tenir mil milions d’usuaris. Potser exagerava però és cert que la seva capacitat per connectar gent, pujar imatges i vídeos, publicar notes, contactar amics, obtenir les últimes notícies d’ells, configurar l’abast de la teva privacitat, crear o unir-se a qualsevol grup sobre un tema determinat, organitzar un espai propi o implementar espais web a nivell corporatiu, converteixen aquesta eina-servei en quelcom similar a un gestor de xarxes digitals en el camp social.

HEMORRÀGIA IMMOBILIÀRIA

La situació del sector immobiliari s’està convertint en una autèntica carnisseria. A les nostres oïdes arriben les fallides més sonades, les que tenen com a protagonistes a empreses mitjanes. Tanmateix, les petites també estan caient com a mosques. No hi ha espai per al refinançament i les entitats bancàries han abandonat els petits promotors a la seva sort. Aquests petits empresaris immobiliaris, quan aconsegueixen un crèdit per promocionar, es llancen sense examinar viabilitats ni detalls. És l’únic mètode que alguns estan trobant per mantenir el negoci obert. Estirant hipoteca per a la construcció esperen que el mercat s’arregli en els pròxims 18 mesos. Si no és així i es compleixen aquestes expectatives, la bola serà fins més gran. És una evidència que les llicències d’obres s’han reduït a la meitat, però el que sembla una bogeria és que fins i tot es mantinguin en aquest percentatge. Amb la que està caient i més de 20.000 llicències van ser concedides el gener de 2008. Són uns suïcides els promotors espanyols? Possiblement, encara que el més segur sigui que davant de les dues opcions; continuar augmentant el passiu o tancar, uns quants milers encara estan optant per engreixar el porc.

IPC A LA DERIVA

Les dades sobre la inflació allunyen cada vegada més una desitjada baixada de tipus per part del Banc Central Europeu. Cal recordar diversos aspectes per a tenir clar l'escenari en el qual es mou la nostra economia i accentuar les dades que han suposat un empitjorament.

1. Aquesta inflació és la major des de finals de 1994
2. Quan els preus pugen un 4,6% ja no és solament el petroli el causant, sinó que ataca a elements bàsics de la cistella comercial. Els carburant incideixen, està clar, però per sota d'aquestes xifres
3. Per sobre del 4% la inflació és domèstica, és un tipus d'increments que afecten a un territori concret i que deuen el seu valor a aquesta especificació política. És moment d'assumir polítiques concretes per a alleujar aquest problema. La inflació és un virus perillosíssim per a l'economia i si a més es troba en una fase de crisi latent com ara, és imprescindible abordar-la amb urgència.
4. Tenim una inflació subjacent, és a dir, aquella que està aquí per a quedar-se. És dificil renunciar a l'increment de preus nominal, aquest que s'ha imposat com tendència i que provoca aquesta deriva de preus continuada i que poc té ja que veure amb els grans articles.
5. Sofrim, per tant, un problema econòmic a llarg termini, ja que el nostre nou increment de preus s'enganxa a tot el que ens envolta i no sembla que puguem evitar-lo en breu.
6. També en aquest sentit tenim un problema social, ja que la inflació subjacent copeja als més pobres i els seus recursos per a elements de compra bàsics.

GURÚ EN EVIDÈNCIA

Jim Cramer és un gurú financer tan polèmic com prestigiós als Estats Units. Cridant com un histèric, arremangat i donant cops en la taula, comenta les decisions de la Reserva Federal. El seu programa Mad Money de la cadena financera CNBC, manté la seva figura de guru dels mercats, assolint que es compleixin algunes de les seves prediccions. Però el passat 11 de març va preparar la seva pròpia tomba. Mai havia comès un error tan evident.Tan sols sis dies abans del col·lapse de Bear Stearns, l'analista econòmic assegurava que no hi havia problemes en el banc nord-americà i que treure els diners d'ell seria d'"estúpids".

EL SUPERÀVIT DEFICITARI

Estem de fang fins a les orelles. La magrejada desacceleració està calant a tots els escenaris possibles, fins i tot comença a reflectir-se en la dinàmica pública. La crisi ja ha fet disminuir un 27,5% el superàvit de l'Estat en els dos primers mesos de l'any respecte al mateix període de l'any anterior.

ATERRATGE SUAU?

No entenc les cares de sorpresa que posen la majoria d’analistes, financers, polítics i periodistes amb la publicació encadenada de dades negatives sobre la nostra economia i concretament sobre el segment productiu que fins fa uns minuts, era el motor d’aquest país. Les presentacions de concursos voluntaris de creditors al sector immobiliari ja no permeten disfressar amb l’aritmètica de parvulari dels últims temps la frenada brusca del sector. No havíem quedat, segons tots els experts consultats, Administració inclosa, que notaríem un aterratge suau? A qui hem de demanar responsabilitats quan es descobreixi que el retard en posar solucions ha estat un dels amplificadors d’aquesta crisi imminent? Per què no es va intervenir en el moment precís?

ADEU AL MOBILE WORLD CONGRESS

Bé, ja ho hem aconseguit. El Mobile World Congress se n'anirà de Barcelona. Voldria agrair de tot cor als directius responsables d'establir els preus de les habitacions dels hotels de la ciutat de Barcelona, que durant l'última edició de l'antic 3GSM van encarir el cost de les mateixes en una mitjana del 600%, perquè han aconseguit que a partir d'ara no tornin a produir-se aquests desagradables embussos matutins a la Plaça Espanya, ni que els clubs nocturns estiguin replets, ni que faltin taxis en hores punta, ni que no es trobin taules als millors restaurants de la ciutat Comtal, ni que el turisme més rendible que existeix, el de negocis, es vagi esfumant a poc a poc i desapareguin les poques opcions que el sector de les Fires Internacionals presenta a una ciutat com Barcelona. Gràcies de tot cor per ser tan provincians, patèticament ridículs i fastigosament usurers. Per a mi se'n poden anar tots juntets de la ma a la merda.

A LES PORTES DE L'INFERN

En els últims temps les notícies negatives s’encadenen les unes amb les altres i cada vegada tenen pitjor color. Tot esperant el regalet que ens va prometre Strauss-Khan per a la setmana que ve, l’ultima nota sobre aquest pollastre és la previsió de creixement mundial que ha publicat l'OCDE, el qual serà nul per als Estats Units i per a la zona euro, donat que en cap cas, al 2008 no es superarà el 0,5%. Simplificant, que aquestes indicacions no fan més que certificar una crisi més greu i de major durada del que s’està descomptant en l’actualitat. El mercat interbancari continua paralitzat per la desconfiança i continua contagiant tots els sectors. Sembla que ningú no sap l’abast real d’aquesta situació i les previsions de les seves conseqüències a llarg termini no deixen d’empitjorar informe rere informe. Però, en quina fase de transferència domèstica es troba el virus?

QUE ESTÀ PASSANT ALS EUA?

Tenim al sector financer nord-americà a punt d’un atac de nervis i a la Reserva Federal intervenint per evitar el col•lapse del sistema bancari, injectant liquiditat desproporcionadament i reduint els tipus fins a arribar a un grau d’intervenció del 2%. Aquesta baixada significarà el retall més acusat a la història moderna dels Estats Units ja que, en sis mesos haurà restat un 3,25% del total. Tanmateix, ni les baixades del preu dels diners ni les injeccions de liquiditat no estan servint per a gaire.

PRINCIPI D’INVISIBILITAT

Sabem, per pura aplicació de l’experiència, que l’economia nord-americana circula un parell de metres per davant de la nostra. Llavors sembla imprescindible observar-la ara que som davant d’un mal escenari. Estem front d’un sistema econòmic en parada tècnica. La claredat és una garantia per afrontar la crisi i això sembla que no s’ha dut a terme en aquest cas. Els gestors nord-americans han engreixat un problema per culpa d’aplicar una de les sortides més nocives: el principi de la invisibilitat.

TRANQUILS?

Això va ràpid. La primera mesura "anticrisi" que el nou govern ha d'adoptar és l'anunciada reunió amb els agents socials. Com que el president serà el mateix, la vicepresidenta sembla que també i Solbes repeteix en el Ministeri d'Economia, no hi ha excusa per esperar més temps. Un executiu en funcions com aquest pot disposar mesures que seran assumides sense problemes pel futur equip.

METROVACESA 2.0

Per diversos motius de l’actualitat sociopolítica no he tingut temps de comentar res de la trobada que la setmana passada vaig tenir a la seu nacional de Metrovacesa i en la qual, un grup reduït de bloggers de l’àmbit econòmic i de la comunicació vam tenir el privilegi de conèixer en primícia algunes de les estratègies de la companyia. En un moment en què la venda de pisos ha caigut al voltant del 70% durant l’últim trimestre de 2007 i en què les previsions per a 2008 són fins i tot més desoladores, Metrovacesa es llança al màrqueting online i a la gestió en obert d’alguns dels seus continguts.

DISSENYAR L’ATERRATGE

L'Estat Espanyol és bicolor. El missatge és nítid. Els electors volen que els dos grans partits reciclin les seves estratègies i assumeixin un nou paper. Demanen un escenari de consens fonamental per assegurar l’estabilitat econòmica i per garantir una reforma del nostre model de creixement. Tant els que van guanyar com els perdedors tenen en front l’obligació moral i la responsabilitat política d’interpretar amb encert aquesta petició de la societat en el seu conjunt.