bloc de Marc Vidal

LA FESTA DE LA DEMOCRACIA

Ahir, com una immensa minoria, em vaig apropar a votar. Vaig intentar explicar-li al meu fill que era allò de "la festa de la democràcia" en un col legi electoral desert.

EVA ES DESPULLA PER CIUTADANS?

La campanya electoral ha estat un autèntic fracàs en l’àmbit dels mitjans tradicionals. La lectura política del debat ideològic ha arribat al patetisme crònic. Més del mateix però disfressat d’innovació via youtube. Em sembla feridor que es pretengui vestir de "mesures programàtiques" una llista d'intangibles enumerats en un debat que va ser pura escenificació d'un buit moral que espanta. És per això que, posats a perdre el temps amb lectures inservibles, prefereixo fer-ho en "Eva es despulla". És una contundent manera de posar en evidència el zero formal en el que viuen les nostres estructures polítiques. És possible que al final no hi hagi més objectiu que la pròpia queixa d’una jove estudiant de Ciències Polítiques deixant en evidència el "circ que tenim muntat" i que "promet, ella si, complir les seves promeses, traient-se una penyora cada vegada que la campanya electoral la decebi". En el moment d’escriure aquest post, Eva porta 8 decepcions i ja només porta posat un tanga i una mitja. Tanmateix, el color, l’estètica i algunes frases soltes em donen per pensar que darrere d’aquest striptease 2.0 per capítols, hi ha la curiosa manera de veure la política de Ciutadans. Segur que m'equivoco però, què penseu? Si demà, o la jornada de reflexió, es "destapés" que qui s’ha despullat aquest cop davant de la gestió pública no ha estat Albert Rivera sinó Eva Ros, l'efecte seria víric a poques hores d’obrir els col•legis. Segons em comenta ella mateixa, està encuriosida per saber que pensen els meus lectors.

ABSTENCIÓ COM A ESTRATÈGIA

És evident que els partits polítics no tenen cap intenció d'augmentar la participació. De fet a uns els hi afavoreix més aquesta desídia social que d'altres. Els aparells de partit s'esforcen conscientment, i busquen a través de sistemes complexos de propaganda electoral, l'abstenció massiva. Respon a una estratègia de màrqueting polític i racionalitat estadística.

SEXY CENTRISME

La política no s'allunya dels ciutadans. Ni els ciutadans de la política. La demostració més clara és la blocosfera. Milers de bitàcoles parlen de política cada dia, comentaris de tota índole retoquen els posts i els complementen. La conversa existeix i no es deté. La política no, però els polítics i els ciutadans cada vegada estan més separats. Les hectàrees de silenci es multipliquen. La misèria intel•lectual es vessa en els parlaments i l'interès partidari omple de merda els noticiaris. Amb discursos buits creats en laboratoris d'opinió pretenen guanyar la subhasta.

SOCIALISME MODERN

El PSOE de Catalunya, conegut vulgarment com a PSC, té un nou ideòleg. L’hereu de Carlo Roselli és José Zaragoza. Un home ombrívol que aparenta escassa formació i que condueix l’engranatge intern de l’aparell socialista, ara s’erigeix com a ideòleg. Des del carrer Nicaragua, aquest professional de la manipulació orgànica, s’atreveix amb la ciència política. I ho fa abraçant el Socialisme Liberal amb un article de vergonya aliena a La Vanguardia. El pobre, que no dóna més de si, fa anys que pertany al cercle socialista del Baix Llobregat més proper a Montilla i ara és part essencial de la seva barricada humana. Zaragoza habitualment escup un discurs gris omplert de referències al país, a l'Estatut i a la realitat catalana que no s'hi creu ni ell, ni ningú. Darrere d’aquesta semàntica buida s’amaga una incomprensió total cap al que significa tenir un perfil nacional i la seva essència. Zaragoza és un dels exponents d’aquesta classe de dirigent de partit que desconeixen el que és Catalunya i el que significa. Llunyans a la realitat i la vida laboral, emblancats en el sistema orgànic de les estructures de partit. Ara, l’home ha decidit il•luminar-nos sobre el liberalisme d’esquerres.

POLITICA EN PLAYBACK

Aquest és un país en el qual la política es fa en playback. Uns fan com que canten i els altres simulem que ens els creiem. Els temes es despatxen seguint el ritual de la credulitat. Uns quants arriben a un acord i ens fan creure a la resta que hem participat tots. Els pactes nacionals, els acords d’estat, els grans discursos patriòtics i altres berenars són presentats com les respostes a les peticions de la societat civil.

ESTÚPIDS i BANDITS

L’economista italià Carlo Cipolla va dividir el gènere humà en quatre tipus de persones: els desgraciats, els intel•ligents, els bandits i els estúpids. Un desgraciat és qui es perjudica a si mateix beneficiant als altres. Un individu intel•ligent obté un benefici particular de la mateixa manera que l’hi proporciona a la resta. Un bandit genera beneficis per a si mateix i ho fa perjudicant als altres. Finalment, l’estúpid és aquell que causa danys a uns altres perjudicant-se alhora a si mateix. D’estúpids n’hi ha per tot arreu i és un error subestimar el nombre d’estúpids en circulació. Òbviament, no diré que percentatge d’estúpids pot haver per cada cent persones perquè seria una estupidesa. Les persones estúpides sofreixen una irrefrenable tendència cap al comportament estúpid en qualsevol activitat de la seva vida. Se’ls coneix per perjudicar al seu voltant sense obtenir cap bondat per això.

MILIONS D'ORFES

El PP està convençut de que en les últimes eleccions generals la clau no va estar en els votants moderats, sinó que van ser els desencisats i els més radicals qui van posar del revers un mitjó que olorava popular i van acabar donant la victòria als socialistes. Des de l'observatori de la geopolítica que està sent FAES s'assegura que Bush va guanyar el seu segon mandat gràcies a la sinèrgia que es va produir per l'aliança de les forces més a la dreta dels estats del sud. Segons el think tank que dirigeix l'expresident Aznar, Sarkozy va guanyar les eleccions presidencials franceses agafant prestat el vot de Le Pen.

EL CENTRE

Avui és un bon dia per parlar de centre. “Tenía que llover” i ha plogut. Es compleixen 30 anys des que Adolfo Suárez rebés el compromís de tripular el trencaglaç constitucional i l'imperatiu, per part de la ciutadania, perquè ho fes des del centrisme. El centre és la moderació política, l’orientació pragmàtica dels votants i la no militància ideològica. És una manera de ser composta per actituds d’esquerres o de dretes poc radicals.

ABSTENCIÓ, CULPABLES I INSULTS

L'abstenció és una malaltia vella que s'està tornant crònica i actua com a emasculació de la democràcia. Deixant a un costat aquells per als quals anar a votar depèn de la climatologia, he de comunicar als que van intentar deslegitimar el règim local de torn que es van lluir. El percentatge d'abstenció descansarà a les pàgines d'opinió d'alguns diaris, s'arxivarà electrònicament en milers de blocs i s'oblidarà. A ningú no li importa realment aquest buit que està rosegant el nostre règim democràtic. Comprenc els que no han anat a votar per convicció, com a gest polític, perquè esperen amb el seu silenci provocar una reacció en els nostres dirigents. No han fet el correcte. Deixar de participar i de lluitar per cada centímetre d'espai ideològic pot mudar cap a la resignació. Mentre una flama romangui encesa hi ha esperança de crear entre tots una democràcia participativa, si tots ens quedem tocant-nos els ous a casa, la llum i la seva flama s'apagaran irremeiablement. Som a les portes d'un sistema polític 2.0 i ara no podem abandonar.

HE VOTAT AL GROUCHO MARX

La nostra ordenació jurídica té reservada una estupidesa de dimensions púniques. La jornada de reflexió que varem viure ahir parteix de la idea que els ciutadans som idiotes i que necessitem una jornada sencera i en silenci electoral, per aclarir les nostres intencions a l'hora d'emetre el vot. És quelcom de desfasat. Ahir milions d'espanyols ens varem passar la jornada de reflexió per l'arc del triomf i varem estar discutint, debatent, llegint noves propostes, campanya d'última hora i youtubes neonazis a través de la xarxa i de la blocosfera.

S'IMAGINEN?

S'imaginen per un moment que els candidats a donar forma còncava a la butaca d'alcalde diguessin una cosa que no esperem? Que per un moment escoltessin més i en parlessin menys? Que diguessin el que volen dir i no el que creuen que volem escoltar? S'imaginen que no utilitzessin paraules buides? Que perdessin aquesta particular capacitat d'articular diversos discursos simultanis per a públics també diversos segons convingui? S'imaginen que lo promès fos deute? Que no fóssim electorat sinó electors? S'imaginen que Aznar deixés de beure? o que tingués raó i els 3.699 cadàvers que han estat identificats a les cunetes de les carreteres aquest any no tinguessin res a veure amb l'alcohol?

ON ÉS LA POLÍTICA?

Em pregunto que és la política. De que va? En que l’estan convertint aquesta colla de mediocres que ara la magregen i l’embruten amb les seves mans greixoses tots els dies? Resulta que hi som a les portes de la major crisi econòmica que ha viscut aquest país en els últims cinquanta anys i aquests paios segueixen amb el " i tu més".

SOCIALDEMOCRACIA DE DERECHAS

“Derecha e izquierda” son dos expresiones antitéticas  que, desde hace más de doscientos años, se utilizan para asignar el contraste del pensamiento político y de los movimientos en que está dividido el espectro ideológico del pensamiento y de las acciones humanas. Es el desenlace de un trayecto histórico que nace con la Revolución francesa y que llega a nuestros días. Pero esta definición volumétrica de la política está totalmente arraigada y sigue siendo empleada para localizarse en el espectro político. Sin embargo, en ese universo de as ideas se observa una perdida de la importancia de las ideologías, el eje “izquierda- derecha” continúa siendo la principal dimensión del conflicto político pero ya no con la carga que tuviera en otros momentos de la historia contemporánea.