bloc de Marc Vidal

IMPOSTOS CATALANS

Els catalans no hem d’estar enfadats amb el nou finançament només per les raons que des de diferents espais crítics s’estan donant. Ens diuen que aquest nou model és un nyap perquè l’Elena Salgado encara no ha explicat els detalls del finançament, perquè dels 3.855 milions proclamats per Puigcercós són un enigma, perquè Zapatero afirma que el finançament per càpita de Catalunya estarà per damunt de la mitjana de la mateixa manera que ho diu a totes les altres comunitats o perquè les xifres definitives es referencien el 2012 passant-se pel arc del triomf l’Estatut.

TWITTER I FINANÇAMENT

Finalment l’estafa s’ha consumat. El finançament que el Govern de la Generalitat haurà de digerir sense mossegar és el mateix miserable i humiliant model que Solbes va intentar col.locar a finals de l’any passat. No s’acompleix l’Estatut ni es garanteix el principi d’ordinalitat. Com que Zapatero ha decidit quedar be amb tothom i sembla que no te idea de que significa anar augmentant dia rera dia el d`dficit de l’Estat, el pobre home ha decidit tirar de deuta pública per donar a totes les autonomies més que abans. En definitiva, torna el cafe per a tots, pero amb la diferència de que ara hi ha més cafè que haurem de pagar tots plegats i com el que més paguen son els catalans, els catalans tornaran a pagar el cafè de tots plegats. Quin negoci!

PP DE CATALUNYA?

Quan semblava que el PP de Catalunya seria capaç de triar al seu propi president, desembarca una vegada més la direcció nacional per a posar ordre a la seva manera, a partir d'un cop de puny a la taula i col•loca al capdavant a algú que sigui el menys incòmode possible per als interessos del carrer Gènova. Per això han posat a l’Alícia Sanchez Camacho, que té el “privilegi” de ser l'única cap de llista provincial del PP que no va assolir el seu escó en el Congrés dels Diputats. No hauria d’estranyar-nos, jo mateix ho vaig patir en la meva pròpia epidermis. Com ho va viure abans Josep Piqué de la mà d'Acebes o Aleix Vidal-Quadras amb el propi Aznar imposant a Alberto Fernandez Díaz.

LA GENERALITAT HO INTENTA

Suposo que la posada en marxa del pla de xoc front la crisi econòmica per part de la Generalitat de Catalunya és una broma. De mal gust però una broma. No em crec que en les ments benpensants de l'executiu de Montilla es creguin que amb el decret de mesures urgents en matèria fiscal que varen aprovar ahir esperin aconseguir alguna cosa. És xerrameca econòmica i una espècie d'almoina financera que aconseguirà distorsionar la realitat per un temps. Un decret que permet executar la part d'un pla aprovat pel Govern català l'abril i que necessita d'una reforma legal per posar-se en pràctica. Per a la seva execució s'ha d'augmentar la capacitat legal d'endeutament de l'Institut Català de Finances, uns 3000 milions d'euros. Cosa que no serà suficient per sobrevolar el problema de la falta de facturació i de gestió creditícia per a les milers d'empreses catalanes en previsible situació de risc imminent.

LABORATORI AL MARROC

La comitiva del Govern català al Marroc ha estat encapçalada pel president Montilla i complementada pel vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira i el Conseller Huguet. Juntament amb els càrrecs públics, han estat presents en aquest viatge oficial, els representants de seixanta empreses catalanes amb interessos en aquest país. Aquest és un dels viatges més interessants en termes econòmics de quants es poden plantejar en aquests moments en termes pràctics.

DUES HORES AMB EL CONSELLER

Ahir, en la novena planta del número 105 del Passeig de Gràcia de Barcelona, sis blocaires vam mantenir durant un parell d’hores, una trobada molt interessant amb el Conseller de la Generalitat Josep Huguet. De la sessió m’emporto una sensació agredolça. De fet més per manca de aprofundiment que no pas per intenció. Van quedar pendents alguns debats que poder no eren adequats. En el meu cas vaig sol•licitar unes dades macroeconòmiques que, segons el conseller, rebaten els meus arguments sobre la crisi. Òbviament aquestes dades no me les va aportar i es va limitar a dubtar de les meves apreciacions i a demanar-me que confiés més en els meus governants. També li vaig avançar una cosa que semblava no saber: el ciutadà 2.0 no és una entelèquia sinó una cosa real i imminent i per això li vaig proposar de "fer política" per tal de que a Catalunya no li torni a passar el tren del futur per sobre i acabi a Dublín com va passar el 2001 poc abans de la crisi de les puntcom.

AL VOMITÒDROM

A la política s'apropen tot tipus d'insectes. A l'escenari públic s'assisteix a l’abraçada, a l'estrangulació genital, a les traïcions per l'esquena, als acords de carreró i al combat barruer inherent a l'assumpte. Quan la misèria moral i la indigència ètica s'ajunten amb els interessos personals queda poc espai per a la bondat política. Succeeix sovint que alguns pocavergonyes que, per normativa estem obligats a tractar d'excel•lentíssims, s'aprofiten d'una situació privilegiada i en lloc de regir-se pels principis del servei públic es beneficien públicament del seu servei.

ADEU AL MOBILE WORLD CONGRESS

Bé, ja ho hem aconseguit. El Mobile World Congress se n'anirà de Barcelona. Voldria agrair de tot cor als directius responsables d'establir els preus de les habitacions dels hotels de la ciutat de Barcelona, que durant l'última edició de l'antic 3GSM van encarir el cost de les mateixes en una mitjana del 600%, perquè han aconseguit que a partir d'ara no tornin a produir-se aquests desagradables embussos matutins a la Plaça Espanya, ni que els clubs nocturns estiguin replets, ni que faltin taxis en hores punta, ni que no es trobin taules als millors restaurants de la ciutat Comtal, ni que el turisme més rendible que existeix, el de negocis, es vagi esfumant a poc a poc i desapareguin les poques opcions que el sector de les Fires Internacionals presenta a una ciutat com Barcelona. Gràcies de tot cor per ser tan provincians, patèticament ridículs i fastigosament usurers. Per a mi se'n poden anar tots juntets de la ma a la merda.

ESQUERDA REPUBLICANA

L’esforç per fer d’Esquerra Republicana de Catalunya quelcom més que una formació amb passat, ha estat letal. Amb l’esperit de construir un partit transversal, amb voluntat de fabricar pressent i projectar futur, al mateix temps que es transformava en un partit de govern, s'anat nodrint amb una massa cada vegada més heterogènia. Actualment sota el paraigües de les sigles ERC hi conviuen gent d’esquerres no secessionistes, radicals antisistema, independentistes científics i antics convergents.

LA COHERÈNCIA D'ERC

Que ERC s’enfronti obertament al PSC pel tema del pas del TGV pel centre de Barcelona demostra que la coherència, encara que puntual, també pot ser un element de l’acció política republicana. Si durant la votació d’aquest mateix punt en l'Ajuntament de Barcelona van mantenir els seus plantejaments al costat de populars i convergents, no sembla lògic que ara haguessin de fer el contrari. La veritat és que la direcció d'Esquerra viu en la dinàmica d’oposició als socialistes en tot allò concernent al tren d’alta velocitat. Ja ho van fer amb la petició de reprovació de la Maleni anteriorment.

INCINERAR EL NACIONALISME

Ja s'ha dit tot el que es pot dir al voltant la impressionant manifestació de dissabte passat. Poc s’hi pot afegir llevat d'una reflexió perifèrica. Sota un punt de vista estratègic, la protesta va significar que el debat polític a Catalunya recupera el seu territori natural, la divisió entre partits espanyolistes i nacionalistes. D'una banda el PSC i el PP, amb les seves estructures a les ordres de les direccions a Madrid i per un altre, ERC, CDC, UDC i ICV, que suposen la partitocràcia d'obediència estrictament catalana. L'estadi de confrontació ideològica a Catalunya s'ha situat, durant els últims anys, en el conflicte dreta-esquerra. Montilla i el seu equip, des de l'òptica del Baix Llobregat, han procurat emfatitzar aquest patró bàsic. L'objectiu a aquesta nova divisió de l'espectre polític català era dinamitar qualsevol possible aliança entre republicans i convergents. Simplificant la realitat catalana entre partits d'esquerra i dreta aconseguia desactivar, a poc a poc, el nacionalisme com a element fonamental en la divisió electoral. ERC es va prestar al joc pactant amb un partit que integrava el grup parlamentari del PSOE a Madrid. El camí recorregut durant aquests anys semblava que havia aconseguit assolir la seva destinació, però tanmateix alguna cosa ha fallat.

CATALANISME DE DISSENY

Vaig arribar tard. Tinc el despatx molt a prop però em vaig confiar. Tot i així vaig poder seguir gairebé totalment, gràcies a les pantalles disposades per tots els passadissos del recinte, el tan esperat discurs de refundació catalanista de l’Artur Mas. Vull excusar-me cap a la resta de blocaires que allà es trobaven per no haver buscat el lloc on hi estaven ubicats. Per primera vegada, que jo sàpiga, es van acreditar als blocaires com a membres de premsa. Però, la meva presència va ser voluntàriament anònima. No volia intoxicar-me ni de populisme, ni de triomfalismes de pa fregit, sinó que desitjava escoltar atentament i digerir pausadament l’acte. Un acte que com a element integrador de diferents sensibilitats, no va aconseguir avançar ni un mil•límetre. L’assistència va ser unànimement convergent. Les excepcions, amb prou feines un parell de desenes, estaven per pur compromís ètic.

FÀSTIC CATALÀ

Catalunya es cargola de fàstic. Socialment sofreix a diari la inutilitat manifesta dels seus governants i en l’àmbit polític sobreviu a una espiral reduccionista que espanta. En aquest sentit la cosa pinta marró fosc. Per parts: Montilla és un indigent intel•lectual jugant a estadista, algú desmesuradament incapaç d’enfrontar-se a la dinàmica partidista en època preelectoral. És un individu d’insuficient talla per anteposar la institució, al partit de Zapatero. Per a la nostra desgràcia la resta del tripartit no millora el seu cap. Uns i d’altres són de vergonya aliena, quan no de perill ciutadà. No obstant, al territori de l’oposició no hi ha grans esperances de millora. La falta de convicció i expectatives condueixen al catalanisme executiu cap a la deriva més ombrívola. D’una banda Sirera, líder del PP català, un vell amic al que em costa reconèixer últimament, interpreta un paper deplorable. D’altra banda, Duran i Mas continuen escenificant un vodevil que simula la visió polièdrica de la realitat que, en teoria, té la coalició. La imatge que traslladen és una altra: la indecisió i la falta de criteri per afrontar un repte comú. En resum, paràlisi política, a nivell humà i sobretot a nivell ideològic.

REFUNDURAN i LLEIDA

Josep Antoni Duran i Lleida adverteix a l’Avui que la coalició ha estat a la vora de la ruptura perquè els seus dos líders parlaven poc. Resulta que l’alta política, la reflexió ideològica i els plantejaments dispars respecte a l'hipotètic catalanisme pendent de refundació no són elements de disputa, no, lo problemàtic és la falta de comunicació. Reconeix que la crisi viscuda en els últims mesos per CiU ha estat la més greu viscuda fins ara. El desgast social i polític que pot haver provocat encara està per descobrir-se i l’erosió a pocs mesos d’unes eleccions pot haver estat fatídica. A l’espera d’una resposta oficial que no arribarà, la irresponsabilitat de Mas i Duran no és acceptable des de cap punt de vista.

FRANKFURT.CAT

Avui obre la Fira de Frankfurt, el mercat dels drets editorials més antic i important del món. La cultura catalana és la convidada d'honor. Des que es fes oficial el repte proposat a les institucions i editorials catalanes, el camí ha estat llarg i retorçat. Més de cent autors i uns altres set-cents professionals i agents vinculats d'una manera o un altre amb el català s'han desplaçat a la capital cultural alemanya, amb permís del nou Berlín.

LA REFUNDACIÓ DE CIU

Tenim uns polítics amb esperit de lideratge i altres que l’esperit el tenen de cartró. D'aquests últims un bon exemple és en Duran i Lleida. És l’etern líder d'un partit de quadres que acompanya a Convergència en tots els comicis i que s'alimenta artificialment d'unes quotes que responen a una psicosi organitzativa de difícil digestió. Convergència i Unió en el seu conjunt han fet grans coses, això és innegable, però ha arribat el moment d'establir estratègicament les posicions. A mesura que els atacs contra Catalunya s'han anat accentuant i violentant des de Gènova en gran mesura i des de Ferraz en menor percentatge, aquí s'ha anat larvant un moviment que parla sense embuts d'independència, sobirania i autodeterminació. En aquest context, i al costat de la melodia espanyolista que surt dels despatxos de la Generalitat, els partits catalanistes com CiU s’hi veuen forçats a definir les seves posicions en cims de meridiana claredat soberanista. A Duran, i a Unió en definitiva, això li resulta molt complex, difícil de suportar ideològicament. Però el plantejament neutre que sempre ha utilitzat la formació demòcrata cristiana ara no serveix. És el moment que sapiguem que defensen, amb quina intensitat i fins a on estan disposats a arribar-hi. S’acaba el temps dels tebis i dels tecnòcrates. A Catalunya s’hi vol refundar el catalanisme polític, encara que a aquest pas, el que va s’acabarà refundant serà a la pròpia Coalició.

SOLBES I EL CONSTITUCIONAL

Ara fa un any que es negociaren els primers pressuposts de l’Estat posteriors a l’entrada en vigor del nou Estatut de Catalunya. Llavors, Solbes va utilitzar la creativitat comptable perquè semblés que el 18,8% d’inversions en infraestructures obligatori segons el nou text, es complia escrupolosament. El vicepresident va fer trampa en aplicar aquest coeficient únicament als capítols que emanaven de Foment i de Medi Ambient. Com l'Estat només territorialitza les inversions d’aquests capítols, el dividend final va resultar ser només el 13,9% del pressupost total que es destinava a inversions. Paradoxalment, la inversió en territori català és inferior amb el nou Estatut que, per exemple, el 2006. La voluntat de Solbes és repetir la pel•lícula un altre cop i pintar la merda de rosa.

CATALUNYA A LES FOSQUES

Montilla diu que el Govern fa "coses que no es poden explicar" perquè l'Estatut passi el Tribunal Constitucional. El fet que el President de la Generalitat és un insult a la intel•ligència en moviment no és res de nou per a alguns. Però lo inaudit és que ningú no clami al cel per aquestes "coses inexplicables" que el seu executiu esta fent. Que el President estimi el secret de sumari a l’acció de govern, em sembla una agressió intel•lectual gravíssima al poble de Catalunya en termes de salut democràtica.

CATALANISME INTERMITENT

Daniel Sirera, el nou president del Partit Popular de Catalunya, és un vell i gran amic. Aquesta condició no el protegeix de l’anàlisi al que sotmeto a la classe política catalana diàriament. Sirera va ser considerat un dels exponents més destacats de l’ala més progressista i convençudament catalanista del Partit. Durant l’època en la qual varem estar remant junts un mateix vaixell generacional, els seus intents per catalanitzar el PP català i de demanar la comprensió cap a la realitat catalana a Gènova, van ser els més entusiastes de l’estructura global del partit.

WWW.ANGELACEBES.CAT

Vaig arribar tard, però vaig arribar. Infraestructures deficients i Calella de la costa plena de pubertat remullada en cervesa. Com a dins d’una bombolla, aliens als crits i cants etílics de l’exterior, un centenar llarg de persones varem poder gaudir ahir de la presentació del llibre del meu bon amic Saül Gordillo. Al pati del Museu-Arxiu municipal, el propi autor, escudat per Ramon Tremossa i Vicent Partal, va establir la diagonal que ens recorre com a col•lectiu virtual de punta a punta i entre els tres descosiren les claus de la consecució històrica del .cat.

CATALUNYA "LOW COST"

Ahir El País titulava amb lletres de neó que José Montilla, en un gest d’austeritat sense precedents, viatjarà a Lisboa amb una companyia de baix cost el pròxim 19 de juliol. En concret agafarà un vol d’una companyia fantasma, que no té oficina d’atenció al passatger a El Prat i que diu ser aliena a Iberia però que utilitza tots els seus "Slots", anomenada ClickAir i tornarà en una altra batejada en gerundi i que és de lo milloret en companyies aèries, és a dir Vueling.

UNIÓ POPULAR DE CATALUNYA?

Els actius de la política catalana viuen aquests dies una espècie de psicosi premenstrual. A pocs mesos d’ovular, amb les eleccions generals amenaçant des de l’horitzó, els dirigents dels principals partits catalans continuen acumulant les seves escombraries de partit a les galledes de sempre. Un dels berenars més interessants s’està vivint a les files de la coalició electoral més important de Catalunya. A Convergència i Unió ja es deixen de florets amb empunyadura italiana i es passen al gust per la navalla cabritera.

VOT ÚTIL O VOT DE RISC

Portaven les mateixes corbates, lluïa un sol de plàstic i les declaracions posteriors semblaven enllaunades. Res de nou, cap retret, ja tot ha acabat. Com a les pel•lícules dolentes o en les telesèries d’universitaris hormonant, el final feliç sembla més un desenllaç forçat que el producte d’un debat a fons i em temo que respon en gran manera al pes de l'obligatori. El líder del Partit Popular va prometre col•laboració evitant, segons les seves paraules, els retrets al govern. De fira i coets ja que en la mateixa frase s’amaga el regany d’una manera subliminal. El desajust entre el que ha estat fent l’oposició i el que ara determina com a actuació responsable és tan gran que dóna maldecap.

IDENTITAT O GESTIÓ

La idea de que el debat identitari i la discussió nacional són els principals causants de que Catalunya estigui perdent el tren de la història, és un raonament recurrent entre els que entenen la gestió política com una eina exclusiva d'avenç econòmic i no com un dels elements necessaris per a l'eliminació d'una injustícia d'estat que fa dues dècades està espoliant-nos.

INDIGÈNCIA MORAL

Quan veig Montilla no veig el President de la Generalitat. Interpreto una altra cosa. Em produeix el mateix efecte que veure al President de la Confederació Helvètica o al de la Comunitat Autònoma de la Rioja. Però resulta que Catalunya no és ni com Suïssa, ni com Logronyo. Catalunya aspira a semblar-se a Dinamarca o a Holanda, aspira a ser un país no necessàriament independent però si amb identitat remarcadament pròpia. I anhela ser-ho perquè Catalunya ja és un país, una nació sense estat que necessita, especialment per això, un lideratge real que ara no té.

GESTIONAR AMB EL CUL

No sóc independentista. Tinc clar que gaudir de conviccions nacionalistes o soberanistes no porten galvanitzada aquesta opció. En ple segle XXI és difícil definir que significaria que Catalunya fos independent. El món canvia i pensar que la independència condueix a un estat amb les característiques de les del passat segle seria un error. Avui en dia existeixen altres opcions semblants a l'Estat Associat que proposava Ibarretxe i que de moment encara sonen a quimera. De tota manera, quan l’estupidesa supina ocupa la gestió pública no s’avança ni cap a la independència, ni cap a l’autodeterminació, ni res. Si, com va passar fa poc, després de dues copes de vi, uns calçots s’eructa sobre la realitat nacional catalana, l’únic que ens pot passar és que continuem sent una regió penibètica subordinada i desprestigiada.

A TREBALLAR, CONY!

La colla de desequilibrats que regeixen les ordres a Esquerra Republicana de Catalunya ha tocat fons. Després de l'atac de banyes per l'acord entre Mas i Zapatero durant la nit de la nicotina, després de demanar el vot nul i el no i el blanc i el negre i l'abstenció, després de permetre que un gestor mediocre i semimut governi la Generalitat, després d'intentar pintar-lo amb tons setinats perquè sembli el que no és, al cap i a la fi, als cent dies de semblar un partit seriós, sol cent miserables dies, ara proposen esquarterar el tripartit segona part i convertir-se de nou en els emissaris de la independència. Colla de guillats, pertorbats, imprudents, incapaços de portar aquest país a port perquè davant dels interessos de Catalunya hi és la visa or i el mesquí cotxe oficial.

MEDALLES DE CARTRÓ

Carod Rovira ha estat l’encarregat de presentar davant el COI una iniciativa per a impulsar uns jocs olímpics de països sense estat. Ho ha fet del bracet de Juan Antonio Samaranch, que com tots sabem sempre ha destacat per la seva “sensibilitat” catalanista i per la seva “comprensió” pels nacionalismes ibèrics.

100 NITS DE GOVERN

Ahir es van complir 100 dies de tripartit 2.0, un centenar de nits en què Montilla s’ha anat al llit sent president de tots els catalans. Normalment quan es compleix una data tan simbòlica es fa balanç de la gestió. Els professionals del tema, els portaveus dels partits, ja van començar fa una setmana amb la retòrica de sempre. Els que manen, amb la cançó que ho han fet tan bé que fa fàstic i els que s’ho miren des de la barrera, és a dir els que no manen, que molt malament, que pitjor no pot anar i tampoc es per tant.

I ESPANYA NO S’HA TRENCAT

Charles Louis de Secondat, senyor de la Brède i baró de Montesquieu va ser el principal teòric i precursor de la divisió de poders públics. Si aixequés el cap aquests dies, i ho fes per les nostres terres, li donaria un esbalaïment. I és que una cosa és l'Estat de Dret i una altra l'Estat dels jutges. Vivim en un país on tot ha estat reformat i l'única cosa que encara no ha tocat ningú d’una manera substancial és el Poder Judicial.

DURARAN EL QUE DURAN

Ahir Duran es va fer pols els artells de les mans durant la reunió del consell nacional d'Unió, fart que els seus crítics exposin públicament les seves discrepàncies internes. Els problemes i discrepàncies apareixen sempre quan cal gestionar les derrotes i als socis de Mas els toca fer-ho ara. Tanmateix, igual que el líder de Convergència, Duran ha decidit ajornar la crisi, ja que creu que seria un suïcidi plantar-se a la campanya electoral de les municipals amb una imatge de divisió i debilitat.

L'AVANTATGE DE SER CATALÀ

Vaig néixer en un poble al cor de Catalunya, el cens del qual no va incorporar la tercera xifra fins ben entrada la dècada dels vuitanta. Sé, des de llavors, que ser català és un avantatge. Un privilegi. El millor de ser-ho és que et pots cargolar de gust veient com el partit de Rajoy s'ha convertit en una espècie de circ ridícul que no té cap pes en la societat catalana. El PP a Catalunya amb prou feines pot comptar amb els dits d'una mà les seves alcaldies. És un partit dirigit per un grup d'indocumentats pendents de salvar el sou com a diputat en l'oposició.

BICARBONAT

Una bona tassa de bicarbonat i a repassar les desenes de mentides que els dirigents del Pp van escopir contra Catalunya durant l'any passat. Desafortunadament, Artur Mas ha insinuat que la possibilitat d'entrar en un govern amb els populars és similar a la d'entrar en un altre de tint socialista. Això ratifica la meva màxima que els polítics no utilitzen l'única guia que existeix per saber el futur, llegir el passat.

"NO ME JODAS PEPE"

Amb la mateixa corbata i el mateix vestit, però amb diferent cara, Zapatero va rebre ahir a l’escalinata del Palau de la Moncloa Rajoy, primer, i Montilla després. Les dues reunions eren al màxim nivell, però la seva repercussió en els mitjans va ser molt diferent. La realitat és que no va ser culpa dels periodistes ni dels opinadors que avui havien d’extreure conclusions. El greu és que el berenar entre el President del Govern i el President de la Generalitat va ser un segon plat que va arribar un mal dia.

SERGI MAS PRESIDENT

Fins ara, el discurs institucional del President de la Generalitat destinat a acomiadar l'any que acaba i a rebre el que arriba, era una espècie de supositori d'optimisme destinat a l'èpica i a la concòrdia nacional. Com un succedani del missatge del rei, el del President és fins i tot més insuportable i previsible. Ara bé, aquest any s'estrenava Jose Montilla. Aquesta novetat, com a mínim, animava a intentar aguantar la verema.

MARAGALLADES 2.0

Hem descobert que les "maragallades" són un problema genètic. Pel que sembla, un estrany gen anima la família Maragall ha cometre excessos lingüístics o ha pronunciar-se de forma imprevista i imprevisible. En ocasions ho fan fregant el ridícul i en d’altres, fins i tot, danyant greument la convivència. De moment sol s'ha pogut detectar en dos dels germans que s'han dedicat a la política, a Pascual i a Ernest. El primer, recorrent els territoris de la calúmnia, va insinuar en el Parlament que Convergència tènia un passat omplert de comissions il•legals per obres i serveis.

ARRACONAR A CiU

Malgrat la posada d'esquenes de l'opinió pública catalana, amb una abstenció insultant en les ultimes eleccions a la Generalitat i de l'escassa participació en les urnes en la que nacionalistes, esquerres i dretes dirimeixen les seves batalletes en defensa dels interessos dels seus partits més que la dels ciutadans, indica que la partitocràcia carrinclona i egoista està superant els limitis de lo que és tolerable.

AL FONS A LA DRETA

La situació del PP català és de riure. Ara que semblava clara l’estratègia de Piqué a fi de centrar el discurs popular fins a límits fronterers amb el de Convergència i Unió, va i anuncien que se’l porten a Madrid. La imatge que l'exministre d'Aznar té d’home brillant en matèria econòmica i de gran gestor ha estat nodrida fonamentalment pels seus contrincants. Li passa el que a Gallardón, que el volen més els votants dels altres partits que els del seu propi.

LA LLISTA DE PEPE

La funció fonamental de Carod Rovira serà interpretar un spot publicitari durant quatre anys que s'emetrà en els informatius de la televisió pública en forma d'episodis cada nit. Els seus viatges arreu del món inaugurant guarderies africanes i casals de cultura catalans seran el més interessant que aquest bon home tindrà a la seva agenda política per a aquesta legislatura. Si analitzem els resultats electorals de Saura veiem lo fructífer que resulta ser conseller de res i imatge de tot, no parar quiet i sortir en tots els informatius. A més, la diplomàcia i el saber estar del líder republicà és sabut de tots. A Jerusalem encara recorden la seva cara de moniato humiliant tot un poble i les seves rebequeries de parvulari per unes banderes.

EL FUTUR DE "CIUTADANS"

Josep Piqué viurà la legislatura de l’oblit. El més trepidant que li espera seran els encontres fortuïts als urinaris del Parlament amb Puigcercós. El senyoret de Vilanova es va proposar centrar el partit i òbviament no ho ha aconseguit. El seu discurs moderat ja l’utilitzava Convergència des de fa més temps i millor. En la centralitat política sembla que ha estat sempre CiU i el seu paper transversal, des de la socialdemocràcia de Trias fins a la democràcia cristiana de Durán, deixa poc espai al contrari. Ara que ha fet aquest viatge al buit, Piqué no pot tornar a la línia dura perquè el seu ex-client Rivera ja està allà amb els seus Ciutadans.

OBSESSIONS

L’estil sicilià del futur govern de la Generalitat estarà presidit per algú mediocre. Montilla va dir ahir que Catalunya "no necessita recordar obsessivament la seva marcada identitat nacional". Segurament els catalans som molt pesats, però d’aquí a definir l’ímpetu social i catalanista que tenim, com a desig o preocupació que no es pot apartar de la ment, pel fet d’haver-se instal•lat d’una manera malaltissa, és greu, a part d’un insult.

PASSAR PÀGINA

Llançar-se una i altra vegada des d’un quart pis no ajuda massa que les coses canviïn. Estar queixant-te tot el dia de "que desgraciaito teu eres, gitano, teniéndolo to" sol serveix per desmoralitzar a les bases, quan les de Convergència són el millor del partit amb diferència. Mas, que s’ha convertit en un verdader líder capaç d’eclipsar a Pujol, ha d’afrontar ara un dels trajectes mes complexos pels quals ha passat fins ara.

135 ESCONS CATALANS

En l'oposició fa molt fred si véns de governar durant 23 anys. Al principi aquest passeig és suportable i, a més, una legislatura endureix la carn i et fa home. Ara bé, més temps pot ressecar-te la pell i poc a poc perds brillantor o bé pot desenvolupar qualitats com l'instint de supervivència. A Ciu li pot venir bé una segona tassa de banqueta si és capaç de no sobreactuar. Artur Mas no és el President ni ha de jugar un paper ridícul de líder paral•lel del país, ni res per l'estil.

DOSI DE METAPOLÍTICA

Aquest és l’últim article on analitzaré els pactes postelectorals. A partir de ja, l'Entesa Nacional de Progrés serà el meu govern. S’acabat això de  posar en tela de judici si tenen més o menys dret a pactar, si, fins i tot sent legítim, era poc estètic o si és un frau a la voluntat popular. I més, si posats a censurar actituds no se salva ningú, de fet ni Artur Mas, que va intentar solidificar una sociovergència que també hagués estat pseudofraudulenta ja que durant tota la campanya va negar aquesta possibilitat. Ciu, també ha criticat el sucursalisme del Psc, però s’oblida interessadament que aquesta dependència de Zapatero era l’ultima carta que els quedava per obligar Montilla a acceptar un govern de concentració.

ACCEPTO LES CRÍTIQUES

Ahir, a la meva columna setmanal al diari digital elplural.com que dirigeix meu bon i admirat amic Enric Sopena, vaig destacar la incoherència i la paranoia en la qual viu Erc ara que ha d’establir les bases d’un pacte d’estabilitat per governar Catalunya. Durant tot el dia vaig rebre gairebé un centenar de correus personals on, en la majoria, criticaven les meves paraules per ser nocives per al bon funcionament del nou tripartit. Les apel•lacions a que s’ha de donar un marge de confiança i que les meves paraules em situen en l’òrbita convergent van ser majoria. Els que no em coneixen, i que sens dubte tenen problemes de comprensió en llegir un text, em van titllar d’espanyolista d’esquerres. De vegades crec que visc a la cara oculta d’aquest món.

TRIPARTIT VERSIÓ 2.0

Carod Rovira va dir davant d’uns 250 membres de la confraria de pescadors de Vilanova i la Geltrú que un govern en coalició ha de ser creïble i coherent. Tant com haver sol•licitat el vot en contra del nou estatut i ara ser qui l’ha de desplegar en la seva totalitat. El flamant futur vicepresident de la Generalitat de Catalunya també va exposar algunes condicions d’imprescindible compliment per a un pacte postelectoral: reformar la llei de finançament autonòmic a fi que Catalunya recapti la totalitat dels seus impostos i que la Generalitat pugui convocar els seus referèndums.

PASTÍS ENVERINAT

Acebes, des de Gènova, ha dit que les eleccions catalanes les ha perdut Zapatero. Veure des de lluny la realitat catalana resta credibilitat. La veritat és que quan atenc a les reflexions d'aquest home em reafirmo que, de vegades, hi ha personalitats polítiques amb massa encefàlica insuficient per a aparèixer en públic. Aquest exministre no vol adonar-se que Zapatero ha modelat l'escenari polític a Catalunya al seu gust i amb summa precisió.

XEC EN BLANC

La desídia electoral s'ha enquistat a Catalunya i, pel que sembla, l'ímpetu democràtic s’envà per les canonades quan tirem de la cadena. El divorci entre la classe política i la societat és una realitat que fa mal als ulls i la culpa s’ha de repartir en la seva justa mesura. Aquesta vegada l'abstenció ha estat generalitzada i no solament es pot identificar amb el cinturó vermell o en l'àrea metropolitana. Les comarques històricament més nacionalistes també han preferit passar-se per l'arc del triomf aquests comicis.

REPARTIMENT D'HÒSTIES

Aquest article és com un congrés eucarístic perquè hi haurà un repartiment d’hòsties generalitzat. Per començar diré que ahir es va evidenciar lo important que són els resultats d’aquests comicis per als partits d’àmbit espanyol. També que els candidats proposats tant pel PP com pel PSC no tenien la suficient entitat per a mobilitzar al seu electorat habitual. Piqué no ho pot assolir amb aquest discurs àton i sense entrar en el joc que els més anticatalanistes esperen. El catalanisme moderat no és un territori on el PP pugui moure’s, de fet, aquí no queda espai, s’ho va menjar Ciu. Al partit d'Acebes i Zaplana, a Catalunya, solament li queda un paper tremendament desagradable i que simbolitza l’hegemonia ideològica dels principis espanyolistes més rancis i menys autonomistes. Per desgràcia aquest missatge té un sòl electoral ben consolidat, però per sort, el seu sostre és mínim. Si, com sembla, Albert Rivera i el seu cos serrà acaben entrant en el Parlament de la mà de Ciutadans, el paper del Pp en la política catalana perilla. La creativitat espanyolista i nociva dels Boadella i Cia. supera amb escreix a la societat Nebrera-Sirera.

ABSTENGÈNCIA

Publicat originalment a elplural.com

És difícil d’entendre perquè després d’entrar en el govern català l’any 2003, el Psc té tan poques possibilitats de guanyar les eleccions. Pot ser el problema radiqui que la legislatura que acaba anticipadament ha girat entorn a l’eix nacionalista de la mà del nou Estatut. Aquest és un terreny incòmode per al partit de Montilla. Un territori que el socialisme català no sent com seu i on apareix desplaçat. És per això que l’opció que s’ha estat remenant, més per lo exòtic que per lo previsible, que es formi una “sociovergencia” és una hipòtesi absolutament descartada.