El Govern de l’Estat ja ha mantingut els contactes amb els presidents autonòmics per a pactar el nou finançament amb la idea de definir la seva proposta de la forma més exacta possible. Però fora de les fidelitats polítiques, existeix un gran recel entre totes les comunitats autònomes de règim comú amb el model que estableix l'Estatut català. Tant en el propi PSOE, com en el PP s'assegura que en cap cas acceptaran que de tota aquesta negociació sorgeixi un model per a Catalunya distint al que s'estableixi per a totes les altres.
El desig de Zapatero de fumar-se la pipa de la pau amb el Partit Popular, sobretot en l’àmbit judicial, així com les dificultats que tindrà Solbes de mantenir les directrius del nou finançament per a Catalunya en el context de crisi en el qual ens estem endinsant, apunten que el Tribunal Constitucional tindrà via lliure per a donar carpetada als recursos al Nou Estatut pel sentit de la interpretació.
Uns demòcrates de tota la vida van rebre a la número 1 del PP per Barcelona Dolors Nadal al crit de "Fora feixistes de la universitat". La crònica dirà que, defensors dels pilars de la democràcia a Catalunya, en el lliure exercici dels seus drets constitucionals i pels seus collons, van impedir que la candidata popular en qüestió no digués una sola paraula. Cal ser idiota!. Si haguessin deixat que parlés la pobra dona, s'haurien adonat que el contraproduent per als seus objectius és no deixar-la parlar precisament. Quina manera de construir democràcia més curiosa tenen alguns!. Quin fàstic!. Mentre milers de catalanistes lluitem per construir un futur millor des del respecte i l'acceptació de les idees contraposades, uns altres creuen que la raó s'assoleix imposant-la. De vegades em fa l'efecte que aquests manifestants agressius els posa el propi equip de campanya del PP. Quina manera més absurda de fer-los màrtirs i proporcionar-los una cuirassa democràtica que els populars no sempre han pogut lluir. No ho entenc.
Ahir, durant un profitós dinar en plena Diagonal de Barcelona amb el Genís Roca, vaig coincidir amb Xavier Garcia Albiol. Aquest antic jugador del Joventut de Badalona, ara convertit a dirigent autonòmic del PP català, va ser en el seu dia un bon amic. Compartirem batalles, copes, amics i enemics fa ja bastants anys. La vida ens va conduir a aventures ben diferents i cadascun afrontà les seves guerres particulars fins al punt de tenir opinions tan distintes que no coincidim ni en la manera de caminar. En veure’m, em va saludar afectuosament, ens dirigirem els retalls habituals que les normes d’educació bàsica i em va negar que anés a ser el candidat per Barcelona a les eleccions generals de març. Em va semblar intuir que no era cert el que deia, i menys quan em va tirar a la cara que l’hagués titllat en un post "chulángano de fira que es dedica a colpejar manifestants". Cert és que no vaig estar gaire brillant en la definició que li vaig fer a l’home, però com li vaig comentar ahir, per mi queda molt lleig veure al numero tres del Pp català hostiant a la gent com si fos un hooligan.
En el nou espot publicitari de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, que emetrà TV3 en exclusiva durant els pròxims dies, tornarà a captar l’atenció, sobretot, dels que estan en contra que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies en competicions oficials. Si l’any passat eren nens, ara són un grup d’adults els que es despullen parcialment. La polèmica no vindrà pels torsos en descobert, crec, sinó per tres detalls que apareixen en els 20 segons de l’anunci. En primer lloc una pintada que apareix de fons en una seqüència que fa referència als tres segles d’ocupació que sofreix Catalunya, el segon terme que serà controvertit serà el fet que una bandera espanyola que apareix en un edifici públic és substituïda per un logo de la Plataforma. La tercer tram que provocarà les ires de d’unionisme és la seqüència en la qual un tecnòcrata agafa la pilota que representa les seleccions i la llença a una paperera mentre entra en un espai similar al Congrés dels Diputats. El director de la Plataforma, Vinyals, ha justificat les tres relliscades com a casuals.
El secretari de Relacions Internacionals del Partit Popular, Jorge Moragas, el mateix que va assegurar que els milions d’espanyols que es van manifestar contra la guerra de l'Iraq ho van fer per interessos espuris, advierteix que la independència de Kosovo serà el mirall en el qual voldran mirar-se els socis nacionalistes del Govern de Zapatero. En un intent de barrejar-ho tot i de remoure la merda, el PP relaciona una situació molt complexa en termes d’herència política iugoslava, amb la realitat plurinacional que es viu a Espanya.
Els que tingueu instal·lada la barra de recerca de google en el vostre navegador podeu provar el següent: escriviu “putos” i un espai. Espereu un parell de segons i entre les opcions recomanades, la segona de major seguiment és “putos catalanes”. Una curiositat que permet quantificar el grau d'odi tecnològic al que sotmeten alguns catalanòfobs als seus navegadors habituals.
Tots sabeu que he estat molt crític amb Carod-Rovira respecte a la seva aparició al programa Tengo una pregunta para usted de TVE. No obstant, en el moment d'escriure la meva columna setmanal a El Plural m'ha estat impossible fer-ho de nou. Sabent que un bon nombre de lectors espanyols veuen al Conseller de la Vicepresidència com una plaga bíblica o un monstre amb tres caps, no m'ha donat la gana de donar, a aquesta colla de feixistes intolerants, més eines per maltractar-lo. He preferit pixar-me a la ferida. L'estratègia ha estat fàcil. L'article "yo no me llamo Marcos" amb un text senzill, sense complicacions, efectista i sense teories de profunditat ideològica, està tenint una bonica collita d'insults i amenaces. Una de les dèries d'aquesta gent està sent fer-me veure que no em dic Marc, sinó que tenen una obsessió per rebatejar-me com a Marcos Vidal.
Normalment, el dimarts a la nit, quan hi sóc a casa, veig “Ventdelpla” per exigències familiars. Avui per“excepcions culturals” he pogut lliurar-me i he acabat voltant pels territoris escalabrats de l’imagenio. No pregunteu com, però he acabat veient una cosa anomenada “Madrid Opina” a TeleMadrid. Ho presentava l’Ernesto Sáenz de Buruaga. Entre els tertulians destacava la senyora doña Ana Botella. No faré esment a les barbaritats que s’han arribat a dir sobre el català, la persecució dels castellanoparlants o sobre la “masiva cremada de símbols espanyols que es viu a terres catalanes”. És gravíssim, perquè si a Catalunya es proposen penes de presó a un grup de radicals indefensables per cremar fotografies de la família nombrosa Reial, aquí hem de suportar que des d'una televisió pública, la dona de l’expresident del govern faci una descripció de la nostra terra com si es tractés de l'Alemanya nazi, i sense que això comporti cap tipus de sanció o reprimenda. Sabem que no ho fan per desconeixença sinó amb total premeditació i amb coneixement de les repercussions aritmètiques i electorals que comporten. Si voleu nodrir el sentiment soberanista, dimarts que ve, al voltant de les onze de la nit, a TeleMadrid-Sat tornaran a posar en marxa la maquinària vomitiva i catalanòfoba totalment repasada i posada al dia. Com diria el Queco Maragall... que cabrooons!
Durant la setmana passada, i encara no s’ha tancat el tema, els catalans hem sofert una nova humiliació per part de les ancianes estructures esportives espanyoles. El nou Estatut estableix que Catalunya és una nació, i com a tal, sembla lògic que pugui organitzar tants encontres esportius com li vingui de gust. Oficialment, només tenim representació en esports marginals i, precisament per això i per lo ranci del sistema, Catalunya procura participar en partits de costellada com a mínim, per mantenir la seva essència nacional en cercles esportius.
Aquest curs polític a punt de tancar per vacances passarà a la història
com aquell en el qual, l’últim vestigi institucional que romania en la
neutralitat política va perdre tot el seu prestigi. El Tribunal
Constitucional ha ofert un espectacle molt lamentable entorn de
l'Estatut de Catalunya. Els recursos “lapa” que busquen dinamitar el
desenvolupament de l’autogovern català presentats pel PP
fonamentalment, han encès el focus que il•lumina als més retorçats.
Ahir vaig explicar que Catalunya està d’oferta sent el producte
estrella en les rebaixes ibèriques. Tanmateix l’acudit no acaba en
aquest punt sinó que, com tot lo dolent, això també és sensible a
empitjorar. I ho és sota l’òptica que analitza la inversió pública i
les seves prioritats territorials. Ja se sabia que en aquest sentit
érem el cul d'Espanya com va venir a demostrar l’anunci que el TGV
morirà a Barcelona fins al 2012.
La sinceritat i l'honestedat són de vegades més perilloses que la
mentida. Per aquest motiu la gent tem més la veritat que l'engany. Els
principals responsables que la veracitat arribi als ciutadans són els
periodistes. Si bé és cert que avui en dia hi ha premsa que treballa
per furgar en la veritat, també ho és que n'hi ha una altra que
treballa per enterrar-la. Al recent informe que publica el BBVA es
detalla amb claredat que Catalunya ha sofert la discriminació inversora
de l'estat des de 1964. Es fa difícil trobar aquesta informació en
algun mitjà espanyol perquè la veritat fot quan la diu algú a qui se li
concedeix credibilitat i objectivitat.
T'inventes una mentida monumental, escandalosa, la repeteixes un milió
de vegades fins que sembli veritat, després criminalitzes tot un poble
i d'aquesta manera apareixerà l'enemic que farà perillar la integritat
de ser pur i atemporal. Goebbels ho feia a les mil meravelles i, pel
que sembla, va crear escola. Gregorio Salvador és el vicerector de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. Durant la presentació del llibre "Notícies del regne de Cervantes"
dijous passat es va retratar amb algunes consideracions sobre la
situació lingüística actual a Catalunya. Va dir que el que es va fer
amb el català durant el franquisme era menys greu que el que s'està
fent ara contra el castellà a Catalunya. El seu raonament, fregant lo
delictiu, sorgeix del que no és el mateix imposar una llengua que
parlen 400 milions de persones a una altra que sol la parlen 6 milions.
Va assegurar que Espanya és l'únic país del món on es pot negar
estudiar a la llengua materna.
No molestin més. Fiquin-se al seu cap de formigó pretensat que a Catalunya es pot viure en castellà. Deixin de difamar i insultar a la intel•ligència amb els seus miserables missatges incendiaris. S'apropa la campanya de les municipals i l'halitosi ideològica popular s'expandeix i amenaça amb tacar-lo tot. Ara tenen comparses amb sigles diverses allistats a la sinistra ultradreta unionista o la ridícula pàtria d'un ciutadà nudista. Tots junts s'esforcen en dibuixar una Catalunya irreal, opressora contra el castellà, una autonomia provinciana i despietada, multona, cega i insolidària.
Dedicar esforços a desmuntar la mentida institucionalitzada a la
televisió d'Esperança Aguirre i embotellar-se en replicar el
filldeputisme estructural que perviu en les Españes protofeixistes és
pesat i esgotador. Els catalans vivim l’atac sistemàtic des de fa
dècades per part d'aquells que s’esforcen a no comprendre una realitat
nacional que pot, perfectament, sumar i enriquir a d’altres. La
delinqüència informativa arremet a diari contra Catalunya pel gust de
fer-ho i pel rèdit electoral que proporciona als seus caps.
Els que tingueu instal·lada la barra de recerca de google en el vostre navegador podeu provar el següent: escriviu “putos” i un espai. Espereu un parell de segons i entre les opcions recomanades, la segona de major seguiment és “putos catalanes”. Una curiositat que permet quantificar el grau d'odi tecnològic al que sotmeten alguns catalanòfobs als seus navegadors habituals.
Ahir vaig explicar que Catalunya està d’oferta sent el producte
estrella en les rebaixes ibèriques. Tanmateix l’acudit no acaba en
aquest punt sinó que, com tot lo dolent, això també és sensible a
empitjorar. I ho és sota l’òptica que analitza la inversió pública i
les seves prioritats territorials. Ja se sabia que en aquest sentit
érem el cul d'Espanya com va venir a demostrar l’anunci que el TGV
morirà a Barcelona fins al 2012.
Dedicar esforços a desmuntar la mentida institucionalitzada a la
televisió d'Esperança Aguirre i embotellar-se en replicar el
filldeputisme estructural que perviu en les Españes protofeixistes és
pesat i esgotador. Els catalans vivim l’atac sistemàtic des de fa
dècades per part d'aquells que s’esforcen a no comprendre una realitat
nacional que pot, perfectament, sumar i enriquir a d’altres. La
delinqüència informativa arremet a diari contra Catalunya pel gust de
fer-ho i pel rèdit electoral que proporciona als seus caps.
blog en castellano
bloc en català
contact email
