LA LLEI DEL PÈNDOL

Sé que hi ha temes sobre la taula que hauríem de tractar amb urgència, però el que és urgent i el que no ho és comença a diluir-se. Les solucions miraculoses no existeixen i les reformes estructurals semblen més una cançoneta rància que una possibilitat. De quimeres i de perfídies s'ha escrit molt, però res sembla creïble. Ens queda seguir analitzant l'evolució que va prenent la realitat i traduir la cara B de la realitat que altres ens expliquen. Per exemple, està clar que l'any que ve aquí s'esquitllaran vides i desitjos. Milions de somnis escampats pel terra de centenars de sucursals bancàries romandran durant mesos. Els tipus, que perillosament s'han mantingut en mínims, tornaran a prendre vol. 

En un any i poc més, el preu del diner europeu pot arribar a taxes del 3 o el 4%. Aquesta matinada vaig tirar de 'transfer' d'accés al Nikkei 300 i vaig poder observar com hi ha apostes evidents que el canvi d'acció per divisa comença a atorgar a futurs un valor a l'euro que no tenia fins fa uns mesos. Just ara que el dòlar s'aprecia davant de la moneda europea, resulta que els cercles que debaten a Tòquio les monedes més interessants adverteixen de l'imminent negoci que pot ser comprar la divisa europea. Mal assumpte per als espanyolets, endeutats fins a les genives. 

Òbviament, quan calgui enretirar estímuls a l'Amèrica i a Europa, la barra lliure donarà per liquidat l'assumpte dels diners regalats. És clar que aquesta pujada no es formalitzarà pel fet que estiguem fora de perill o que la crisi estigui en vies de solució. Això és el que ens diran, però la veritat serà molt més sinistra donat que tindrà un encaix real amb el perill d'inflació descontrolada que suposa tenir tanta massa monetària en el sistema. A més, com el primer país a sortir de la crisi a Europa serà França i, a continuació, Alemanya, aquests condicionaran les decisions en política monetària d'una manera transcendental. 

Que Espanya deixi d'estar en caiguda lliure és una obligatòria reacció física. No es pot caure en barrina indefinidament. Tanmateix, el que sí pot succeir és que s'arribi a l'estancament i a l'aturada tècnica de l'economia. En aquest cas, alguns dels fets que s'acosten no faran més que endarrerir qualsevol opció de sortida. El problema continua sent que parlem de "recuperació" com a element essencial. La veritat és que no queda res a "recuperar", el model ha mort i mentre ningú no ho assumeixi, no ens en sortirem. 

Els titulars reflectiran que "Espanya deixa de caure", fent referència a les primeres taxes positives del PIB en termes intertrimestrals, o bé que "Espanya modera la seva caiguda", intentant minimitzar el fet que després de caure un 4% seguim caient però només un 1%. És a dir, que a mesura que l'estancament es generalitzi en tots els sectors, la caiguda s'alleujarà però, no per això, generarem ocupació. Espanya no arribarà de nou a la taxa de creixement potencial del PIB generadora d'ocupació neta significativa fins el 2013 o 2014. El 2010, la taxa d'atur seguirà deteriorant-se, particularment durant el primer trimestre, amb taxes properes al 22% oficial (26% real) a finals d'any. Com li agrada dir al ministre de treball, en aquest context, hi haurà un increment de l'economia submergida, especialment entre el col.lectiu d'immigrants aturats, amb els "efectes negatius" a la seguretat laboral, la recaptació fiscal i la igualtat competitiva que se'n deriven. 

Sabem que Trichet no té intenció d'endarrerir la pujada de tipus si aquesta es fa imprescindible. No esperarà la "recuperació" espanyola. Ho farà en breu perquè la política monetària del BCE està dissenyada per a tota l'eurozona i no pas per a un país en concret. A mesura que això sigui una evidència, es demanarà als governs amb més problemes que adoptin mesures fiscals, que vigilin l'evolució salarial i que realitzin reformes estructurals per a no resultar perjudicats per les decisions del BCE. Òbviament, a Espanya ens donarem de morros amb tot això ja que aquí ningú sembla creure's que això pugui passar. Una cosa semblant va passar quan es va arribar a pensar que aquí els pisos mai baixarien, donat que érem una illa econòmica fora de tota lògica global. 

Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda van a comprovar que és això de tenir un sistema bancari dependent. Europa no té intenció de donar-se una "segona oportunitat". El sistema financer europeu i la política econòmica del continent sap que hem passejat per la corda fluixa i no hi havia protecció allà baix. Tot s'ha aparenta. Sembla que les solucions han calat i que l'enorme bombolla de deute provocada pels rescats públics poden haver fet el seu efecte. Considero que no és així, però en tot cas hi haurà uns que ho duran millor que altres. Europa no té més opcions. Uns pocs saben exactament el que ha passat i altres segueixen presidint el no-res. 

La major crisi des del segle XVIII s'ha fulminat inventant diners. Evitar la gran depressió que s'acostava ha estat simple. Sembla que no ha passat res. Tot consistia a posar diners i diners en una bossa electrònica i en un Power Point. Sembla poc creïble, oi? Doncs pot ser tal i com ho llegiu. Segurament, i cada cop estic més convençut, uns quants van a viure de gorra a costa del treball i el sacrifici d'altres i aquesta vegada no estem en el grup dels que enxampen fons externs. Ara alguns països es cobraran en tipus el que ens van deixar i no vam saber utilitzar adequadament. És la llei del pèndol.