DÈFICIT ESTRUCTURAL PERMANENT

Diuen que el pitjor de la crisi ja ha passat. Aixó haurà passat a la ment retorçada d'algun dirigent polític espanyol que creu que, mentint amb un llenguatge distorsionat i allunyat de la realitat, l'assumpte calarà per repetitiu. Ho van intentar parlant de desacceleració, van insistir amb els brots verds i ara esperen mantenir la calma social amb una mena de tonada ridículament optimista. El pitjor ha passat a Alemanya, a França i poc més. Aquí ara ve la muntanya russa. Vénen les corbes per culpa de molts factors i per diversos ajustaments, però també per la delictiva manera amb què es transmeten les dades i les xifres econòmiques.

La manera com es grapegen les estadístiques fa olor de claveguera. Per exemple, segons aquests ilusionistes de segona, al juliol va baixar l'atur contundentment, però el cost de prestacions per desocupació va augmentar gairebé un 70%. Això evidencia que les xifres que va presentar el Ministeri de Treball el maig, juny i juliol eren rotundament falses i emanaven d'un sistema de mesurament pervers que ja hem explicat altres vegades. Sense ser cap catedràtic en estructura econòmica es pot veure que hi ha alguna incoherència en el fet que, segons Corbacho, l'atur baixés en alguna cosa més que 22.000 persones i les afiliacions a la Seguretat Social caiguessin en 200.000. Alguna cosa no quadra.

Un es passa el dia esperant mesures i accions mentre va prenent les seves pròpies iniciatives. Els emprenedors seguim pensant que aquesta era la millor opció, que a aquest carro tots som mules. Toca empènyer. Però ara sabem que anem a pringar. Sabem que la pujada d'impostos copejarà algun tram de l'IVA, que les taxes i impostos municipals creixeran fins a l'extenuació i que, a base, de justificacions puntuals, ens cruixiran a impostos. Doncs bé, va sent hora d'acceptar la que ens ha tocat viure. Aquest país no té cap opció de recuperar-se. A hores d'ara tots els ressorts pressupostaris estan extenuats, els financers trencats i els polítics perduts.

1. En l'àmbit financer cal tenir en compte un fet que no sembla haver transcendit en excés i que en la tertúlia de divendres a Onda Cero vaig comentar. L'única caixa intervinguda d'aquest país, Caja Castilla La Mancha, és l'única que ha estat auditada sota el comissariat públic, per la qual cosa ha de ser la que ofereix la major garantia a l'hora d'oferir dades sobre el seu estat real. És l'única entitat financera d'aquest país que ha rebut una injecció del fons de garantia pel que falsejar el seu estat és impossible. Doncs el greu no és que la seva ràtio de morositat és del 17%, el dur és pensar que algunes entitats amb un estat d'insolvència molt similar segueixin comunicant que els seus ràtios d'impagats no superen el 5%. En diferents converses amb agents propers al sistema, es comenta que si a totes les entitats financeres d'aquest país les enfoquessin amb la mateixa claredat que CCM, més d'una quedaria en evidència. La diferència rau en com es computa la promoció immobiliària de torn sense vendre, uns, sense taquígrafs, pretenen simular el patrimonial no recuperat en termes de quota financera, com a actius i, una altra, la intervinguda, està obligada a dir que no sap que fer amb un patrimoni que ningú paga, de manera que l'inclou en el seu balanç de mora. La trama és simple i estan tots implicats. El Banc d'Espanya ajuda a tapar les vergonyes de la banca espanyola. El sistema financer espanyol segueix fregant la insolvència per culpa de que el Banc d'Espanya en lloc d'ajudar a evidenciar els defectes i desinflar la bombolla financera està incentivant el seu augment i la seva punxada dramàtica a mig termini.


2. En l'àmbit pressupostari la bogeria prové del malbaratament. Segons els dirigents del PSOE tot es soluciona amb la despesa pública. Doncs no tot s'arregla, de vegades, si aquesta despesa no és estratègica, el que es reverteix és en un dèficit estructural, una cosa molt difícil de reconduir. El nostre dèficit estructural arribarà el 12% a finals d'any segons el Banc d'Espanya. No obstant això, aquesta xifra es quedarà escassa al ritme d'incorporació de noves mesures de despesa que desborden qualsevol lògica. Zapatero és el ministre econòmic encobert i està al comandament de la nau econòmica d'aquest país. Fa pànic. Salgado i el seu equip han decidit deixar la nau en mans del president i que sigui el que Déu vulgui. Cap membre de l'anterior gabinet econòmic ha volgut quedar-se a presenciar la debacle. Salgado, Zapatero i Corbacho esperen que el consum s'activi abans de primavera, que l'ocupació deixi de caure i que gràcies a l'augment d'impostos el dèficit pugui reduir-se. Em temo que això no passarà.


3. El Dèficit espanyol arribarà al 15% sense massa esforços, i això que els Plans E i altres elements estratègics del govern van directament a Deute i no passen per dèficit. Aquest fet fa que es degui diners en bons bescanviables i no en marge de crèdit. Si aquest dèficit i aquest Deute públic emès no es redueixen ens faran fora a puntades de peu de l'Euro. Sé que sembla impossible però no ho és. Europa porta avisant al nostre país des de fa molts anys i darrerament de manera desesperada. No complirem els criteris en aquests àmbits ni farts de vi. La devaluació d'un "euro espanyol" serà imprescindible a mitjà termini i això només pot passar fora del sistema euro. Les repercussions seran nefastes i els responsables i els qui els donen suport es podran identificar clarament, ja que seran els que corrin més ràpid.

I és que pinta negre per molt verds que siguin els feliços brots. Durant 18 mesos seguirem caient. Per descomptat que la caiguda s'ha reduït en intensitat però això no vol dir que estiguem tocant fons o que el pitjor ja hagi passat. Caiem més a poc a poc, però seguim caient. El pitjor ha d'arribar i serà aquí a un any llarg. Després, el fang, la desídia i la parada tècnica de l'economia espanyola que només es reactivarà pel sector exportació d'una manera lleu i sense ímpetu durant els últims mesos de 2010.

La culpa d'aquesta parada tècnica caldrà buscar-la en els interessos del deute de l'Estat en gran mesura. A 1 de gener, abans de començar a gastar, a pagar funcionaris, subvencions, factures, devolucions i plans diversos, l'Estat haurà de pagar 50.000 milions d'euros a compte del propi deute a la banca internacional sense comptar els retorns dels venciments dels bons emesos. Un veritable forat negre. D'això se'n diu Dèficit Estructural Permanent. El que s'ha dit, la bola és més o menys com pensàvem, però el que no vam calcular en el seu moment és que els qui haguessin d'esquivar-la fossin tan inútils.