EL CONSOLADOR I LA MARGARIDA

De tota la història econòmica coneguda, el primer trimestre de 2009 va ser el pitjor. El segon probablement indiqui una frenada al deteriorament però de manera purament fugaç i motivat per l’estacionalitat. Durant els primers mesos de l’any gairebé un milió de persones hauran perdut el seu treball i la producció industrial s’haurà desplomat a nivells inèdits A mitjans d’aquest any el consum se situarà en xifres alarmants, la despesa en temes energètics es reduirà espectacularment, el dèficit públic es dispararà, la caiguda de la recaptació fiscal s’estrenyarà a taxes inasumibles, l'impost de societats no arribarà al 70% de l’exercici anterior i l’aturada productiva s’evidenciarà definitivament.

El PIB espanyol va caure en aquell trimestre un 1,8% i en taxa interanual està fregant el 7,4%. En altres països del nostre entorn les xifres són semblants encara que hi ha excepcions, però cal destacar que el consum en aquests països no està caient al ritme que cau a Espanya. Aquí la contracció del consum és brutal i fa referència l’anorèxia econòmica que vivim, traduïda en deflació i en atur.

Entre els amics i col•legues amb els que la xifra final de creixement del PIB espanyol és tema de debat, hi ha una lleugera tendència a creure que el PIB serà negatiu al voltant del 5%. És possible, però perquè això sigui així, durant el semestre que ara comença la nostra economia hauria de recuperar-ne una mica el impuls en termes tècnics com a mínim. Altres defensen que es pot entrar en fases d’aturada econòmica des del punt de vista mecànic i que no es produeixi un col lapse del sistema. Podria ser però els que diuen això utilitzen Japó com a model comparatiu i això és fer trampes al solitari.

Vegem, els plans de rescat encobert que el govern està dissenyant i executant en alguns casos, no solucionarà el problema financer a curt ni mig termini i repercutirà directament a un dèficit gegantí superior al 10% durant molts anys, on un escenari de manca de crèdit s’allargarà durant una dècada com a mínim. Comparar Espanya amb el Japó és com comparar un consolador amb una margarida.

El país nipó no es doblegà socialment ja que tenia un robust estalvi nacional i una claríssima estructura social absolutament homogènia. Espanya no té ni una cosa ni l’altra i, a més, la crisi està agreujant que l'estalvi sigui fictici i que les diferències socials augmentin fins a convertir en indigents a propietaris d'BMWs i adossades a primera línia de mar i que no aconsegueixen liquidar els seus béns per pagar unes hipoteques i crèdits al consum que els converteixen en generacions perdudes hipotecodependients de per vida.

Això és així i el pitjor no és que passi sinó que es deixa que passi. Durant les europees el PSOE va estar certificant que la crisi era una evidència, però que els culpables eren altres i que els brots verds que ja es veien eren gràcies a la seva eficient gestió recent. Però, ara, un cop passada la febre electoral, l’aparell de Ferraz i Nicaragua inicia una nova estratègia de descrèdit cap als hipotètics responsables de la nostra crisi més domèstica. Com que criticar el PP surt gratis i no ajuda a desfer-se del problema, la vomitera ara cau sobre la colla de tecnòcrates socialistes que van sortir a puntades de peu del govern.

Entre la militància més activa i els gestors de continguts del partit de Zapatero està calant una idea trampa: els social liberals com Solbes, Ordoñez, Vergara, etc., són els que, per la seva obsessió a reduir la despesa pública i contenir el malbaratament, han impedit que les solucions keynesiana, que ara s’estan adoptant, fessin efecte abans. La filosofia Salgado-zapateril és la de la despesa sense límit i en el que sigui, sense gaire criteri estratègic. Tard o d’hora, recollirem fruita podrida. Al temps.