PP DE CATALUNYA?

Quan semblava que el PP de Catalunya seria capaç de triar al seu propi president, desembarca una vegada més la direcció nacional per a posar ordre a la seva manera, a partir d'un cop de puny a la taula i col•loca al capdavant a algú que sigui el menys incòmode possible per als interessos del carrer Gènova. Per això han posat a l’Alícia Sanchez Camacho, que té el “privilegi” de ser l'única cap de llista provincial del PP que no va assolir el seu escó en el Congrés dels Diputats. No hauria d’estranyar-nos, jo mateix ho vaig patir en la meva pròpia epidermis. Com ho va viure abans Josep Piqué de la mà d'Acebes o Aleix Vidal-Quadras amb el propi Aznar imposant a Alberto Fernandez Díaz.

Realment els que han d’estar celebrant aquesta manera de solucionar problemes que té el PP, són els nois de Convergència i Unió. Resulta que no necessiten gastar-se un duro en campanyes mediàtiques, ni esforç vocal algun que demostri que els populars manquen d'autonomia suficient per a decidir els seus dirigents. La conseqüència immediata és que els votants catalans moderats prefereixen votar a Artur Mas i a Josep Antoni Duran i Lleida que al candidat de palla, la marioneta que el PP tria des de Madrid. Rajoy va prometre que l'elecció del president popular català es decidiria a Catalunya. Com mostra de normalitat democràtica es van presentar tres candidatures. Però com sabem, els partits evangelitzen sobre la democràcia sense ser democràtics, solen fer allò que et diu el teu pare al prohibir-te fumar mentre expira el fum del seu propi cigar: “fes el que dic, no el que faig”.

Aquesta falta de criteri i intel•ligència procurarà el fracàs a mig termini. Permetre aquest enfrontament congressual, hagués col•locat al PPC a un nivell semblat d'autonomia territorial de la qual gaudeix el PSC i que tan bon resultat els ha donat. Rajoy no va saber com mantenir la seva promesa i va decidir posar un pegat una vegada més a la colònia popular catalana amb el propòsit que ningú possés en dubte el seu lideratge. Però algú hauria de dir-li a aquest bon home que Catalunya no és un peó sacrificable, sinó un element clau per a guanyar les eleccions generals. Reconec que em produeix un cert plaer veure a un partit polític tan desorientat. Que sigui el PP el grup perdut m'allarga el gust. Però en l'anàlisi del que significa aquesta deriva ridícula i tan poc estratègica, resideix la clau electoral. Mentre el PP no modifiqui aquesta actitud estructural, el votant català situat en la centralitat ideològica i en el catalanisme moderat seguirà convençut que a l'hora de defensar els seus interessos és molt millor votar a CIU, fins i tot no sent nacionalista.