PRIMERES EXPLOSIONS

Una de les veritats absolutes assumides com a certa pels teletipófags que malviuen a les redaccions de la majoria de mitjans d'aquest país, és que el sector de la construcció representa el 18% del PIB nacional. Aquí no hi ha periodistes econòmics capaços d’interpretar un balanç o examinar un pla comptable. Seria de boigs demanar-los que analitzin la salut financera d’un estat per exemple. I és que no val donar com a exacta, sense matisar, allò de la influència de la construcció en el conjunt de l'economia espanyola perquè no aclareix la incògnita ni aporta una informació completa.

Espanya és el país del món que més depèn que es construeixin pisos. Mentre que en països tradicionalment patrimonialistes com els EUA aquesta dependència és del 4,8% i proporciona un 7% dels llocs de treball, aquí la dependència directa és d’aquest gairebé 20% que dèiem, però proporciona el 26% de l’ocupació total. Si s’incorporen els agents indirectes a aquest còmput, la suma és terrorífica ja que arribem a un 31%. Aquest últim percentatge és ampliable amb la indústria que fabrica maquinària per a la construcció, mobles, o la que manufactura elements que són essencials al sector immobiliari. La suma final, aportada en les converses prèvies per part dels agents socials i que s’estan mantenint en el secret més absolut, s’apropa a un surrealista 38%. I encara hi ha qui considera que es podran recol•locar els aturats que el sistema és incapaç d’ocupar, que amb 10.000 milions d'Euros atacarem el problemet i que això serà una mala ratxa d’uns dos anys perquè ho diu el FMI. El mateix organisme internacional que fa un any garantia que el nostre país estava preparat per suportar la crisi, que anàvem a créixer per sobre del 3% i de vés a saber-te que tonyina en llauna.

No transcendeix, i hauria de fer-ho, que estem creixent per sota de l'1% en aquest precís moment. Aquest primer trimestre de 2008 està sent un desastre que desembocarà en un fangar a mitjans del present. El creixement del PIB pot estar rondant xifres negatives ja. És fàcil d’entendre. Si el 40% de l’economia espanyola està reduint dràsticament la participació en aquest procés, l'única traducció viable és el decreixement.

No ho veuen? Les promotores no venen, les constructores tanquen per incapacitat financera i falta de feina, les immobiliàries s’estan convertint en sales de jocs per als comercials, els mobles acumulen pols a les fàbriques, els cotxes s’acumulen en els polígons esperant ser matriculats, etc.
Ara imaginem per un moment que el sopar em va provar malament i que estic en plena digestió lesiva. Que per això no paro de veure les coses des del pitjor dels punts de vista possibles. Imaginem que em crec això de la que la crisi no és sistèmica i que només afecta a un sector concret, molt delimitat i que representarà un petit ajust en el model de creixement, quelcom desitjable per als tècnics en "aterratges" i que per fi ha arribat. Imaginem que tenen raó els que asseguren que la crisi espanyola no té res a veure amb la internacional, que no és financera i que només repercutirà en l’àmbit afectat. Que en un parell d’anys i gràcies a una banca sanejada i robusta, això passarà. Imaginem que ens llepem el dit tots junts i per parelles...

Els arguments d'aquells que defensen que el nostre sistema financer no sofrirà no s’aguanten. Solen basar aquesta explicació en dos valors conjunturals. El primer defensa que aquí no hi ha subprime americana amagada a casa nostra en algun CDO. Cert que no n’hi ha perquè ja tenim la nostra. Els bancs no van necessitar invertir en valors crediticis i bons empaquetats perquè aquí hi havia de sobres, o és que els préstecs al 100% del valor de taxació a famílies expertes en la "decoració" de nòmines i ingressos no se’ls poden anomenar hipoteques escombraries? Dir que no hi ha subprime espanyol és ser un illetrat inconscient o un hipòcrita. Tots coneixem casos que s’ajustaran en breu i que, amb no se quin nom, engrossiran una llista d’hipoteques de risc. Pisos sobrevalorats, hipoteques al límit, projectes d’immobiliàries amb sol valorat al 70% del total de la promoció i la complicitat manifesta de tots els participants en la gran estafa nacional, han convertit el deute hipotecari espanyol en una enorme subprime a punt de caure a sobre de tots nosaltres.

No obstant això, el gran argument que des del poder de la mercadotècnia política i financera d'aquest país s'utilitza per tranquil•litzar al ciutadà "compraviatges a terminis" és que la banca espanyola gaudeix d’un enorme provisió de 35.350 milions d’euros que el Banc d'Espanya va obligar a reservar al seu dia davant d’un eventual canvi de cicle. El punt feble apareix quan utilitzem la calculadora. M’estalvio l’equació de segon grau, la funció i el seu detall però sabem que amb una morositat global a un 3,75% aquestes provisions se n’aniran pel desguàs. Sembla una taxa altíssima i llunyana a la nostra però no és tan inabastable. Si bé ara estem en l'1%, ja hi ha indicadors que garanteixen que es triplicarà si Trichet no baixa els tipus a la meitat. L’atur i la catatonia productiva no ajudaran gaire que paguem les nostres hipoteques. En la crisi del 93, la morositat va assolir el 5%, en els anys vuitanta es va fregar el 8%, i la mitjana occidental és del 4,4% en processos de reestructuració econòmica.

En resum, quan el creixement del PIB espanyol era del 3,8% aquest depenia en un 1,2% dels fons de cohesió europeus que ja no tenim i en 1,4% de la construcció. Ara, si no analitzem l’interanual que rondarà el 2,4%, hauríem d’entendre que el creixement en aquest primer trimestre de 2008 no ha d’estar superant el 0,8%. Hi ha qui assegura que l'aritmètica que fins ara demostrava el miracle espanyol ja viu en números vermells. No hi ha locomotora ni tren, només estacions repletes de gent incrèdula esperant que pari un comboi sense saber que l’últim va passar fa dos anys. Des de l’andana, a la llunyania, un gos als ossos lligat a un cartell d'"en venda" de color taronja cridaner ens recorda que la cosa no n’ha fet més que començar. Des de l’alt d’una muntanya, en un balcó improvisat, contemplo com exploten els elements fonamentals de l’economia. Els que creguin en Déu que confessin els seus pecats, els que no, continuarem amuntegant-los a la cistella de la roba bruta.