A LES PORTES DE L'INFERN

En els últims temps les notícies negatives s’encadenen les unes amb les altres i cada vegada tenen pitjor color. Tot esperant el regalet que ens va prometre Strauss-Khan per a la setmana que ve, l’ultima nota sobre aquest pollastre és la previsió de creixement mundial que ha publicat l'OCDE, el qual serà nul per als Estats Units i per a la zona euro, donat que en cap cas, al 2008 no es superarà el 0,5%. Simplificant, que aquestes indicacions no fan més que certificar una crisi més greu i de major durada del que s’està descomptant en l’actualitat. El mercat interbancari continua paralitzat per la desconfiança i continua contagiant tots els sectors. Sembla que ningú no sap l’abast real d’aquesta situació i les previsions de les seves conseqüències a llarg termini no deixen d’empitjorar informe rere informe. Però, en quina fase de transferència domèstica es troba el virus?

Els ciutadans continuen malgastant i exterioritzant un nivell de vida que sembla no sofrir encara de l’esclat de la bombolla financera i immobiliària. Molts incauts pensen que amb ells no va, que no els pot afectar massa si el seu lloc de treball està mitjanament garantit, que això li ocorre a d’altres. És el vell teorema: desacceleració és quan les estadístiques parlen de nous aturats, crisi quan el teu veí es queda a l’atur i recessió quan ets tu mateix qui perd la feina. Estem en la fase inicial de transferència però en menys de 6 mesos fregarem la següent. Mentrestant continuem vivint una realitat purament onírica, jugant als daus d’una manera infantil i malgastadora. Per entendre l’assumpte, recomano als quals no creuen poder estar afectats per aquesta situació que vagin a la seva entitat financera de referència i demanin un refinançament del seu deute per afrontar alguna nova adquisició de mobles de marca, preparar les vacances d’estiu o augmentar les polzades del plasma amb una garantia hipotecària de tot plegat. Tindran, en el 90% dels casos una sorpresa poc agradable.

Avui ja no es pot afrontar aquest tipus de consum basat en el crèdit, s’ha assecat. Exemplifiquem un cas típic i que es comença a estendre: suposem que el 2008 vencen alguns "asuntillos" financers que no poden demorar-se. Per exemple el pla de pagament ajornat de l'Audi o del BMW venç ja. Qui havia de pensar fa tres anys quan ens garantien l'import global de l'última lletra del cotxe amb el valor del mateix, que no tindríem líquid per cobrir-ho? L’optimista de fa tres anys ara viu a les portes de l'infern. El seu cotxe se’l queda la financera del concessionari, ell no té liquiditat per a l’entrada d’un de nou, el banc no refinança hipoteques ni executa noves taxacions. Queda l’opció de disposar d’un altre de la mateixa marca augmentant el cost de les mensualitats i ampliant la distància entre el que es té i el que es deu. El mateix ocorre amb aquelles vacances que es resolien amb la superposició de crèdits de garantia hipotecària, la roba de marca amb crèdits al consum, el nou mobiliari, l’assecadora, el col•legi privat del petit, els caps de setmana a l’apartament en venda que no es ven, etc. Ara toca anar amb tren, llegir molt i viure amb melancolia aquells temps que tardaran a tornar. Cada vegada està més a prop.