EL NOSTRE WOODSTOCK

No és meva l’analogia. Pertany a un post de Xavier Mir. Aquell festival de rock a l’agost de 1969 en una granja de Bethel que durà tres jornades és recordat avui com un esdeveniment històric. Si busques qui va actuar en aquells dies apareix un llistat de grups i solistes, alguns dels quals han passat a la història. Probablement, un dia els nostres fills miraran el programa de la Catosfera i també trobaran noms significatius entre els ponents. Ha valgut la pena l’esforç. La clausura no ha estat un punt i apart sinó un punt i seguit com queda en evidència mirant el flickr, el youtube, el facebook, el twitter i la catosfera en general.

Permeteu-me el meu particular homenatge. Primer als assistents per la magnífica resposta. En una propera edició s’haurà de tenir en comte la capacitat per tal de no deixar fora a ningú. També als mitjans, no tots òbviament, que han estat amb nosaltres aquests tres dies fent un seguiment absolut de les Jornades. El cas de TV3 ha estat, més que mal intencionat, que també, una demostració de la desconeixença vers a la que se’ls hi ve a sobre.  Per mi no és important que el TN vespre no reflectís correctament cinc minuts de les Jornades, per mi és més important saber que a la xarxa bull la catosfera, que en el món analògic molts blocaires han establert ponts de col•laboració que seran, molts d’ells projectes d’èxit. És molt més important haver pogut compartir ponències amb gent dels mitjans que si en saben o com a mínim si respecten el món de la catosfera. En aquest sentit, la meva estimada Monica López no ha fallat i ens ha portat experiència radiofònica respecte el món dels blocs. Des de la ràdio, en aquest cas des de RAC1, ha vingut una veu que escoltem cada matí  parlant de blocs amb en Jordi Basté, la guapíssima Mar Poyatos, que ens ha explicat lo complexa que és tractar amb politics amb bloc.

Que vingués César Calderón és un honor i un privilegi que la majoria hem sabut aprofitar. Juan Varela ha estat reflexiu i provocador, capaç de retorçar la semàntica on no arriba la majoria. Partal, comunicador brillant al que li agraeixo molt especialment que hagi pogut participar en aquest projecte. Per mi era molt important poder comptar amb la seva experiència i suport. En Saül és un dels meus bons amics i tot el que digui semblarà que és sabó. Juan Antonio Donaire no és un professor 2.0, no, és un ésser viu 2.0, capaç d’interactuar fins i tot amb una pedra. Un tipus genial, el professor que tothom voldria haver tingut. Miquel Bonfill, Tibau, Ibañez, tots ells són lletraferits i amics. El primer un vell i sincer company de projectes, el segon un agradable sentiment de pau i el tercer un terratrèmol d’afecte que no permetrà mai que em passi res. Com si fos el meu germà gran, el Toni és una de les cinc coses més bones que la xarxa m’ha descobert.

Genis Roca, un munt de projectes i un munt de punts de trobada. Ha nascut un monstre, que tremoli la Catosfera. En Dídac és per mi un referent i un dels homes que determinen cada dia cap on a d’anar l’excel•lència emprenedora de Catalunya. En Janquim pertany a un tipus de persones que t’emporten al seu territori, per l’entusiasme i per la seva capacitat creativa. Fa temps que xerrem, però la conversa del divendres per la nit va ser molt nutritiva i, segurament molt engrescadora en termes catosfèrics. Jeff Clercx és un dels meus amics i això és molt important per a mi. És algú disposat a agafar un vol per anar on un amic el necessiti. Atents als seus projectes futurs en la xarxa social facebook. Ramon Sangüesa és el soci dels meus projectes més sofisticats filosòficament parlant. Un geni que resideix a Vallvidrera.

El Carles Puigdemont és el polític que sortirà en la wikipèdia algun dia quan busquem la definició de polític 2.0. Amic, col.laborador i futur consogre és per a mi l’exemple més clar de cap on va la política digital. La Lourdes i en Ridao van complimentar el compromís perfectament. Ella, molt amiga meva, va fer l’esforç que significava compartir el nostre esdeveniment amb la Conferència Nacional del PSOE de la que és membre i que va haver d’anar tant aviat va acabar la taula. El Raül Romeva va ser la sorpresa del dissabte. Entra de ple en grup dels polítics planers que admiro. Ja llegia el seu bloc i quan vaig proposar el seu nom va acceptar ja vaig sentir-me satisfet, al conèixer-lo vaig ratificar la meva satisfacció. Recomano el seu bloc, però també recomano la seva visió de la política. La decepció va ser la trucada matinal del meu bon amic Daniel Sirera justificant d’una manera absolutament incoherent la seva incapacitat per venir a la taula i oferint un substitut que no va aparèixer. Haurem de parlar Dani. Això no es fa.

A la taula de xarxes molts amics. L’incansable i bon amic Joan Ramon, el brillant representant de l’ebresfera en Dani Gil, la bona companya Núria Masdeu, l’entusiasme d’en Josep Ma Comas, la col•laboració desinteressada de la xarxa sindical que representava en Jose Rodriguez i que va permetre el seguiment en streaming de les jornades arreu del món i el Carles Guadián, que em té el cor robat fa molt temps per ser honest, senzill i bona gent.

El Pau Llop triomfarà, ho se i per això com amic seu m’agrada escoltar-lo amb el entusiasme que mostra en un projecte de futur, sincer i directe. En Jordi Cabré és talent en cada paraula, en Jordi Mayoral és el cinisme intel•ligent compulsiu i l’Eduard Batlle és suport, confiança i amistat desinteressada.

El Dani Solano, és soci en aventures complexes i difícils. El seu nom serà un d’aquells que anomenava al principi. L’Alexis Vizcaino és un personatge a tenir en compte en els proper anys. Van quedar pendent una conversa tranqui-la per afrontar en comú alguns aspectes nacionals. El Xavier Mir és una debilitat blocaire. El seu ritme i reflexió és per a mi de lo milloret en termes sobiranistes. És equànime, equilibrat i radicalment honest amb les opcions que tenim com a país. Varem parlar i, com sempre, la seva visió amplia i projectada al futur és capaç de superar estereotips del independentisme que, poder no porten enlloc i afronta amb modernitat els nous condicionants que la societat actual ens imposa. El Jordi Font era algú que volia desvirtualitzar i la sorpresa va ser majúscula. Un emprenedor osonenc que també pertany als noms a reservar.

El Víctor Pàmies ha estat un bon col•laborador. Seriós i rigorós m’ha sorprès agradablement. Ha estat fonamental en el debat terminològic per la seva capacitat de síntesi prèvia. Només tinc agraïments vers a ell. En Ferran Clavell, vallesà i amic de la Corporació Catalana Audiovisual ha estat clau en aquest projecte i ell sap perquè. Cal dir que l’aportació de Ganxito i de la Karma Peiró i la resta de blocaires de TV3 és un esforç exclusivament d’en Ferran.

Amb el Benjamí ens uneix una llarga relació electro-epistolar que va desembocar en un sopar molt agradable a La Gamba el dissabte. Un home educat i atent, intel•ligent i molt interessant d’escoltar pel que diu i el que calla. Intel•ligència en dosis importants. M’agrada parlar amb gent com ell.  L’Héctor és una debilitat personal, un home ple d’idees i de projectes. Un expert vital.

Poder dir que en Roc Fages és amic meu és un privilegi. Ho dic ara però fa ja un temps que ho tinc clar. El Xavier Vidal no m’ha fallat, tenia clar que la seva aportació seria destacada i així ha estat. Una persona a la que m’estimo i aprecio especialment.

L’Eduard Diaz és el meu primer comentarista. Fa anys que segueix el meu bloc i ens hem fet amics poc a poc, amb una intensitat que només la xarxa és capaç de proporcionar. Veure’ns a Granollers per fi ha estat molt important pels dos. Gràcies per tot Xarop!

El David Rodriguez m’ha demostrat que pensem igual en termes econòmics i això no és senzill. El Joan Planas ha demostrat perquè és un dels videobloggers més importants del món. En l’espai dels videos em té el cor robat en Xavier Muñoz i la Gina Tost, tots dos capaços d’emocionar-me amb les seves carícies visuals.

En resum, i com he dit en l’acomiadament, ara tinc un deute moral gentat amb molts amics que no han dubtat en venir a donar-me suport i perquè creien en el projecte. Quan la Catosfera era una quimera, una entelèquia en la que ningú hi apostava res, els meus amics van dir, què cal fer Marc?, la Catosfera necessita una empenta, ens hi posem? Així va ser.

Fins la Catosfera 2009!