FÀSTIC CATALÀ

Catalunya es cargola de fàstic. Socialment sofreix a diari la inutilitat manifesta dels seus governants i en l’àmbit polític sobreviu a una espiral reduccionista que espanta. En aquest sentit la cosa pinta marró fosc. Per parts: Montilla és un indigent intel•lectual jugant a estadista, algú desmesuradament incapaç d’enfrontar-se a la dinàmica partidista en època preelectoral. És un individu d’insuficient talla per anteposar la institució, al partit de Zapatero. Per a la nostra desgràcia la resta del tripartit no millora el seu cap. Uns i d’altres són de vergonya aliena, quan no de perill ciutadà. No obstant, al territori de l’oposició no hi ha grans esperances de millora. La falta de convicció i expectatives condueixen al catalanisme executiu cap a la deriva més ombrívola. D’una banda Sirera, líder del PP català, un vell amic al que em costa reconèixer últimament, interpreta un paper deplorable. D’altra banda, Duran i Mas continuen escenificant un vodevil que simula la visió polièdrica de la realitat que, en teoria, té la coalició. La imatge que traslladen és una altra: la indecisió i la falta de criteri per afrontar un repte comú. En resum, paràlisi política, a nivell humà i sobretot a nivell ideològic.

Com a novetat, aquesta nit Artur Mas intentarà recuperar el lideratge en matèria d’il•lusió política a Catalunya. Ho pretendrà des de la confiança de plantejar un discurs que arrenqui a la societat catalana de l’abúlia en la qual viu instal•lada. Una desgana social que és més política que estructural, més de seguiment inèrcic que de voluntat de progrés. Mentre Catalunya és la segona comunitat europea en activitat emprenedora, fins i tot per davant de la mitjana britànica o dels països nòrdics segons el Global Enterpreneurship Monitor, alhora, també és la que menys creu en les seves pròpies possibilitats. La lletra petita de l'informe GEM permet detectar les ranures de la que hauria de ser una dada extremadament positiva. Si bé Catalunya és puntera en voluntat d’emprendre, tota aquesta efervescència es perd davant de la poca expectativa de resultats dels mateixos artífexs.

No tinc clar si una eina que combini el sentiment patri i l’ambició nacional pot ser quelcom més que voluntarisme ingenu. Tampoc no sé si el líder convergent explicarà quines són les seves expectatives per desarticular l'indecent triangle de poder socialista en què ens tenen, entre tots, sumits. Si Mas, amb l’excusa de la Casa Gran, sense logotips partidaris i procurant-se un discurs èpic, només es dedica a les frases fetes, al conceptualisme històric i a la semàntica bífida, llavors hauré perdut una bona estona per anar al cinema o al teatre. Si, als més de 3000 convidats de tot l’espectre ideològic excepte el PP, Mas ens presenta un full de ruta que pretengui superar el fang, la delirant situació en la qual es troba aquest país, si és valent i trasllada clarament quin serà el sentit i recorregut de la seva acció política perquè Catalunya tingui la capacitat de regir el seu propi destí, llavors, estarem parlant d’alguna cosa més que focs artificials.

Demà us ho explico, de moment que algú em gravi en deuvedé la bufonada de contraprogramació simplista i de joc brut de "tinc una pregunta per a vostè, Sr. Montilla".