CATALANISME DE DISSENY

Vaig arribar tard. Tinc el despatx molt a prop però em vaig confiar. Tot i així vaig poder seguir gairebé totalment, gràcies a les pantalles disposades per tots els passadissos del recinte, el tan esperat discurs de refundació catalanista de l’Artur Mas. Vull excusar-me cap a la resta de blocaires que allà es trobaven per no haver buscat el lloc on hi estaven ubicats. Per primera vegada, que jo sàpiga, es van acreditar als blocaires com a membres de premsa. Però, la meva presència va ser voluntàriament anònima. No volia intoxicar-me ni de populisme, ni de triomfalismes de pa fregit, sinó que desitjava escoltar atentament i digerir pausadament l’acte. Un acte que com a element integrador de diferents sensibilitats, no va aconseguir avançar ni un mil•límetre. L’assistència va ser unànimement convergent. Les excepcions, amb prou feines un parell de desenes, estaven per pur compromís ètic.

Que Mas és el millor polític català actualment no és descobrir-ne res de nou. Que li falta literatura, reflexió, articles i algun llibre, també és cert, sobretot quan ell mateix s’equipara a Almirall o a Macià en matèria d’historicisme catalanista. La seva deriva cap a les noves tecnologies i vies telemàtiques és un encert però ha d’anar acompanyada d’un complement de fons. Ser l’artífex de la repetida refundació del catalanisme requereix recorregut, contingut i teòrica que superi la mera experiència electoral. Tot i això, Mas va estar bé en termes generals perquè va incorporar elements desconeguts i va establir un camí clar de superació nacional. Va ser valent en algunes fases de la seva intervenció. Va deixar de costat aspectes de tint excessivament electoral i va saber concretar en que consisteix la seva aposta catalanista. Segons la seva opinió, ser catalanista no és tant aspirar a un autogovern eteri i desconegut sinó en procurar una Catalunya Excel•lent, un país global i capdavanter. Per a això, va dir, és probable que sobri Espanya, però no necessàriament. Va assegurar que ja no és tasca dels catalans fer pedagogia respecte al que som i signifiquem, respecte al que donem i el que no rebem i com jo penso també, ha arribat el moment de ser ferms i destacar que ara, ha de ser la resta de l'Estat el que aposti clarament per un model plurinacional on Catalunya pugui sentir-se còmoda i no al contrari. Si això és apostar per la sobirania, la independència, l’Estat associat o l’autonomisme extrem, no és lo important, ja que no és una finalitat en si mateixa, sinó una conseqüència que depèn més d'Espanya que de Catalunya. Deixar clar que ser catalanista no hauria de significar ser antiespanyol és fonamental, però que ser espanyolista actualment incorpora un destacat fragment d’anticatalanisme és una obvietat. Més que independents volem poder ser catalans arreu.

Mas suposa que Catalunya és plural. Ell sap i té clar l'enorme risc que ahir va assumir. Si la Catalunya real no ho va entendre, si la societat catalana majoritàriament va veure un líder radical, posicionant-se a la franja limítrofa de l'independentisme, llavors, primer, no es va explicar bé, i segon, haurà perdut massa electoral. Com els polítics, fins i tot els que van de bona fe com en Mas, depenen dels resultats electorals, no es pot deslligar un cert interès partidari per catalitzar en vots l’acte d’ahir. Un fet em té especialment content. Al contrari del que molts creuen, el fet de que Artur Mas no abandonés una ambigua semàntica sobre el seu interès de segregació nacional, és un encert. Els catalanistes conformen un cos complex en el qual caben, de moment, els que se senten independentistes i els que no ho són. A CiU tampoc no és uniforme aquesta militància, ni en el seu electorat. Per què hauria d’haver guillotinat un esperit de centralitat social amb el seu discurs ideològic? Potser era precís?, jo crec que no.

Necessari, en la meva opinió tal i com vaig escriure hores abans, era un full de ruta, un camí clar amb recorregut diàfan, amb criteri i que reafirmés la seva aposta per conduir aquest tren. El voluntarisme ingenu que vaig témer abans d’anar, es va difuminar quan va desgranar el procés pel qual pretén desencaixar la falca del Constitucional. Va abandonar d’èpica i baixà a l’arena. Va esborrar la semàntica bífida i va concretar mesures jugant-se-la. El deliri en què el Tribunal Constitucional, totalment desprestigiat, ens té sumits, pot ser el detonador d’un procés nacional irreversible segons Mas. Penso igual, encara que no tinc clar que tornar als catalans l'Estatut grapejat pels magistrats partidistes del TC serà l'inici d’un nou període en el qual estiguem a punt d’ingressar. Certament no em desplau el catalanisme de disseny, com en l’empresa i en la vida, el disseny aporta més solucions i agradables sensacions que caràcters negatius, això si, sol ser més car.

Encara que avui es respira projecte i èpica, tot plegat va quedar a mig camí. El millor de la nit va ser el sopar que em vaig brindar amb la Mireia en ple barri del Born, en el magnífic Senyor Parellada.