QUE VA PASSAR L’AGOST?

Durant aquests dies de desconnexió, el meu correu s’ha engreixat amb dubtes electrònics sobre la crisi hipotecària americana que es traslladà al conjunt dels mercats del planeta. Sense ànim de començar molestant, procuraré sintetitzar, d’una manera senzilla, el que va passar, el que va significar exactament i les repercussions que poguessin aparèixer a mig termini. Aquest decàleg pretén aclarir dubtes i incògnites. No va ser tot com ens van explicar i, sens dubte, molts van explicar coses sense tenir ni puta idea del que parlaven. El que va passar va ser això més o menys:

1. Quan va començar tot? La crisi no va néixer als EUA. L’embrió era a França. Quan el BNP Paribas va comunicar que li era impossible calcular el valor líquid d’uns fons de valor especulatiu. No va ser capaç d’efectuar aquest càlcul perquè als mercats en els quals operaven aquests fons no hi havia suficient liquiditat.

2. Quina relació tenen amb les hipoteques americanes? El col•lapse hipotecari no es va forjar per d’impagament de quotes. La fissura en el sistema es va accentuar quan es van intentar vendre els actius d’uns fons a fi de poder pagar clients que el sol•licitaven, amb la disfunció de no trobar compradors per als esmentats actius. Aquest va ser el precís instant en el qual la crisi va saltar el bassal i es va expandir pels mercats nord-americans, ja que aquests compradors que no apareixien, no ho feien perquè sospitaven que els actius francesos eren deute hipotecari "subprime" americà, és a dir, clients pendents de pagament per a crèdits de cobrament dubtós.

3. Per què van baixar les borses? La fissura es va convertir en fractura quan es va escenificar a la borsa nord-americana una situació desconeguda fins llavors: ningú no volia comprar el deute "subprime" ja que hi havia seriosos dubtes de poder cobrar-la. El BNP va suspendre la cotització dels seus fons en crisi. No tenia cap altra sortida. De sobte, la por es va apoderar dels inversors perquè ni el mateix BNP era capaç de saber quant valien els seus actius, ja que ningú no els volia comprar. La caiguda va podria haver estat pitjor. Sort que els mercats actuals permeten la cancel•lació de cotitzacions en situacions de risc.

4. Que va passar realment? Hem de saber que, normalment, els bancs es deixen diners els uns als altres. Aquests fan caixa a última hora de mercat i estimen quant poden deixar-se’n entre ells. Els que tenen saldos de liquiditat positiva obtenen rèdits extres amb préstecs de termini molt curt als que tenen majors problemes de liquiditat (eonia). Tant aviat coneixem aquest sistema interbancari és fàcil desxifrar la cadena d’esdeveniments: després d’allò del BNP, cap banc no estava disposat a deixar diners a cap entitat. El risc d’impagament era (o es creia) altíssim. En termes teòrics aquesta és la fotografia d’una fallida interbancària.

5. Què té que veure el Banc Central amb tot això? Resulta que en aquell instant, el BCE es va convertir en el contenidor de la liquiditat interbancària. Les entitats preferien obtenir un 2,9% de rendiment amb els seus diners en dipòsit en el BCE a un 4,1% deixant-los-el a altres bancs. La desesperació i la por de l'escassa solvència es van apoderar dels gestors de comptes. Aquesta impressió es va reproduir ràpidament a tots els bancs centrals del món. La postal era de pànic ja que, encara que molts continuaven tranquils de vacances, gaudint del sol, de la vida i de la ignorància, el món va trontollar a nivell econòmic fa, amb prou feines, dues setmanes.

6. Per què és tan greu una crisi interbancària? La crisi de confiança en el sistema financer internacional, en el cercle interbancari i en la gestió de bons i actius és el major dels perills al què la nostra estructura econòmica planetària és capaç d’enfrontar-se. La gestió econòmica de la inversió pública i privada depenen majoritàriament d’aquesta confiança. Si desapareix, la ferida pot saldar-se amb desajusts insalvables per a les economies menys sanejades.

7. Què significa injectar diners? Els bancs centrals van haver de subhastar diners a tipus inferiors a l'habitual perquè al mercat aparegués el líquid que retenien les grans entitats. En no estar disposades a desprendre’s dels seus diners, aquest el va haver de posar en circulació el BCE. Aquest líquid prové de la venda de bons i de la pròpia reinversió dels bancs que en aquells moments dipositaven en les reserves estatals.

8. No deien que apujaven els tipus perquè hi havia molts diners als mercats? Les baixades de tipus que hem viscut des de fa un lustre (2% europeu i 1% americà) i la injecció de diners als mercats van evitar la crisi de confiança que semblava haver-hi en aquell temps. Aquests diners barats han alimentat el crèdit llarg i l’especulació desorbitada. La productivitat cau i les xifres macro que simulen creixements desconeguts són pura ficció ja que responen a quocients de futurs i no de béns. Les fusions i les operacions corporatives fonamenten bombolles financeres de difícil mesurament.

9. Per què ara que hi ha liquid segueix pujant l'Euribor? Perquè al nostre circ, l'europeu, tenim un pallasso de més. Trichet va de creatiu per la vida (com si fos un Greenspan qualsevol) i després de passar-se un any dient que apujava els tipus perquè hi havia excés de liquiditat, resulta que no era cert. Els diners en circulació no són reals i la seva aparença espectral limita les accions del BCE. Injectar liquiditat i augmentar els tipus continuadament és com avivar el foc amb sorra. Jo tampoc no ho entenc. O abans estava equivocat, o ara es comporta com un pàrvul inconscient.

10. I el futur a mig termini? Quan els bancs centrals tanquin l’aixeta i els mercats tornin a detectar que hi ha set de liquiditat per part de les entitats financeres el recorregut restant serà molt escàs. Les coses es poden complicar molt més i d'una manera molt més dramàtica llevat que les línees d’intervenció internacionals es coordinin, cosa que ara no està passant. Em preocupa que les entitats espanyoles es vanagloriïn de no ser com les "Homebank" americanes. Moltes de les seves hipoteques impagades responen a "subprimes" encobertes o a sobretassacions a l’efecte. A més, el sistema financer espanyol no està en condicions òptimes per afrontar una hipotètica crisi creditícia d'alçada, ja que el deute global és pràcticament el mateix que el PIB nacional.