Fa un parell d’anys que un grup de companys de facultat ens reunim per xerrar i sopar cada últim dilluns de mes. Habitualment som una dotzena. Sol ser al Restaurant Daps de Barcelona on, amb la corbata deslligada, ens comparem les misèries en petites dosi. Avui en dia, amb les nostres tasques professionals en marxa, s’han convertit en les confessions d’un directiu de companyia aèria catalana, d’un publicista televisiu, d’un responsable de compres cimenter, d’un conseller delegat del món hoteler, d’un consultor econòmic del bufet d’advocats de moda a Barcelona, d’un soci fundador d’un portal immobiliari, d’un agent de borsa i del director comercial d’un grup promotor líder a Espanya. N'hi ha uns altres tres però, com es dediquen a dirigir empreses d’alimentació i bellesa, no els detallo avui. Ho sento nois. De l’últim dinar trec algunes impressions que ara transformo en un post.
El 2001, la crisi borsària va provocar que milers d’espanyols invertissin en totxo. El 'boom' immobiliari va disparar els preus. Els especuladors van duplicar els diners invertits en poc temps. Ara la saturació de l’oferta està fent efecte en els ritmes de venda. Els pisos tarden una mitjana de 20 mesos en vendre’s i les immobiliàries estan tancant pels números vermells. Parlar de punxada de la bombolla immobiliària és un error. Encara no ha rebentat. La venda de pisos es manté a nivells baixos, però es manté. El preu dels pisos no baixa, en puja poc, i la construcció no frena. Però defensar que no punxarem retarda les possibilitats de supervivència i és una miserable manera d’ocultar als ciutadans la que se’ls ve a sobre. Els que defineixen el futur com un escenari de frenada no massa brusc, de ralentització del sector immobiliari o de suau recessió, són uns inconscients en el millor dels casos, però uns despietats mentiders en el pitjor. Mentre la gent reserva els seus vols d’estiu, tranquil•litzats per la falta d’informació en els mitjans tradicionals, i mentre l'españolito mitjà segueix feliç pagant la seva rehipoteca pensant que ja baixaran els tipus, la majoria de directius, socis, responsables, consellers, banquers, corresponsals a Londres, directors d’inversió, gestors de fons i, en definitiva, tots aquells que saben llegir entre gràfiques i pol•lució aritmètica, estan disposant millors escenaris per les seves propietats, transformant-les en inversions alternatives. Ningú no vol descobrir que té un patrimoni que no podrà vendre pròximament. Aliens a la tempesta, els especuladors continuen gesticulant, parlant de bones opcions, garantint que ara és el moment de comprar perquè hi ha gent que no pot cobrir les seves quotes hipotecàries. És cert, a les oficines bancàries de barri comencen a amuntegar-se les notificacions d’impagament. El BBVA va vendre el seu fons d’impagats perquè sap que no recuperarà aquestes hipoteques exposades a un 120% del valor de taxació. Li’n deuen més que el que valen els pisos. Per aquest motiu no executen les hipoteques moroses ja que sortirien perdent. Prefereixen vendre aquests deutes a gestors de cobrament a qui esperar no els suposa un problema, ja que amb els deutes especulen l’adquisició de valors relatius.
Els especuladors romanen al seu terreny de joc i adverteixen que els lloguers pujaran, Aseguran que comprar i hipotecar-se és una bona inversió perquè així aconseguiran cobrir la quota amb lloguers cada vegada més alts. Un altre error. Els lloguers poden convertir-se en la nova inabastable cimera del mileurista i a més l'atur i la recessió portaran a la falta d’ingressos per a molts d’aquests clients potencials del lloguer tipus. L’especulador cec i mentider és un especulòpata sense escrúpols. Un altre dia parlaré del seu cosí, l'hipotecòfag, molt més perillós perquè la seva ceguesa és adquirida a base de mirar-se el Chayanne al garatge.
blog en castellano
bloc en català
contact email
