EL LABERINT FRANCÉS

L'esperat debat de la passada nit entre Ségolène Royal i Nicolás Sarkozy ha estat un brillant exercici d'esgrima política i de dialèctica estètica, però en el seu conjunt han suposat dues hores llargues decebedores. Un murmuri programàtic empaquetat en paper cel•lofana. En vermell per ella i en blau per ell. Guanyi qui guanyi no atacarà els problemes estructurals de la France. El model francès està esgotat i tots ho saben però el risc de fractura és tan elevat que ningú no s'atreveix a emprendre les reformes que necessita. Tampoc no sembla, d'acord amb lo vist, que ho hagin a fer cap dels dos aspirants.

Un de cada quatre francesos cobra de l'estat, viu d'ell perquè és funcionari. La despesa pública supera el 53% del PIB, res comparable amb la resta de la Unió Europea. Al nostre país veí qualsevol crisi s'arregla concedint subvencions i ajuts. És una manera de ser. Ahir els dos candidats no en van fer més que prometre alegrement increments pressupostaris inasumibles des de la situació actual del país gal. Cap dels dos no va insinuar cap mecanisme per canviar aquesta dinàmica. Ni el liberal ni la socialdemòcrata, cap no atacarà l'essència d'un Estat omnipresent, hipertròfic que menysprea la societat civil a l'estil més pur i de regust jacobí.

No obstant això, la deriva d'un estat gegantí i omniscient no és l'únic problema greu pel qui sigui el pròxim president de la República. Existeix un trencaclosques històric, un gravíssim factor que hipoteca el futur d'aquest meravellós país: l'atur. Mitterrand va tirar la tovallola el 1993 quan va dir "ho hem intentat tot" i Chirac, prioritzant la seva gestió en matèria d'ocupació no va aconseguir baixar mai la taxa de desocupació per sota del 8%. A França els joves disposats a treballar que romanen inscrits en les llistes de l'atur ronden el 22% i en algunes perifèries assoleix el 45%. Gairebé un de cada dos joves de les "banlieues" no treballa ni té expectativa d'aconseguir-ho a curt termini. Ahir Ségolène va proposar crear mig milió de llocs de treball i Nicolás la meitat. Els badalls generalitzats a França es devien escoltar en territori alemany. No van dir com pensen fer-ho. El nostre país veí ha assajat mesures impactants com la reducció de la setmana laboral a 35 hores que no han donat resultat i que han repercutit en què a França es treballi menys pels mateixos diners i que per això l'Estat desgravi cada any prop de 22.000 milions d'Euros a les empreses en concepte de compensació. L'esquerra francesa ha de perdre el temor a enfrontar-se a aquest fantasma que suposa la setmana de 35 hores i rectificar i la dreta ha de no fer una carnisseria per això.

Espanya hauria de mirar amb atenció al seu veí. Estem a portes que l'atur comenci a augmentar com ja avisen algunes federacions d'empresaris i ningú no fa ni diu res. Espanya no és França. Al país gal, les 40 principals empreses van obtenir un benefici net de 97.000 milions d'Euros el passat any. Espanya precisa cinc vegades aquest nombre d'empreses. Com a cinquena economia del planeta, França compta amb 11 de les 80 principals empreses del món. Espanya compta amb dos. I, amb enveja veig com a a França els debats polítics reals almenys es produeixen, al nostre país s'eviten.

www.marcvidal.cat