SOMNAMBULISME IMMOBILIARI

La setmana passada vaig parlar del final del cicle expansiu al nostre país i del gran saqueig que ha sofert en els últims anys. Em van ploure les crítiques, els insults i les desqualificacions. La meva mare, i els meus morts en general, estan en les oracions de tanta gent que espanta. Les principals obsessions es referien a la meva manera d’explicar aspectes de macroeconomia. Deien que eren de barra de bar, puro i cigaló. No recitaré la meva formació en economia, ni el meu currículum professional al món privat o públic, no val la pena, però sí voldria destacar que la retòrica i la complexitat no garanteix la certesa. La didàctica i la claredat expositiva poden anar de la mà de la veritat. Per això, els que vulguin conèixer la tercera part del cataclisme que anuncio que continuïn llegint, els que no, els hi recomano continuïn exercitant l’esfínter per por a la gastroenteritis que patiran quan aquest país es desperti del seu somnambulisme financer.

L’atur baixa i, pel que sembla, continuem anant notablement bé. És lògic que aquesta tendència algun dia acabi. En principi la bombolla immobiliària hauria de desinflar-se per un fet llògic, ja que els grans cataclismes econòmics són anècdotes històriques. El fet que un previsible reajustament permeti un trànsit difícil però suau, dependrà en gran mesura en la gestió de tipus que faci el Banc Central Europeu. Als francesos, com Trichet, els encanta pujar els tipus davant de qualsevol tendència inflacionista i a més, com no és traïdor, avisa que, si és precís, actuarà contundentment contra els riscs inflacionaris europeus.

De nou males notícies. L’únic ressort que suporta el sector immobiliari d’una manera real és la capacitat de comprar diner barat i reconvertir-lo en maons. Després aquests maons, gràcies a la gran demanda, s’aconsegueixen vendre més cars. És una obvietat que aquesta dinàmica ja s’ha detingut. Mirant els cartells a les façanes dels pisos en venda descobrim que romanen mesos sense aparent novetat. Les petites immobiliàries sense valor afegit i que funcionaven com a sistema d’encariment pur del producte a través de comissionar uns anuncis en premsa i un rètol en un balcó amb dos o tres comercials a comissió sense formació provinents de l'atur de llarg recorregut, estan baixant les persianes definitivament amb deutes de tres o quatre mesos de lloguer, llum i aigua. Aquest és un dels símptomes que defineix la parada tècnica del sector.

Els meus "amics" diuen que ho faig per esnobisme, però no és cert. Llegeixo el Finantial Times perquè en els últims deu anys ha encertat el 95% de les prediccions que han sortit de les seves editorials. En concret m’agraden les de Wolfang Munchau per ser globals i fonamentades. En un article en el qual relacionava les bombolles immobiliàries dels Estats Units, Irlanda i Espanya, l’economista britànic defineix com "estat prolongat de negació de la realitat" el que estem vivint. Segons ell, aquesta és la segona fase de la formació d’una bombolla especulativa.

En un mercat immobiliari com el nostre, les entitats financeres han actuat com les americanes. Hipoteques sobrepassades que superaven l’import real d'escripturació per poder pagar les despeses de la mateixa gràcies a taxacions molt generoses i surrealistes. Encara que la morositat no ha fet aparició d’una manera important, la falta de puntualitat en el cobrament de rebuts comença a preocupar i per això les primes de risc no paren de créixer. En aquest territori d’especulació i sobrevaloració dels béns immobles es busquen tot tipus de mentides que donin explicació en termes econòmics i justifiquin l’escalada interminable dels preus. Però es posin com es posin els que han de defensar la gestió en matèria de política econòmica del govern o dels anteriors o dels venidors, aquest país està a punt de rebentar. La bombolla explotarà. La data prevista rondarà a finals d’any, però pot ser que sigui a l’estiu si continuen les males notícies i la gran bola es fa major a mesura que agafa velocitat. Les grans empreses immobiliàries han detingut els plans per al 2008 en territori nacional i basaran el seu creixement en inversions en altres sectors o a l’estranger. Les petites intenten mantenir les promocions en marxa i preveuen deixar de promocionar l’any que ve, o en el millor dels casos, reduir notablement les obres previstes. La por està calant i l’ensurt ja és una realitat en algunes empreses que comproven com han de renegociar algunes pòlisses allargant els terminis de lliurament ja que les vendes no han estat les previstes. Algunes promocions acabades fa mesos segueixen amb una desena part venuda únicament. Davant de la falta de pisos previstos per construir, els treballadors del sector són convidats a deixar de ser-ho.

Per això coneixerem un problema molt greu que desconeixíem fins ara. L’atur començarà a afectar seriosament la immigració. El nostre mecanisme tradicional de fer front a l’atur són les xarxes de solidaritat familiar perquè no tenim una xarxa social pública prou potent ja que no ens la podem pagar. Si aquest atur comença a afectar als treballadors de la construcció i hostaleria fonamentalment immigrants nouvinguts que no tenen aquesta xarxa, tindrem un problema semblant a la crisi dels anys 30 a Catalunya quan la primera gran onada d’immigració andalusa no trobava feina.

A Espanya la construcció representa el 18,5% del PIB, gairebé el doble que la mitjana a l'eurozona. Els que defensen que el flux immigratori sostindrà aquest "boom" immobiliari ja no els creu ningú. Que la independència cada vegada més primerenca dels joves espanyols, els divorcis, la immigració i la popularitat de la costa mediterrània com a destinació de retir per als europeus perd credibilitat en analitzar les dades d’una manera seriosa i científica.

L'absoluta desídia dels nostres representants és preocupant. Miren cap a un altre costat esperant que el xoc de trens es produeixi després de la seva reelecció. Garantia de butaca, sou i visa or. Al primer article d’aquesta triple anàlisi vaig destacar algunes solucions per esmorteir la patacada, però alguns economistes amb els quals m’he "mailejat" aquests dies sostenen que Espanya no podrà compensar la crisi del sector immobiliari per tenir una de les taxes de productivitat més baixes d'Europa. El mateix Jean-Claude Trichet, considera "molt insatisfactori" el nivell de productivitat laboral de l’economia espanyola, per la qual cosa ens recomana afegir-nos al carro de les reformes estructurals com ja han fet la resta de països de l'UE.

Per cert, el meu amic Charles Baldwin, des de Dublín, m’explica que Irlanda està pitjor que nosaltres, ja que van al capdavant de la dependència al sector constructiu. Allà les constructores representen el 20,7% del PIB. Of course!