EL GRAN SAQUEIG

Pel que sembla tothom està d’acord que els cicles econòmics que varem batejar ahir com a "cicles de negocis", són com un certificat que emet un mercat pel que, cada cert temps, les fases financeres sofreixen un ajust. A Espanya, la qüestió ja no és si aquest ajust es produirà o no, ja que ha de fer-se: la qüestió és com i quan succeirà. Les respostes són: d’una manera imminent i amb una punxada de la bombolla immobiliària.

D’un moment a un altre, i en contraposició amb als números daurats de la nostra economia, tot el sistema productiu recolzat al sector de patrimonis i de la construcció s’esfondrarà estrepitosament. En el mateix instant que l’atur es redueix cada dia, alhora que l’obra privada augmenta la seva velocitat de creixement i en ple empatx de notícies econòmiques positives, es produirà l’ajust anunciat. Espanya ha crescut enormement en l’últim decenni però té un gran dèficit comercial i una competitivitat exterior molt deteriorada. La majoria de societats de capital risc europees i algunes gestores de crèdit internacionals estan decidint aquests dies no destinar tants diners a les empreses ibèriques, ja que se’ls suposa una solvència cada vegada menor. A mesura que això es generalitzi i sumada la contracció del sector immobiliari, l’economia espanyola entrarà en una inevitable recessió. Alguns analistes asseguren que les recessions es poden suportar, fins i tot les més dures, ja que si la demanda interior descendeix aquesta es pot equilibrar amb la demanda externa. Tinc males notícies. Aquest equilibri no es pot produir a Espanya bàsicament perquè el sistema de convenis espanyol està emmidonat i ha perdut flexibilitat respecte als nostres competidors. Tampoc no ajudarà que el creixement de la productivitat hagi estat miserablement baix, el que no permetrà restituir la competitivitat. La nostra indústria és incapaç de competir amb les de baix cost provinents de l'Europa central i oriental o d'Àsia. Per si aquestes raons poguessin semblar poc evidents en queden tres més: primer que les grans inversions en el nostre país s’han realitzat en béns no comercializables (immobles), la segona és la pèrdua de competitivitat i la darrera parteix del baix desenvolupament tecnològic que tenim en termes generals.

En aquesta “Era de l’avarícia”, l’horitzó se’ns presenta fosc. Durant tres o quatre anys pintaran bastos. Els espanyols han saquejat el seu país, la realitat econòmica del qual viu sota un estat lisèrgic permanent. Quan s’acabin els efectes d’aquest “tripi” gegant la política i els seus actors hauran de gestionar d’enorme perboc. El somni haurà acabat i el despertar serà com una garrafa d’aigua gelada. Cap polític no és prou suïcida com per avisar del que s’acosta ja que seria com certificar la seva derrota electoral. Qui votarà algú que garanteixi la major crisi econòmica dels últims cinquanta anys?

www.marcvidal.cat