Acabo de veure un reportatge sinistre a Tv3. Concretament tractava de la bombolla immobiliària al nostre país. Perquè ho entenguéssim, ens han ensenyat lo car que estan els pisos i lo petits que són. Després s'han pagat una setmana a Miami el càmera, el productor i un guionista i han pretès relacionar el crash americà amb el que ens passarà a nosaltres. La manipulació ha estat tan gran que ha desvirtuat el verdader missatge, el problema real. Aquí no tenim un sistema bancari com l'americà, no vivim sota la pressió del consum dels EUA, aquí les coses són diferents. El nostre problema econòmic no serà exclusiu ni independent. Sofrirem però no sol pels diners. El nostre desajust social té un reflex, per exemple, en el nostre veí francès. L'actitud dels nostres polítics s'allunya de la necessària per resoldre aquest conflicte imminent, tal com està passant allà.
A França els declinòlegs com Valery Giscard D'Estaing o Edouard Balladour asseguren que França corre el risc d'enfonsar-se en una crisi que ni la dreta ni l'esquerra puguin solucionar. Montegbourg assegura que els francesos "assisteixen a una sorda i lenta descomposició del sistema polític amenaçat per la metzina de la desconfiança". Qualsevol dels tres candidats principals, Ségolène Royal, Nicolás Sarkozy o François Bayrou sap que hauran d'estar disposats a practicar l'eutanàsia a la Cinquena República per crear la Sisena. El problema al què s'enfrontarà qualsevol d'ells és que el sistema ideat pel General Charles De Gaulle no preveu cap mecanisme per a un canvi institucional imprescindible hores d’ara a França. Sarkozy aposta per recompondre el paper del Cap de l'Estat i convertir-lo en un "president líder". Ségolène pretén el contrari, el seu objectiu és reformar integralment el model institucional. Bayrou opta per un canvi moderat. El seu ideari d'estat es queda en segon pla. Primer optaria per posar en marxa els seus plantejaments d'economia social de mercat a través d'una reforma del sistema de seguretat social. Després, i si dóna temps, procediria a desembolicar les entranyes de la maquinària política francesa.
Però, queden poques setmanes i els gals han decidit prendre les regnes del seu futur. La previsió que seran uns comicis històrics quant a participació encoratgen a que qualsevol dels candidats assumeixi que el seu paper ha de ser de canvis profunds i d'apostes valentes. La presidenciable socialista simbolitza la ruptura i la modernitat, valors que Sarkozy no pot encarnar per la seva vinculació al poder hieràtic de Chirac. Bayrou, pel que sembla, és la viva imatge de l'avantguarda, d'aquest centre tan difícil de territorialitzar en política, però tan desitjat per tots. Aquesta tercera via centrista milita en una aparent modernitat similar a la de Ségolène Royal però sense errors importants fins a la data. A més la seva campanya gira al voltant de la seva blocosfera (www.bayroublog.com) al pur estil de la seva adversària socialista. L'octubre la diferència entre ambdós era de 27 punts. Ara és de 5. En algunes enquestes fins i tot és menor. Sarkozy sap que davant de Ségolène pot guanyar una segona volta, però davant d’un centrista que podria absorbir vots de l'esquerra i també de la dreta en una segona ronda la cosa no seria tan clara. França no ha superat el trauma de veure Le Pen en aquella segona volta, encara que, tanmateix, les seves expectatives electorals estiguin intactes. Sarkozy intentarà aquests dies atallar dos fronts per on perd vots. Per la dreta sap que pot erosionar el Front Nacional amb la perífrasi del vot útil. Per l'esquerra intenta evitar un transvasament electoral cap al seu excompany de partit Bayrou.
En tot cas, i utilitzant França com a gegantí mirall on ens haurem de mirar tard o d’hora, l'únic que sabem és que allà, la crisi és una crisi de descoratjament, de sensació d'inutilitat. Els grans partits francesos van creure que podien enfrontar-se entre ells amb la major de les violències, amb mentides i tragèdies sobre la taula, estaven convençuts que no tindria conseqüències i si va tenir. El que ara està en joc és la unitat social d'aquell país, la integració col•lectiva d'aquells que ja es veuen com a desplaçats al seu propi país. Hauríem de prendre nota, tots. Deixar la mentida i la violència partidista i començar a pensar en com farem per evitar caure al clot que tenim davant dels nostres nassos.

blog en castellano
bloc en català
contact email







