Pel meu treball estic acostumat a explotar les propietats positives dels productes. De vegades, fins i tot, les que no tenen. Per a assolir-lo amb cert èxit cal dir-li al client, quan el seu article és un sobirana merda, que el seu producte és una sobirana merda. D’aquesta manera el client opta per millorar el seu material i al final el ven amb més facilitat. Per això sé que és contraproduent dir, avui en dia, que els blocs amb contingut polític poden ser els principals causants d’una mort lenta i angoixant de la pròpia blocosfera. Algú ha de fer el treball brut i advertir que, si no aconseguim desembolicar aquest sistema endogàmic que la majoria de partits fan servir amb l’excusa de la e-democràcia, el final és més a prop del que s’intueix.
A pocs mesos d’uns comicis municipals se’ns presenta una nova oportunitat perquè els agents canviïn la dinàmica actual en la blocosfera política feta per polítics. Els partits ajuden als seus dirigents a crear blocs, els ensenyen i eduquen en la meravellosa eina que suposa la bitàcola. Els recomanen gaudir del magnífic instrument que tenen entre les seves mans. Els expliquen que la interacció amb el militant, el votant i el ciutadà es quelcom que els acostarà al cel. Munten seminaris i trobades supermodernes de cap de setmana. El resultat final és una muntanya de blocs generats de forma automàtica que serveixen per a amplificar el discurs oficial de partit durant una campanya electoral. Els blocs acaben sent transvestits en sofisticades pancartes que diuen el que els seus lectors volen escoltar. Estadístiques que permeten a secretaris de formació de les executives dels partits omplir un informe de gestió de més de 100 pagines i apuntar-se un toc moderníssim de cara al pròxim comitè de jefassos que ni saben que és el mètode “qwerty”, però que tenen clar lo bé que queden aquests blufs de cara a la seva imatge d’acostament i avantguarda. Si un és crític amb el “poliblogger d'alt standing” i se li ocorre la indecència democràtica de dipositar un comentari, el que li pot passar es que rebi un desconcertant “ho prendré en consideració”, però en la majoria de les ocasions, el seu “comment” es tradueix en un silenci obscè. Hi ha excepcions en tots els partits, cal dir-ho, pero són minoria. Hi ha ministres que estan construint-se una reputació e-democràtica molt interessant i bloggers en l’oposició en diverses institucions que també estan significant-se molt positivament.
La blocosfera política respira amb dificultat però encarac ningú s’ha adonat que està malalta. La xarxa de blocs feta per polítics i per bloggers alineats amb un partit seran els responsables de la crisi cardiorrespiratoria que s’apropa. Els blogs no deixen de ser un tauler on deixar un “posit” i esperar la reacció ciutadana. El diferencial que juga a favor de la blocosfera és que en aquest tauler d’un milió d’ànimes, la resta de milers enfoquen els seus miralls i multipliquen l’efecte del primer “posit”. En el món real un “posit” pot ser clavat en el tauler del regidor d’urbanisme del teu poble. Aquest senyor passa per davant del paperet autoadhesiu deu vegades al dia però mai fa cas. Un dia aquest paperet groc cau i una secretària s’adona que va dirigit al seu cap. L’hi deixa a la seva taula. Després de dos mesos el regidor ho llegeix, ho arruga i ho llença a les escombraries. Copia l’adreça del remitent i li contesta “ho tindré en consideració, gràcies”.
Seria molt bonic que els ciutadans poguessin deixar les seves opinions lliurement i que els seus líders les llegissin i les prenguessin en consideració. En el cas de que les respostes fossin escrites pel propi candidat seria quelcom insuperable. Que lluny estem d'Itàlia, Estats Units i ja no diguem de França. La distància que ens separa és enorme, però no em refereixo a la difusió, nombre o audiència dels blocs, sinó a l’ús i servei que se’ls concedeix. Es pot dir que la “síndrome Alícia” que s’està propagant per la xarxa i provoca que dels 260 milions de blocs creats en el món fins a avui, “solament” estiguin operatius 56 milions i que únicament el 2% dels internautes visitin blocs freqüentment.
En els pròxims dos anys les cybercampanyes francesa, americana i espanyola marcaran l’evolució de la blocosfera política mundial. En concret, en el nostre país, durant les municipals de maig encara no sofrirem cap erosió significativa, però a mesura que la classe política se n’adoni que és més efectiu un bon spot en “youtube” que una resposta en el seu bloc semimort, el viatge tindrà una mala destinació. És per això que apel•lo a tots els que des de les seves files es neguen a ser crítics amb els seus propis partits, apel•lo als que tenen l’obligació moral d’obrir portes i acostar la democràcia participativa de debò i no de per pega, increpo a aquells ciber-demòcrates a sou de les institucions publiques que no permeten comentaris en els seus blocs, a tots ells els dic que en les seves mans està la defensa dels que dia a dia utilitzem la nostra bitàcola per a exposar un raonament, una idea, una crítica i un anhel. En les mans de tots hi és l’eina amb la que es construeix la democràcia participativa i real, la que fa més por però la que fa lliure i dona veu a la gent.
No juguin amb nosaltres, que és molt fàcil afegir sacarina a aquest cafè amarg. Cal adonar-nos perquè de moment encara hi ha remei. Ara com ara tot és creixement. Segons un estudi de Nielsen/NetRattings la xifra de lectors de blocs ja supera als lectors de periòdics online. L'internauta prefereix contrastar percepcions i conformar-se la notícia amb el conjunt. Els blocs són instruments revolucionaris i en alguns països com EUA hi ha quaderns de bitàcola que tenen una influència similar als noticiaris de comunicació tradicionals. A França els blogs econòmics són veritables gurus d’inversió, Loic Li Meur és omnipresent en els mitjans gals, i a Itàlia els debats entre candidats se succeeixen en blocs inter-partidistes a temps real.
Crec que la blogosfera política espanyola i la catosfera catalana van a càmera lenta. A Catalunya, no obstant, hem pres avantatge i de moment es pot percebre en una certa repercussió en els mitjans de comunicació. Part de responsabilitat sobre una campanya de desprestigi subterrània cap a la blocosfera és la de titllar de “periodistes aficionats” als blocaires. Alguns periodistes tradicionals obvien els blocs perquè interpreten en ells una amenaça més que un aliat, uns altres veuen una obligació i munten el seu amb més pena que glòria i uns pocs lideren projectes interessants. POLIBLOCS, a Catalunya, intenta remoure la quietud en la qual pot haver entrat la catosfera. És una novetat que només té referents a França i que, per a esdevenir un referent, haurà d’anar més enllà del portal sectorial de blocs i optar per transformar-se en el generador d’opinió política més important de Catalunya, quelcom, per altra banda, exportable.
blog en castellano
bloc en català
contact email
