POLÍTICS 2.0

Hossein Derakhshan, el blocaire més important de l'Iran, assegura que als polítics no els hi agrada massa el fenomen bloc perquè els obliga a escoltar els ciutadans. Durant el desenvolupament de la tercera trobada Les Blogs a París, la flor i nata de la blocosfera europea han debatut sobre el present i futur del mitjà. De totes les coses que s’han dit em quedo amb les reflexions del que afecta la política. Fonamentalment perquè en l’anàlisi del món bloc i la seva vinculació amb la política en general es trobi l’espai de participació pública del futur.

L’aplicació de blocs i xarxes socials al món de la gestió pública s'ha anomenat "política 2.0". De vegades he reflexionat sobre els beneficis que un polític pot obtenir a nivell de credibilitat i proximitat quan es creu de veritat la blocosfera i es converteix en part fonamental de la seva tasca. L’exemple francès és veritablement paradigmàtic i el fenomen Segosphere digne d’estudi. Tanmateix, a Catalunya i en general a tota Espanya, els polítics participen d’una manera anecdòtica a les xarxes socials. Els nostres representants pensen en les seves bitàcoles quan s’apropen eleccions o el moment que un cap de premsa els hi recorden el seu domini a la xarxa perquè li facin un cop d’ull al "seu" propi bloc, que tan amablement li actualitza ell mateix. Hi ha països on la xarxa s’ha convertit en centre de debat i el lloc on la política genera noves tendències i expectatives. En la nostra catosfera, a Catalunya, o iberosfera, a les Espanyes, els primers espases són cossos estranys i de fet són aliens al que es cou en aquest món alternatiu. Com diu el Manifest Cluetrain, els polítics s'han acostumat a comunicar a través dels mitjans de masses, porten fent-ho fa 50 anys. Aquest tipus de relació és vertical, impersonal i unidireccional. Al contrari del que ofereix la blocosfera, on l’agent que rep el missatge pot obviar-ho llevat que detecti que va dirigit a ell d’una manera personal.

Aquí, al nostre territori, no s’està fent cas, no es pren seriosament des de la classe política. Tenir un bloc i gestionar-lo professionalment és un fet aïllat. Ministres o consellers disposats a interactuar a partir del seu espai web són una excepció, un oasi al desert. El blocaire polític professional tipus, en aquest país, és un home d’antre 30 i 40 anys, que sempre li va atreure això de tenir un portàtil i connectar-se a la xarxa, que ha estat inclòs a les travesses de partit per engrossir una llista electoral i que ha descobert lo bé que queda això de tenir bloc. Després d’inserir dues desenes d’articles que va haver d’escriure obligat per a altres mitjans, deixa d’actualitzar-lo i el bloc mor d’inanició. Les excepcions són honroses. Dones i homes de tot l’espectre s’esforcen per canviar aquest panorama. No obstant, exemples com el bloc de Pasqual Maragall són de vergonya aliena.

La classe política tem els blocs. En una maquinària europea on la gestió pública cada vegada és menys democràtica (Banc Europeu, Comissió Europea, representativitat alegal), més aspra i abstracta, els aparells de partit aspiren a no afrontar els reptes de la democràcia participativa. El que Ségolène Royal ha vingut a anomenar els jurats públics als polítics, els blocs i la política 2.0 com a element de "vigilància activa" a través de fòrums on el ciutadà se li pot escoltar i des d'on una iniciativa interessant pot arribar a milions de persones, fet que, fins fa poc, era una quimera amb els sistemes tradicionals. La política 2.0 fins i tot és un concepte. Estem transitant cap a ella, però els partits i els agents electorals s’han d’implicar. La xarxa aconseguirà que l’embrió d’una nova participació democràtica germini i es passi de la informació a l’acció d’una manera natural.

La implicació del ciutadà en la política o en la participació democràtica està molt lluny de ser l’esperada. Cada vegada votem menys, a mesura que passen comicis rere comicis, ens sentim més lluny dels nostres representants, fins al punt que aviat deixaran de representar-nos. No ajuda gaire que els partits demanin la nostra col•laboració, el vot, i no garanteixen que faran amb ell. Després dels resultats decideixen que fer amb la teva confiança i pacten o no amb uns i d’altres. Et demanen que després de votar, et callis i que no molestis. Ells “se lo guisan” y ells “se lo comen”. La política 1.0 és la política de Juan Palomo. La 2.0 hauria de ser la de bufet lliure.

Igual que la web 1.0 consistia a oferir continguts fabricats d'una manera professional per portals a l’efecte a fi que els internautes ho consumissin i la web 2.0 és un espai on l’usuari genera el contingut que després queda estructurat en aquests portals remasteritzats, la política 1.0 és la que emet i no rep i la 2.0 seria la que els, fins ara, receptors passen a emetre i els polítics es converteixen en els que escolten i, sens dubte, haurien de reflexionar. Convertir en propostes les aportacions, en rectificacions les crítiques i en disculpes els errors. Massa potser. En altres països ja està succeint. Al món empresarial fa mesos que els blocs s'han convertit en un agent publicitari de primer ordre. Les grans companyies saben que si en una xarxa social algú diu que el seu formatge és un fàstic, vendran poquet, perquè el màrqueting viral correrà a tal velocitat que no podran contrarestar-lo amb cap mitjà tradicional. Avui en dia hi ha empreses que incorporen el gestor de posts remunerat, que parlant meravelles d’algun motiu o producte aconsegueixen crear línies d’opinió favorable.

Igual que les empreses que es neguen a interactuar amb els seus potencials clients, tenen garantit el fracàs davant les que cada dia escolten i modifiquen llurs característiques, els partits polítics ancorats en els sistemes del segle passat sofriran derrotes monumentals i inesperades en els pròxims anys davant noves idees o grups polítics capaços d’establir punts de connexió reals amb la ciutadania. El final d’aquesta dècada és propietat dels polítics 2.0.

www.marcvidal.cat